Goretti Martínez
,
21/11/2016
Llibres

Candaya: la literatura que interroga el present convuls a les dues ribes de l’Atlàntic

Entrevistem Olga Martínez i Paco Robles, professors de literatura a Vilafranca i ànima de l’editorial penedesenca Candaya

Foto: 

Goretti Martínez
L’Olga i el Paco parlen dels llibres com si fossin fills. Cadascun té una història al darrere que expliquen sempre apassionadament. Si algun no es ven, els fa una pena enorme, senten que és una injustícia perquè, com diuen, només publiquen les obres que els encanten, les que voldrien llegir, les que voldrien trobar a la llibreria. Ens reben a casa seva, a Les Gunyoles (Avinyonet del Penedès - Alt Penedès), per parlar de llibres, escriptors, el món editorial, l’ensenyament i la cultura.
"Un poema d'Elvio Romero ens va encoratjar a lluitar pel somni"

- Com va sorgir aquesta aventura?
Paco Robles: La idea de Candaya va sortir d’una web que teníem. Es deia sololiteratura.com. La fèiem a casa, sense cap mena de recurs, però es va convertir en la web més visitada de literatura hispanoamericana de tota la xarxa. Teníem 40.000 visites diàries: una barbaritat! I partir d’aquí vam anar creant tota una xarxa de contactes, amb escriptors, gent, projectes interessants, etc. Alguns els vam poder canalitzar cap a editorials, però altres no. Aquesta web va ser un dels gèrmens de Candaya. Un altre punt important és la fascinació que hem tingut sempre per Llatinoamèrica, per la seva literatura però també per la seva gent, les seves terres…

- Però aquesta fascinació ja l’heu tingut sempre?
Olga Martínez: Jo el primer viatge que vaig fer fora d’Europa va ser a Mèxic, això fa molts anys, i ja era amb la idea de conèixer el continent. Amèrica Llatina és una vocació de sempre. En el meu cas tenen molta importància les lectures de formació.
PR: En el meu cas va ser sobretot conèixer la revolució sandinista (1979 - 1990) que s’estava desenvolupant en aquell moment.
OM: I una part molt important dels viatges tenien relació amb projectes de cooperació. Vam estar en una zona indígena a Guatemala que estava al Departament de Sololá, Vam viure una època de privilegi, de conèixer la cultura maia i quiché d’una manera molt profunda i molt directa. Vam tenir una relació intensa amb els líders de la comunitat, vam fer projectes molt impactants i ambiciosos: un institut de secundària indígena…
PR: El primer institut que es feia a Guatemala en el què el quiché era la llengua vehicular.
OM: Era la possibilitat perquè molts nois i noies, sobretot moltes noies, que ho tenien més difícil, accedissin a l’educació secundària i estudiessin en la seva llengua. També hi va haver un projecte sanitari, una casa de cultura, una biblioteca… Va ser molt intens. I aleshores te n’adones del que és Amèrica Llatina. Viatjar als orígens, però també fer un viatge en el temps perquè quan coneixes el món indígena tens la sensació de viure en una altra cosmogonia, en un món encara màgic. I per altra part, també descobreixes la més gran modernitat. Descobrir grans escriptors que coneixen tota la literatura d’avantguarda, que tenen projectes literaris de renovació formal i d’interrogació sobre el present i sobre el món contemporani. I la diversitat, és clar. Tot això ho trobes a la mateixa realitat, en una sola cultura, en un sol viatge.

- Com arriba la idea de llançar-se a publicar?
PR: Una de les coses que vam descobrir en un viatge que vam fer a Paraguai va ser que cap poeta paraguaià s’havia publicat mai a Espanya. En tots els anys que dúiem compartint llengua, mai cap llibre de cap poeta paraguaià s’havia publicat a l’estat espanyol. I això ens va sorprendre moltíssim i ens va fer veure que hi havia un espai buit que s’havia d’intentar omplir. Va ser molt decisiva la trobada que vam mantenir a Asunción amb Elvio Romero. Romero era el més jove d’una generació grandiosa d’autors llatinoamericans entre els quals hi havia Neruda, Guillén, Asturias, Mistral…
OM: Tota una generació d’escriptors esplèndids que tenien en comú el compromís polític però també una obra amb molts matisos. Tots formen part de la història de la literatura que havíem estudiat. En canvi, a Elvio Romero no el coneixíem i vam descobrir que a Paraguai era el poeta més important del segle XX.

- Va ser el desencadenant?
OM: Vam tenir la sort d’anar a una conferència i aquell va ser un moment molt especial per nosaltres. Mira, t’ensenyo un llibre que ens va dedicar: “Para Olga y Paco. Cordialmente, Elvio Romero”. I aquí al final ens va posar la seva adreça i el seu telèfon, ja amb un pols molt tremolós perquè estava malalt.
PR: I una de les coses que vam fer va ser fer-li una pàgina web a sololiteratura.com. A partir d’aquí vam establir contacte i ell ens va convidar a visitar-lo a Buenos Aires. Casa seva era una meravella. Ens va ensenyar uns poemes inèdits escrits a mà per Miguel Hernández quan era a la presó. Elvio Romero va ser el primer biògraf de Miguel Hernández. També quadres de Rafael Alberti que li havia dedicat… Vam quedar molt impressionats. I va sorgir la idea de fer una antologia àmplia de la seva obra en la qual hi va participar ell mateix. Aquest va ser el nostre primer llibre (2003).
OM: Ell té un poema que ens va impressionar molt i va ser com fer-li cas. Diu així: “Por qué no habremos de querer nosotros / lo que nunca quisimos; por ejemplo, una casa / sobre el remanso de un río, / con camalotes en sus costados, / con sus ventanas en regocijo.” I vam pensar: “¿Por qué no habremos de querer nosotros?”, tot i que fóssim professors de literatura en un institut. El poema era una invitació a lluitar pel somni. A somiar i a lluitar pels somnis, a pensar que tot pot ser possible. Això va coincidir amb un viatge a Veneçuela, on vam conèixer un altre escriptor que ens va al·lucinar, Ednodio Quintero. Ens va impactar molt la seva literatura i vam investigar sobre ell. Enrique Vila Matas sempre ho deia: “És el millor escriptor veneçolà de la seva generació”. Vam pensar que no podia ser que escriptors d’aquesta dimensió fossin desconeguts a Espanya. Amb tot el que es parla de “la madre patria”, tota aquesta retòrica política tan buida i tan falsa… Grandíssims escriptors eren absolutament desconeguts. Crèiem que valia la pena intentar-ho. La idea era publicar aquests dos escriptors i després deixar-ho però un escriptor va portar un altre i ja han passat dotze anys
PR: Ednodio Quintero ens va dir que ens muntaria una petita reunió i va muntar una reunió amb tota la literatura veneçolana, tota! Teatre, assaig, poesia, crítica, premsa… Hi era tothom. I això ens va obrir tantes possibilitats…

- Per què hi havia aquest buit?
PR: Generalment per qüestions comercials. En el cas d’Ednodio Quintero, es va fer una reunió aquí amb un editor molt important. Hi havia Juan Villoro, Enrique Vila Matas i Sergio Pitol. Els tres recomanant a aquest grandíssim autor. I la resposta de l’editor va ser que no interessava pels marges de benefici d’allà, el canvi monetari, la situació econòmica, la situació política…
OM: Tot feia molt difícil la comercialització del llibre. I introduir un autor nou, desconegut a Espanya, que no pugui moure el seu llibre al seu país… és ruïnós. I és veritat que és ruïnós. L’editor tenia raó, però nosaltres, al final, ens hem anat consolidant. Hi ha alguns llibres que van molt bé i es compensa, tot i que és molt difícil, realment.

- I a banda de la comercialització?
OM: Te n’adones que hi ha molt desconeixement. Els lectors mitjans encara associen la literatura americana a la literatura del boom (1960 - 1970, amb noms com García Márquez, Cortázar, Vargas Llosa, Carpentier, Onetti, Borges, etc.) Però han passat 40 anys! I ara hi ha una literatura molt plural, amb estils i tendències absolutament divergents.
PR: I en molts casos, molt més avançades que aquí.

- S’arrisca més allà?
OM: Depèn del país i l’autor però, per exemple, ara tenim un llibre que és finalista del premi Tigre Juan, ‘El espectáculo del tiempo’, de Juan José Becerra, i que té una estructura absolutament nova. I un altre dels nostres escriptors, el Sergio Chejfec… Recordo perfectament l’entrevista que ens va fer per El Periódico l’Elena Hevia, que es una esplèndida periodista cultural. El comentari que em va fer va ser que el lector peninsular no estava preparat per llegir aquesta literatura tan assagística i tan reflexiva.

PR: I al revés també passa. La literatura espanyola no interessa gairebé res allà, menys en el cas d’algunes excepcions.
OM: També hi ha molt de desconeixement.

PR: Sí, el desconeixement és mutu.

- Per què? Som lectors tancats o és que ja no ens arriba la oferta?
PR: Jo crec que s’ha jugat bastant a anar sobre segur. A les editorials els hi va funcionar el boom i el realisme màgic i això ho van explotar moltíssim.
OM: I clar, els creadors del boom són fantàstics. Però els que han repetit la fórmula potser no són tan bons. Després ha vingut una literatura més assagística i reflexiva, a vegades portada fins a l’extrem, com en el cas de Sergio Chejfec. O la tendència que hi ha últimament de l’autoficció: convertir la pròpia vida en matèria literària… ’El espectáculo del tiempo’ és un exemple de literatura d’autoficció portada als extrems més radicals.
PR: El que funcionava era el boom i el realisme màgic…

OM: I l’Amèrica Llatina més folklòrica.

- Els escriptors que publiqueu d’on vénen?
OM: L’Ednodio Quintero és d’un poblet dels Andes veneçolans. Però molt proper a Mérida, ciutat universitària on van anar a parar molts represaliats.

PR: Gustavo Faverón és peruà i viu als Estats Units, on és professor universitari. Tomás Sánchez Bellocchio és argentí però viu a Mèxic. Hi ha una mica de tot. També tenim autors llatinoamericans que viuen aquí, com el Sergio Galarza.
OM: Sí, això ha estat un altre camí de Candaya. Hi ha escriptors que van venir als setanta, a l’època de la dictadura, com el Lázaro Covadlo (‘Las salvajes muchacjas del partido’), o altres que han vingut posteriorment. El Sergio Galarza és peruà i viu a Madrid. Volia viure el somni de l’escriptor llatinoamericà a Europa, seguint el mite de Julio Ramón Ribeyro, un escriptor molt important al Perú. Galarza era a Lima un dels escriptors de relat curt més prestigiosos, havia guanyat multitud de premis, era guionista a la televisió… I quan va arribar aquí només va trobar feina de passejador de gossos. Va acabar escrivint una trilogia (‘El paseador de perros’, ‘JFK’ i ‘La librería quemada’) justament sobre l’emigració i la soledat de les ciutats contemporànies. Aquests escriptors que viuen aquí, moltes vegades no acabaven sent ni d’aquí ni d’allà. Però amb Candaya han trobat el seu espai, Nosaltres sempre havíem concebut Candaya com un lloc de trobada entre la literatura més arriscada i que es plantegés interrogar el present convuls a les dues ribes de l’Atlàntic.

- La resposta és molt diferent al mercat espanyol i al llatinoamericà?
PR: Per exemple, ‘Nefando’, de l’escriptora equatoriana Mónica Ojeda - l’últim llibre que hem publicat - s’ha col·locat molt bé tant aquí com allà. A Equador hi ha un gran moviment de retrobar la cultura que afavoreix aquest consum.

- No l’hem de perdre de vista, oi, la Mònica Ojeda?
PR: ‘Nefando’ és una novel·la terrible i bellíssima. I la Mònica Ojeda té 28 anys. Va escriure ‘Nefando’ amb 25 anys. Aquí hi ha varis autors que seran referents molt aviat. L’Eduardo Ruiz Sosa, per exemple, que és mexicà. Del seu llibre, ‘Anatomía de la memoria’, portem dues edicions aquí i n’hem fet una per Mèxic.
OM: Estaran al cànon de la literatura llatinoamericana. N’estem convençudíssims.
PR: Això ens agrada molt. Són dos autors que comencen, amb les seves primeres novel·les, i els hi hem donat l’empenta. És una de les satisfaccions més grans que tenim.

- Com us arriben, els autors?
OM: De diverses maneres. Però Candaya es retroalimenta bastant: un escriptor porta un altre. En el cas particular de l’Eduardo Ruiz Sosa, la història és diferent. Hi ha una beca d’escriptura creativa lligada a la Fundació Han Nefkens (un mecenes holandès que viu a Barcelona).
PR: S’havia de presentar un projecte de 40 pàgines i l’Eduardo va quedar el primer dels gairebé tres-cents escriptors que s’hi van presentar. Durant un any i mig li pagaven un sou perquè pogués escriure sense cap pressió. I ens van oferir a Candaya que fóssim l’editorial que publiqués la Beca Han Nefkens.
OM: De fet, la beca està lligada al Màster d’escriptura creativa de la Universitat Pompeu Fabra. A nosaltres ens va costar acceptar perquè l'única condició per publicar a Candaya és que el llibre ens agradi molt i, en aquest cas, ens havíem de comprometre sense haver-lo llegit.
PR: Però la gent del màster ens mereixia tantíssima confiança i el jurat era tan prestigiós que vam decidir-nos. 
D’altra banda, per correu electrònic ens arriben moltíssimes propostes: uns set-cents llibres a l’any. Però nosaltres ens guiem molt per escriptors o altra gent en qui tenim molta confiança i que ens fan les seves recomanacions. Es dóna el cas de Juan José Becerra (‘El espectáculo del tiempo’) publica al seu país amb Seix Barral i quan li van proposar de publicar la seva gran obra a Espanya, va dir “A Espanya jo ja tinc editorial, i és Candaya”.
OM: Això ens encoratja i ens commou molt.
PR: I després, en el cas d’un altre dels autors de publiquem, el Gustavo Faverón, ens va arribar una carta de recomanació de Mario Vargas Llosa del seu llibre, ‘El anticuario’.
OM: I també publiquem autors d’aquí, com el David Monteagudo.

PR: Dels últims deu que hem publicat, dos escriptors són espanyols, dos peruans, tres argentins i una equatoriana.

- Deu ser més fàcil, amb autors d’aquí?
OM: Sí. Per exemple aquesta novel·la, ‘La edad media’, és d’un autor de Múrcia, Leonardo Cano. És una novel·la sobre els somnis trencats i està escrita d’una manera molt experimental però també molt addictiva. És un autèntic fenomen. Clar, és més fàcil perquè l’autor està aquí: pot fer actes, anar als clubs de lectura. Fa més fàcil la continuïtat del llibre. La gran tragèdia de l’editor i dels escriptors és la poca vida que tenen els llibres a les llibreries.
PR: Si en tres o quatre mesos no ha passat alguna cosa que col·loqui el llibre per sobre dels altres, adéu. És terrible.

- Què s’ha de fer?
PR: Doncs això: guanyar un premi, o ser el llibre més venut deu setmanes a Múrcia…
OM: I fer actes: clubs de lectura, presentacions, etc. Per exemple, tenim aquest llibre, ‘Familias de cereal’, de Tomás Sánchez Bellocchio. Aquest llibre l’estan llegint els alumnes dels nostres instituts i d’un de Benicarló perquè a més és molt interessant per als joves. El Tomás és argentí. És publicista, ara viu a Mèxic, treballa en una agència i li va molt bé. Però ell vol escriure. De fet, el tindrem per aquí aviat perquè es demana una setmana per venir i parlar amb els alumnes del seu llibre. I ara hem tingut també una molt bona notícia relacionada amb aquest llibre, que les biblioteques ens en compren 300 exemplars. Ens queden molt pocs exemplars ja, però aquest és un cas excepcional perquè ell no viu aquí, perquè són contes (i costen molt, els contes)… Però és que l’estan recomanant moltíssim, i el recomanen grandíssims escriptors. El Tomàs s’ha sabut moure per internet, defensar el seu llibre molt bé i, a més, el missatge, que té molt a veure amb com la tecnologia ens ha anat transformant, ha calat.

- En tots els llibres que m’heu anat ensenyant, el que es veu clarament és que no són temes fàcils.
OM: És que, si no... quin sentit té la literatura?
PR: A veure, nosaltres no ens volem guanyar la vida amb això. Si ens la guanyem, millor. Però no és l’objectiu principal. Tot i així hem anat creixent, ara ja som quatre, i aviat obrirem un local nou a Barcelona. Serà la seu de Candaya.
OM: Al febrer la inaugurem.
PR: És un espai per treballar, però també per fer activitats com presentacions o rodes de premsa. I potser algun dia clubs de lectura, tallers d’escriptura…

OM: Està situat al Poble Sec - Montjuïc, a un antic taller, i hem fet un petit apartament a la part de dalt pels escriptors que vinguin, perquè s’hi puguin quedar. Estem en un moment d’expansió i de consolidació.

- Us ho imaginàveu, arribar fins aquí?
PR: No, la veritat és que vam començar amb la idea de publicar aquells dos llibres…
OM: Exacte, vam pensar, si algú els llegeix, són tan bons, que només per això ja haurà valgut la pena l’intent. Però és que hi havia la necessitat de portar els escriptors llatinoamericans i d’ajudar també les persones d’aquí que fan una literatura arriscada. Hi ha molt poques editorials, i cada vegada menys, que publiquin literatura en llengua castellana. Ven molt més la traducció. De fet, a nosaltres, la petita part de traducció que tenim, de literatura japonesa, ens funciona molt bé.

- En canvi, en llengua catalana, sí que estan naixent nous projectes editorials.
OM: Sí, Males Herbes, Periscopi, LaBreu… El mercat és més petit però també té més ajut. Nosaltres no tenim pràcticament cap ajut.
PR: També publiquem assaig. Aquests, ‘Ronda Marsé’ i ‘Bolaño salvaje’, sí que han tingut ajut de les biblioteques.
OM: Sempre li donem voltes a publicar en català. El que passa és que nosaltres no controlem tant la literatura catalana i ja hi ha editors que ho fan molt bé.
PR: Un llibre que ens ha fet molt contents és aquesta edició bilingüe dels poemes de Joan Vinyoli (‘La mano del fuego’, editat i prologat per Jordi Llavina). Vam fer un pla per promoure’l en què cinc autors a diferents llocs del món llegien Vinyoli. A Múrcia, Saragossa… A Mèxic s’ha fet dues vegades, al DF i a Guadalajara.
OM: I sempre amb poetes de primeríssima línia. A Bogotà va ser increïble: Piedad Bonnett, Ramon Cote… llegint Vinyoli. I sempre amb alguna persona que llegia els poemes en català. Va ser molt emocionant! La Piedad Bonnett va dir que el millor regal per a un poeta era descobrir coses noves i que Vinyoli havia estat un gran descobriment per a ella. I això ho diu la millor poeta colombiana. A mi m’agradaria publicar autors catalans i la traducció a la vegada. El que podem aportar nosaltres és això: el descobriment d’autors catalans a l’Amèrica Llatina.

- Hem anat fent una muntanya de llibres mentre parlàvem!
PR: Ja ho veus! Cada llibre és una història.
OM: És apassionant!

- Si poguéssiu demanar un desig per Candaya, quin seria?
PR: Que no costi tant tot. Que la cultura no sigui una qüestió que desgasti tant. Que ens ho posin una mica més fàcil.

- Qui?
PR: No ho sé, però no pot ser que autors meravellosos estiguin malvivint. És tot molt difícil. Viure de la cultura en aquest país és terrible. No hi ha cap suport, almenys en el nostre cas. Només penso que hauria de ser més fàcil. Publiquem llibres macos, ben editats… Que no sigui tan difícil. Que passi la crisi, que la gent compri dos o tres llibres, que la cultura sigui una cosa més quotidiana.

- A vegades sembla que faci mal pagar per la cultura, oi?
PR: Vam presentar un llibre fa un temps, vam organitzar un acte amb menjar típic de Veneçuela. Era un llibre meravellós. Van venir unes seixanta persones. Vam vendre 5 llibres. Això no és normal.

- I vosaltres que sou professors d'institut, com veieu els joves? Els que han de comprar llibres en el futur.
OM: Penso que hi ha molta tendència a idealitzar els temps passats. A veure, les coses han canviat. L’ensenyament és obligatori fins als 16 i això és una gran conquesta. Però s’havia d’haver fet amb mitjans. Quan tens tanta diversitat a les aules i, a vegades, alumnes amb situacions familiars dramàtiques, tot costa molt més.
PR: A les últimes presentacions de Candaya vénen moltíssims alumnes.
OM: A mi, personalment, em crea molta responsabilitat. Els hi deia fa poc als meus alumnes de batxillerat de ciències que serà la darrera vegada que tindran una assignatura de literatura. Aleshores hem d’intentar crear entusiasme per la lectura. Hem d’intentar transmetre que la vida d’ells serà molt més interessant, rica i apassionant si llegeixen que si no llegeixen; que tindran la possibilitat de viure mil vides, i només la seva petita vida limitada, i això els farà guanyar capacitat d’anàlisi davant del món, comprensió de l’altre, empatia… Hem de despertar l’entusiasme. Els programes d’ensenyament són penosos. Com pots explicar literatura d’una manera vivencial i reflexiva si has d’explicar tota la història de la literatura espanyola, que és riquíssima i inesgotable, en dues hores. És que és ridícul! La gent que ho vol fer converteix l’assignatura en una cosa odiosa. Has de lluitar contra el sistema com puguis i hem fet algunes experiències pedagògiques interessants, amb experiències precioses. És que no et pots imaginar l’emoció que es despertava en els alumnes. Sí que és cert que és la generació digital, que tenen més distraccions, que és més la generació de la informació que del coneixement…
PR: Però quan jo estudiava, a la classe, tampoc no érem molts els qui llegíem. Devíem ser quatre o cinc. I aquests continuen estant a les aules.

- El teu desig, Olga?
OM: A mi m’agradaria que la vida dels llibres fos més llarga. Per exemple, ‘Autopsia’, la novel·la del Miguel Serrano. Va estar sis anys escrivint aquesta novel·la. Després, durant cinc mesos vam treballar intensament. No pot ser que tants esforços, sobretot de l’escriptor, però també de l’editor, l’il·lustrador, els presentadors… després es quedi en res. A vegades, tot i que treballem molt la premsa, la ressenya arriba cinc mesos després de publicar i el llibre ja no es pot trobar a les llibreries. Ens agradaria reivindicar la figura del llibreter lector perquè els llibres tinguin una vida de més de tres mesos. Perquè als tres mesos comencen les devolucions i aquell llibre s’ha quedat sense que el descobreixin.

Més informació: 

Web de l'editorial Candaya

També et pot interessar