“L'actual 'lobby vilanoví' no surt perquè sí”

La tradició popular sempre ha dit que Vilanova i la Geltrú al segle XIX era esplendorosa: l'Havana xica, tot fantàstic. Però per aconseguir què arribés el tren a la ciutat la gent es va arruïnar. Un cop arruïnats, va acabar la febre de l'or i no hi havia res: sort en vam tenir de la Pirelli! La gent deixa de ser menestral i passa a ser obrer... Aquest és el discurs que acostuma a recollir la memòria popular quan es parla de la vida a la capital del Garraf. Montserrat Comas, directora de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, és de les vilanovines que també sempre havia sentit aquesta història. I se l'havia creguda. Però amb la seva darrera recerca ha descobert que aquesta història no és ni molt menys certa.

De la Mancomunitat a la República: L'activitat cultural a Vilanova i la Geltrú és el títol de la recerca que Montserrat Comas ha dut a terme a partir d'un buidatge de dades provinents del Diari de Vilanova. La conclusió del seu estudi capgira de cap a peus la visió de ciutat que tradicionalment s'havia donat sobre la vida cultural a la Vilanova entre els anys 1914 i 1936. El teixit social i la vida cultural s'han mantingut al llarg dels temps, sobretot a través de les entitats i quasi sempre treballant per a una idea de país.

Per fer possible l'edició d'aquest treball, Comas ha apostat per iniciar una campanya de micromecenatge mitjançant el web Verkami adreçada a totes les persones que vulguin aportar el seu gra de sorra perquè el treball es pugui convertir en un llibre. L'aportació té recompensa. A tall d'exemple, un mecenes que aporti 15 euros rebrà com a obsequi el llibre dedicat i apareixerà als agraïments.

-Com neix la idea de treballar en aquest llibre?
-Sóc una gran defensora del XIX. Gairebé es pot dir que hi visc. Però hi havia una cosa que no quadrava. Es repeteix, fins i tot d'una manera excessiva, que Vilanova és festa, aquesta festa fins i tot dinamitza la ciutat, la gent de fora es sorprèn com en són de divertits els vilanovins... Però no pot ser que una ciutat només sigui festiva i no passi res més. Em cridava molt l'atenció que una ciutat que només es dedica a viure i fer festa no anés acompanyada també d'aquest el pes cultural que li pertocaria. Em va fer gràcia iniciar una recerca en aquest sentit. Quan acaba aquest famós segle XIX què passa? S'amaguen tots els vilanovins amb inquietuds culturals? Com és que persisteixen les societats? Tota aquesta energia i vitalitat s'hauria de sostenir sobre unes bases... Aleshores vaig anar a buscar una font; el Diari de Vilanova. És la més general, no és necessàriament la més objectiva, però allò em dóna peu a fer un guió. Inicio un buidatge i faig una base de dades amb tot el que em vaig trobant relacionat amb el món de la cultura. Comences a ordenar i et va sortint una foto, molt aèria, però molt maca. Al Diari de Vilanova s'hi pot trobar molta informació. Feien resums de les conferències que es donaven, cròniques de les activitats teatrals... És una font no només per saber quines activitats es programaven, sinó també la micro història; que si la gent cridava durant un concert, etc.

-Quines sorpreses t'has trobat?
-M'he cridat l'atenció que hi havia molta música. Molta. La gent tocava, assistia a concerts i cada moment s'ajustava al que demanava la situació. En concert, sobretot música clàssica i jazz. El moment que he estudiat és el de la construcció de la Catalunya Ciutat i tot aquest enrenou. A Vilanova i hi havia molta diversitat de classes socials i molts treballadors. Algunes activitats culturals venien dirigides i altres es generen a partir de la societat mateixa. Es feien coses ben diverses, però m'ha sorprès molt que tot va destinat a la construcció d'aquesta Catalunya. Per exemple, l'Associació d'Alumnes Obrers de l'Escola Industrial era com una prolongació de la Mancomunitat i aquesta planificació que ja venia feta. En canvi, altres societats de base s'ho havien de fer tot ells. Tenien una certa dificultat per moure's. Però en ambdós casos les activitats que organitzaven anaven molt en la línia del projecte de la Mancomunitat.

-Canvia alguna cosa amb la República?
-Als anys 30 aquest mateix dinamisme tira molt a l'esquerra, però també hi ha un sector de dretes que van replicant el que va fent l'esquerra. També he constatat que hi ha coses que han perviscut més enllà de la Guerra Civil perquè van tenir l'habilitat de relacionar-se fora del terme de la ciutat. Les ciutats, tancades en elles mateixes es moren. Això és el que li va passar a la música. Tot i ser tant i tant potent, estava tancada en ella mateixa. Ha costat molt tenir vida musical a Vilanova... Tot just fa quatre dies! En canvi, els moviments vinculats al naturisme, l'Ateneu o l'esperanto acaben generant excursionisme. L'excursionisme és fort a Vilanova. Per ell mateix, surt i es relaciona. D'artistes també n'hem trobat de diversos, que actuaven de vilanovins, però al mateix temps també tenien un peu a Barcelona i importaven idees. Quan s'aconsegueix el vot de la dona, això també va acompanyat per part d'uns de moltíssima activitat al voltant d'aquesta consecució democràtica. Els altres diuen que sí, però que la dona és la que ha de transmetre els valors a la família, al marit... I aquesta diversitat també la reflecteixen les representacions teatrals que es duen a terme.

-Vilanova és gaire diferent a altres ciutats de característiques similars?
-Crec que Vilanova està molt ben posicionada. Les persones i els grups no tenen una formació cultural d'un dia per un altre. És tot un procés d'educació i Vilanova ha tingut la sort de tenir aquest procés. Des de l'Ateneu, que és del 1870 i per on passa molta gent, fins la Biblioteca Museu, l'Escola d'Arts i Oficis... Tot això va entrant a les cases. I això deixa un pòsit. Aquesta és la fortalesa de la Vilanova d'aquells anys, i també dels actuals. Vilanova sobresurt ara... Es parla a vegades del lobby vilanoví, que està per tot arreu, però això no surt perquè sí. És perquè hi ha al darrere tota aquesta formació. Crec que Vilanova és una mica diferent a la resta de ciutats, tot i que es tanca en ella mateixa i no li agrada fer-ne ostentació.

-L'estudi comprèn el període comprés entre la Mancomunitat i la República. El triomf de la dictadura franquista acaba amb tot aquest bullici cultural?
-Absolutament. Vaig fer una recerca sobre les biblioteques al Penedès i vaig arribar a la mateixa conclusió: Franco es va aixecar perquè havia d'acabar amb tot allò que era la llibertat pura. Les qüestions polítiques podien ser unes o unes altres, però culturalment hi havia una fortalesa tan gran... Tenir cultura era un objectiu de llibertat i això es va escapçar.

-Cal remuntar-se al final de la dictadura per veure rebrotar aquest moviment cultural?
-No. L'any 1947, l'Agrupació Sardanista va celebrar una trobada i hi va haver un parlament en català. Van tenir problemes i allà hi va anar Eduard Toldrà. Aquest és el punt de partida del replegament cultural a Vilanova. Aquest mateix any també va ser un any important arreu de Catalunya, ja que es celebrava la coronació de la Mare de Déu de Montserrat. Encara que fos a l'entorn de l'església, es va tornar a reprendre cert moviment. I també es treballa molt clandestinament. No s'abandona.

-No ens valorem prou?
-Les ciutats s'han d'estimar. Penso que els vilanovins s'estimen molt a ells mateixos, però plegats, col·lectivament, no es projecten gaire (en alta estima) cap enfora. No ens podem projectar si no sabem que tenim unes arrels ben fermes. I les arrels són fondes.

Enllaç amb el projecte de micromecenatge a Verkami.