Jump to navigation
Anem a sopar dues persones al restaurant La Tagliatella de Vilanova i la Geltrú, que forma part d'una cadena de restaurants italians artesanals que compta amb una trentena llarga d'establiments a Catalunya. Com que els canelons de Sant Esteve encara són molt recents, descartem la pasta i optem per compartir una amanida i menjar dues pizzes, que ens n'han parlat molt bé.
A l'hora de triar la beguda, sorprèn la poca oferta de vins. A banda de les poques opcions (alguns Rioja i el vi de la casa), no hi ha cap possibilitat de demanar ni un sol Penedès. Preguntem pel vi de la casa, el cambrer ens diu que és d'aquí i li diem que endavant. Pocs segons després, ve i ens diu que s'havia equivocat, que és Príncipe de Viana de la DO Navarra. Si més no, s'ha preocupat de comprovar-ho i ens ho ha vingut a dir d'immediat. Punt positiu per ell. Li confirmem la beguda i que ja hem triat els plats.
Obrirem l'àpat compartint una insalata Tagliatella amb l'amaniment tradicional. Es pot escollir entre set amanides diferents i, després, combinar amb sis amaniments diferents. Optem pel tradicional, descartant les vinagretes, la salsa Cèsar i el vinagre balsàmics. L'amanida que hem demanat és força clàssica: combina diferents enciams, pernil dolç, tres llagostins, gambetes, palets de cranc, moresc, ou dur, olives negres, cors de carxofa, pastanaga i tomàquet. L'hem encertat demanant-ne una de sola ja que la ració és generosa. Ens hem trobat el que esperàvem, una amanida força estàndard que no ens sorprèn. Com a curiositat, els ingredients que no són enciam estan agrupats, separats els uns dels altres. Sempre es pot remenar.
De segon, demanem una pizza de foie i una rústica. En ambdós casos detectem ingredients de qualitat, però força escassos. Sobretot en el cas de la segona. La de foie conté el foie, pernil d'ànec, taleggio (un formatge amb DO italiana) i xampinyons, ben barrejats, però potser amb massa clapes a mesura que ens allunyem del centre de la pizza. La massa és extremadament fina, cosa que ja ens venia de gust. El punt negatiu és que és més trencadissa que cruixent. Tot i això, els ingredients fan que el balanç global sigui bo.
En canvi, la pizza rústica decep força. Com a l'amanida, els ingredients estan repartits per separat, en tres illots ben apartats. I aquí no hi l'opció de remenar-los com amb l'amanida. Però el pitjor és que les olives negres, els xampinyons i la tonyina són molt escassos. La major part de la superfície de la pizza no té cap ingredient i fins i tot es troba a faltar una més mica de generositat amb la mozzarella. No passava a l'altra pizza, però en aquesta entre el plat i la massa hi ha farina crua de la que s'utilitza per evitar que la pizza s'enganxi al forn. Certament no se'ls va enganxar, però aquesta farina no ha d'arribar al plat. Les dues pizzes tenen personalitat, però no acaben de ser el que voldrien ser.
La carta de postres és suggeridora i apostem per compartir el tiramisú. Un tiramisú que no té les bondats del casolà però que compleix amb escreix les expectatives. El cafè també és correcte.
La sensació general a l'acabar és que potser hauríem d'haver demanat pasta en comptes de pizza. L'aspecte dels plats que hem vist servir a algunes taules del voltant sembla que hagi de millorar de molt la nostra experiència amb les pizzes. L'espai és molt acollidor, amb una decoració (de sèrie) però que funciona molt bé. Ens ha tocat una taula molt al mig de tot i, malgrat això, ens hem sentit en un espai acollidor. Segurament, a un dels racons encara hi guanyaríem en intimitat. És d'aquells restaurants que fan olor del que s'hi cuina, tot i que en aquest cas sembla buscat.
A l'hora de pagar, el sopar ens costa 51 euros; 25 i mig per cap. Un preu potser un pèl inflat pel que hem menjat, tot i que cal tenir en compte que hem begut vi i hem acabat amb un postre i un cafè.
Plaça Soler i Carbonell, 28 Vilanova i la Geltrú 93 814 54 95
