Foto: 

Dani LC
Han fet la cançó "Vilafranca. Un dinar de Festa Major"

Anna Roig: “Ja no m’amago darrera de personatges per explicar coses que em passen”

Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien porten el Penedès arreu on van. Ens explica per què i ens avança una primícia molt especial.
Gemma Urgell
,
14/02/2015
Música
La nevada de fa uns dies em va impedir parlar amb l’Anna, però l’endemà em vaig calçar les botes de muntanya i, després d’un pas i neu i un altre pas, vaig entrar a casa seva, a Sant Sadurní d’Anoia, amb un sol d’aquells hivernals que tant escalfen a través de la finestra.
"La vida està plena de neguits i aquests ens fan moure"

VILAFRANCA
- Vilafranca. Un dinar de festa major. Una obra de teatre que s’estrena la setmana que ve per la qual heu fet la banda sonora. Com neix aquesta cançó?
En Jordi Casanovas ens va dir que tenia ganes d’implicar gent del Penedès en aquest projecte teatral i va contactar amb nosaltres amb la idea d’utiltizar alguna cançó nostra o versionar-la. Però ens vam emocionar tant que vam pensar en fer una cançó pròpia i estem molt satisfets del resultat. En Casanovas ens va passar la primera escena de l’obra i hem estat en contacte treballant els textos, reflectint allò que teníem al nostre imaginari sobre la Festa Major de Vilafranca.

- Un dinar de Festa Major és quasi universal per a molts catalans. Què t'ha servit d'inspiració?
He hagut de posar-me a la pell d'algú de Vilafranca. Jo sóc de Sant Sadurní i aquí, per exemple, no estem pendents dels castells el dia del gran dinar.  La cançó Vilafranca parla de qualsevol trobada familiar, d’un retrobament amb persones que sovint veus per obligació o de vegades amb moltes ganes. Retrata un espai, el familiar, a voltes hi ha coses amagades. Havia de ser una cançó pel mig de l’obra, però finalment al Jordi Casanovas li ha agradat molt i es podran escoltar fragments de la cançó en tota l’obra i sobretot al final, on tindrà molta presència.

  • imatge de control 1per1

UN PAS I NEU I UN PAS

- Escoltant el disc hi ha un canvi força gran amb els anteriors. És més intimista, et veus més madura.  

El desembre de 2012 vam acabar amb el Bigoti Vermell i ens vam donar un temps per reflexionar i veure què volíem fer i dir. Ha estat un any i nou mesos en el que hem crescut i hem fet altres coses no vinculades al grup. Ara, amb aquest disc, per primera vegada ja no m'amago darrera de personatges per explicar coses que em passen, fujo d’artificis i explico les coses tal com són i en primera persona.

-  Als concerts treballeu molt la posada en escena. Abans utilitzaves més el cabaret dalt dels escenaris. En aquesta gira, què trobem?
Ja no tenia ganes d’explotar més el personatge clown de les altres gires, que connectava amb el públic de forma divertida i bromista. De l’Anna que no parava de parlar als concerts hem passat a l’Anna que està tota callada, que no diu res. El darrer va ser a l’Auditori de Barcelona i crec que el públic en va sortir molt content.

- Un pas i neu i un pas és el neguit de tot allò que comença amb il·lusió. Has sentit molts cops aquest neguit?
És una sensació agredolça, busquem l’estabilitat, però alhora ens agrada el neguit, la incertesa. En aquell cas iniciava un projecte personal que em venia molt de gust. Ara, a posteriori, quan el recordes és bonic, però quan l’experimentes és una barreja d'emocions. La vida està plena de neguits. Neguits perquè ens passen poques coses i volem fugir de l’estabilitat; o neguits perquè ens en passen moltes i volem més calma.

  • imatge de control 1per1

- Com estàs de neguits, ara?
Ara estic en un període molt estable a nivell personal i professional. Això em fa pensar que em calen nous neguits perquè continuï la “xispa”.

- L'optimisme és present en moltes de les teves cançons, sobretot la màgia dels petits moments com a Que bé ser aquí.
Sí, la vida és anar fent anar fent sense adonar-nos que ens passen moltes coses petites i que aquestes són les que ens fan feliços. El Que bé ser aquí pot ser a Singapur, com em va passar a mi durant un viatge amb una amiga, en un vaixell veient un espectacle de música i llums; però pot ser aquí i en qualsevol moment. Si hi va haver un moment Singapur en la meva vida, n’hi pot haver un altre. Cal tenir presents aquests bonics moments quan estem passant una època dolenta.

- Així és la vida sembla una crítica al conformisme, a l’immobilisme. És això?
Sí, és això. Però és una contradicció: per què ens passin coses a la vida ens hem de moure, actuar; i, al mateix temps, quan hi ha un canvi que no ens esperem, és quan la vida realment ens sacseja i ens diu que toca actuar en aquell moment. També té a veure amb el nom del disc: el pas és allò que fem per avançar i la neu, el que ens trobem pel camí i no esperàvem, però que tampoc ens impedeix fer un altre pas perquè no és un obstacle.    

- Potser la cançó més íntima és Jo voldria saber si els ocells, on et qüestiones temes essencials com la vida, la mort; el present i el futur.
Sí, és una reflexió sobre què passaria si sabéssim quan ens toca morir. Em pregunto què fan els ocells, que són tan intuïtius quan saben que es moriran. Morir és una incertesa, igual que ho és nèixer. Tots tenim un principi i un final i cal acceptar-ho.  

- La gira acaba el juny. I després?
Doncs t'explico una primícia. A l’estiu farà 10 anys que existim: vam nèixer el 27 de juliol de 2005 a la capella de l’Índex a Sant Sadurní en un petit concert de versions de cançó francesa convidant amics i coneguts. Des de llavors, Anna Roig et L’Ombre de Ton Chien s’ha anat fent gran i, qui no vol la cosa, ja té 10 anys. I ens ve de gust fer una gira aquest estiu en concerts a l’aire lliure en festivals i festes majors per celebrar l’aniversari tot repassant la nostra trajectòria, amb cançons dels 3 discs i versions de cançó francesa. I al setembre, reprendrem la gira Un pas i neu i un pas, en teatres i sales.

EL PENEDÈS

- Sempre t'han vinculat al Penedès, ets una artista penedesenca. Què és per tu aquesta terra, el Penedès?
A mi m’agrada molt, és una terra diversa, amb ambients i costums diferents i que sempre em sorprèn. Per exemple, té formes de parlar diferents: a Sant Sadurní no diem tenca o boi com es diu a Vilafranca. Pel que fa paisatge... què dir. M’agrada estar envoltada de vinyes i sempre miro d’anar a Vilafranca per la carretera i no l’autopista per gaudir, ni que sigui deu minuts, del paisatge. I pel vi, he après a gaudir-ne perquè m’han fet estimar-lo la gent de casa, que s’hi dedica. Sempre tenim alguna ampolla per tastar a casa i junts conversem sobre allò que estem tastant. No es tracta de beure, es tracta de tastar-lo i gaudir-lo.

Ens acomiadem i enfilo carrer amunt on s’entreveu Montserrat enfarinada al fons de camps de vinyes. Pujo al cotxe, tampoc agafaré l'autopista. Em ve de gust veure vinyes emblanquinades. Sona la cançó Février. Tot i el sol que fa a fora, el termòmetre marca 3º. Escolto Février i m’animo, com em passa en moltes de les cançons d' Anna Roig i L’Ombre de ton Chien. M’animo perquè després del febrer arriba la primavera, per fi.

A

També et pot interessar