Gemma Urgell
,
06/04/2017
Música

Mario Mas: “En biologia, l'indicador de la salut d'un ecosistema és la diversitat i penso que en la música és igual”

Mas és un dels guitarristes més interessants i autèntics del nostre país. A més d’acompanyar de gira Sílvia Pérez Cruz i Paco Ibáñez, és un defensor i difusor de la música popular hispànica

Foto: 

Toni Galitó
Mario Mas volia ser biòleg des de ben petit. Però créixer envoltat d'artistes com el seu pare, Javier Mas, guitarrista que ha acompanyat Leonard Cohen de gira durant vuit anys; o Raimundo Amador o Kiko Veneno, amics de la família, el va fer decantar de forma natural cap a la música. Però m'atreveixo a dir que aquest esperit curiós de biòleg l'acompanya també en la seva carrera musical: dissecciona la música, n'estudia els seus orígens, la seva evolució, el rastre que queda generació rere generació. La guitarra és el seu microscopi, amb ella interpreta la música popular espanyola i els orígens del flamenc per a poder forjar el seu propi estil. El seu pare sempre li deia quan començava a tocar: "Tu mira para atrás siempre".
"Tinc una connexió molt gran amb Raimundo Amador, quan el veig tocar em poso a plorar. Si no hagués estat per ell, no crec que m'hagués aficionat tant pel flamenc"

Ens obre la porta de casa seva, a Avinyonet. Viu al Penedès des del 2003, quan va instal·lar-s'hi amb la seva companya nascuda a Castellví de la Marca; i des de ben petit ja venia a aquestes terres, ja que estiuejava a Coma-ruga.

- Has acompanyat Paco Ibáñez, Sílvia Pérez Cruz i molts més. Diuen de tu que ets un acompanyant de prestigi...
- El meu pare sempre em cridava l'atenció de petit, deia que era més difícil acompanyar que fer solos. La gent quan aprèn, tendeix a voler lluir-se, a fer coses que deixin sorpresa la gent. És normal però crec que s'ha de tenir més respecte al ritme. I a poc a poc vas descobrint un món fantàstic. Quan començo a assajar amb un cantant, a seguir el seu compàs, sintonitzar amb ell, respondre-li amb una melodia, etc, t'ho passes pipa i dóna un sentit molt natural a l'instrument. M'agrada estar al servei de l'art; molts cops hi ha artistes que utilitzen l'art al seu servei però això no m'agrada. Vaig sentir aquest comentari al flamencòleg Félix Grande i em va ajudar a entendre coses.

- T'enorgulleixes de dir que el teu principal mestre ha estat el teu pare. I clar, no m'estranya! Ha acompanyat Manolo Garcia, Leonard Cohen o Maria del Mar Bonet entre d'altres.
- No tocaria la guitarra si el meu pare o amics i companys seus com Feliu Gasull o Raimundo Amador no haguéssin sigut músics. Quan era petit em van donar uns estímuls tremendos. Per exemple, el Raimundo, al 91, havia deixat Pata Negra i tocava amb una banda de blues del meu pare i dormia a casa nostra quan venia a Barcelona. I jo, és clar, al·lucinava. Quan venia el Raimundo a casa, els meus pares em deien: "Hoy puedes irte a dormir a la hora que quieras". I jo em quedava amb la boca oberta escoltant les seves històries, veient com era i com tocava. Tinc la imatge d'ell, relliscant de genolls fent com si toqués la guitarra i després aixecant-se sense posar les mans a terra al menjador de casa. O a mi, que m'agradava molt 'Thriller' de Michael Jackson, ell em feia notar els solos de guitarra que hi havia a la cançó. Ha estat un privilegi haver crescut amb tot aquest ambient a casa meva. Vivíem en un pis a Barcelona, on no hi havia gaire vida al carrer i jo no tenia germans. Però els amics del meu pare portaven una llum impressionant; venien músics àrabs, flamencs, del blues...

- Ho has mamat des de ben petit, doncs.
- Sí. I això que jo volia ser biòleg! Ho tenia claríssim de ben petit. La música m'agradava molt, però la tenia sempre allà, era com el menjar. Era un fet natural, l'amistat del meu pare amb el Raimundo, el fet que ell toqui amb artistes reconeguts i els acompanyi de gira. És natural que s'ajuntin ànimes i vulguin compartir la música i aprendre uns dels altres. Les coses passen així, per enamorament. Si es fan pensant en diners o poders, ja neixen tortes.

- Però tu volies ser biòleg?
- Vaig estudiar Biologia i em vaig desencisar de la part laboral. La ciència està en un moment en què es miren coses molt concretes però falta perspectiva i també té molt a veure amb els diners. Si no n'hi ha, no es poden fer projectes i això talla la part creativa. I en la música m'hi trobo a gust, sento que faig les coses que m'emocionen i apassionen. També clar, que tenint el pare que tinc i amb els seus companys, el meu camí dins de la música ha estat molt natural. No ho tenia planejat, m'hi he trobat.

- I també et vas decantar per la guitarra. Clàssic o flamenc?
- És tot un món! De fet, les guitarres que m'he trobat al llarg del camí m'ensenyen moltes coses. En algun cas m'han fet fer un reset i començar de zero. Com aquesta, de 1924. Són instruments que et treuen les presses, les notes sonen d'una manera especial i et diuen el que han de durar. Aquests instruments m'han fet reconciliar amb la guitarra clàssica i el flamenc, fins i tot m'han descobert que estaven molt més vinculats abans.

- I és molt diferent aquesta guitarra d'altres més actuals?
- Sí. La seva física és totalment diferent, tenen més a veure amb les antigues vihueles. Hi va haver un trencament en l'ofici dels constructors a partir de la guerra on es va separar el món de la guitarra clàssica amb el món de la guitarra flamenca o més popular. Les guitarres flamenques van mantenir més el disseny de les originals d'Antonio Torres que les clàssiques modernes. Van proliferar les guitarres que feien els luthiers alemanys com Hausser que Andres Segovia va popularitzar; eren guitarres més pesades que no permeten fer rasguejos, li treuen la funció percutíva a l'instrument. Per a mi li tallen les ales. La guitarra que prové més de la línea d'Antonio de Torres, és molt més versàtil, són comodíssimes i sonen més orgàniques, encara és més evident quan les proves amb cordes de budell i de seda entorxada els bordons.

- Tot un món!
- I el més curiós d'això és que aquest món me'l va obrir un japonès, Tomoyuki Furuta! És un luthier que em va recomanar el meu amic Carlos Cortés al taller de Jean Pierre Sardin, un lloc preciós, com de conte, al port a prop de correus a Barcelona. Li vaig preguntar al Tomoyuki que buscava un instrument que em permetés tocar diferents estils: Clàssic, flamenc i llatinoamericà, i em va dir "el que busques ara costa molt de trobar, prova aquesta guitarra vídua de Manuel Ramírez feta per Santos abans de 1920". Aquesta guitarra em va fer canviar el cap i vaig començar a entendre les coses que havia estudiat de flamenc, ara sí que tenien tot el sentit del món. I per això estic molt agraït al Tomoyuki, al Jean Pierre i sobretot a Carles Trepat que és el guitarrista clàssic que més cura té en preservar l'essència profunda de la guitarra espanyola clàssica la d'Arcas, Llobet i Tàrrega. Fa un temps que estem parlant amb el Carles, i m'ha proposat fer una associació, la Nova Orfeó Lira, que va fundar Miguel Llobet a principis del segle XX basada en instruments que havia inventat Cateura, un modernista amic de Gaudí. Era una orquestra de guitarres i llaüts molt exquisida, que feia cançons tradicionals catalanes. Trepat fa temps que té ganes de refundar-la i segurament l'estrenarem en un homenatge a Antonio de Torres, el creador de la guitarra moderna, ja que aquest estiu farà 200 anys del seu naixement. Aviat es publicaran tots els detalls de l'homenatge i em fa molta il·lusió per molts motius. Tocaré l'arxillaüt (una de les especialitats del meu pare) encordades també en budell i seda, els arranjaments a son preciosos! I ara estic component una peça que portarem a aquest homenatge basada en el toque antic de la soleà en record a Manolo de Huelva i al toque de barber (la guitarra en els seus orígens era un instrument molt popular i s’associava amb la figura dels barbers; era a les barberies on sonava la música en directe).

- O sigui que també compons?
Sí, componc també, faig arranjaments a part de tocar. Tinc un disc propi que encara no ha estat publicat i espero que surti aviat. També estic investigant sobre els orígens de la música que de fa poc més de 100 anys s'anomena "flamenca", els toques de Barber per on s'ha transmès la petjada dels àrabs, dels jueus dels esclaus negres i els gitanos. Aquest fil el vaig seguir estudiant a través del gran guitarrista Manolo de Huelva que va recopilar aquests toques i cants de barbers del segle XIX i va ser un gran creador i revolucionari del ritme i la melodia a la guitarra. Ell va ser l'acompanyant preferit de tots els cantaors flamencs de l'època daurada a principis del sXX. Provenia de la guitarra clàssica, però va ser un revolucionari del flamenc a tot Espanya, la bulería sense ell no haguera existit com la coneixem avui dia.

- El flamenc no prové només dels gitanos, doncs.
El flamenc ha anat sumant de generació en generació, i aquesta destil·lació és el que m'apassiona, com una composició que va creixent i enriquint-se amb el pas del temps; com una fórmula musical va passant de mà en mà. Aquesta terra ha donat aquestes melodies; els jueus, els àrabs, els castellans, els catalans, tots han posat petjada. També s'han tallat moltes ales, per exemple, la Inquisició va fer molt de mal, no es volia que la música sonés a àrab i van fer posar els trasts a la guitarra, però la música per sort continua. I en l'àmbit musical els esclaus negres africans també van deixar una petjada molt important a la nostra terra! Totes les paraules acabades en "ngo" "nga" són d'origen africà com els fandangos les milongues i els tangos! El fandango és l'arrel de moltes de les músiques de tota la península! Tots som família i no tan llunyana com ens fan sentir.

- M'estàs dient que, a més del blues i el jazz, els negres també són pares del flamenc o el tango, doncs?
Les cançons de blues provenen també dels fandangos. Alguns estudis de Faustino Núñez entre altres ho expliquen molt bé. Abans que els colons francesos i anglesos arribessin a Luisiana, els negres i els espanyols colonitzadors van conviure durant mes de dos-cents anys en aquella zona, fandango i blues comparteixen la mateixa estructura: dic un vers, la repeteixo i després es ressol la idea. 'Razón de son', el llibre-CD del músic, antropòleg i amic Raúl Rodríguez, que recull tota la seva investigació al voltant de la música popular andalusa i la seva connexió amb altres músiques, explica la petjada dels negres en el flamenc.


FOTO: Toni Galitó

- Què passa amb la guitarra que potser no se'l considera un instrument de primera, com ho pot ser un violí o un piano?
La guitarra s'ha associat a popular, a taverna i això a les classes benestants els molestava. Som persones socials, éssers de manada, i la guitarra ajuda que les reunions acabin amb gresca. A més sempre hi ha hagut conflictes entre el que és popular i el que és clàssic. S'han distanciat els móns, cap està tocant de peus a terra, ni el flamenc, ni el jazz, ni el clàssic. A Europa, el clàssic està perdent el sentit, el flamenc també.

- Què vols dir?
S'han perdut els orígens, es tallen les arrels per interessos varis i es plastifica tot. Les guitarres d'ara, com a instrument, no són com les d'abans. Antigament no se separaven les guitarres entre clàssiques i flamenques. Hi havia guitarres blanques o negres depenent de si estaven fetes de fusta de palosanto, negres, o de xiprer, blanques. No hi havia tanta separació, tothom tocava de tot. I aprenien molt més els uns dels altres em sembla.

- Tots els músics es fan totes aquestes preguntes a l'hora de crear o interpretar?
Entendre d'on provenen els sons o els ritmes ens faria tenir una altra actitud vers la música. Aquests darrers cinc anys estic mirant molt enrere en la música, el meu pare sempre m'ha dit "para aprender mira para atrás siempre". Jo no he començat a estudiar coses de Paco de Lucía, no em sento preparat encara per començar des d'allà, necessito anar més enrere per entendre des d'on parteixen les coses per realment poder crear. Sense arrel res pot florir. Si no, el que passa és que tot sembla el mateix. Es trenca la diversitat. En biologia, l'indicador de la salut d'un ecosistema és la diversitat i penso que en la música és igual. Abans a Jérez, per exemple, a cada casa cantaven i tocaven diferent, cada portal era una escola de música. Ara tothom sona molt igual perquè només agafen un o dos referents, perquè tothom vol ser el millor i, aquí hi ha la confusió. Què vol dir ser el millor? I així s'acaba la diversitat. Prendre-s'ho així ha de ser un patiment! En canvi, anar gaudint de les coses que et vas enamorant i que vas trobant pel camí és un regal.

- I ara què? Projectes?
Faré un duo amb un gran amic violinista de Moldàvia que va estar amb el Cohen a la darrera gira, mesclarem la música tradicional refinada del seu país amb la nostra; estem preparant coses amb el cantaor i cuiner Jordi Fornells a dúo també. També preparem un repertori nou amb l'orquestra de percussió ibèrica Coetus, que també es fixa amb la petjada negra i tota la diversitat de la música de la península Ibèrica. D'aquí dues sermanes grabarem el primer disc en solitari d'Anna Ferrer (antiga membre dels Barcelona Gospel Messengers) a Menorca que es titularà 'Tel·luria'. O ara, per exemple, que acabo d'arribar de Chicago on he estat amb en Guillem Alonso i la Roser Font, de la companyia Tap Olé, ballarins que fusionen la música espanyola i el claqué. Preparant coses noves també amb el Paco Ibáñez, i la setmana que ve actuem a Los Angeles perquè hi ha un congrés sobre zapateados i malagueñas i m'ha convidat el meu gran amic i músic Raúl Rodriguez on també farem un concert plegats.

- A Los Angeles un congrés de zapateados?
Doncs sí... Han de ser els de fora els que s'adonin dels tesorillos d'aquí. És que aquí la ceguera és total. Com em va transmetre el gran Paco Ibáñez, aquí regna l'enveja. I l'enveja frena tot allò que és saludable, que té riquesa. El gran Paco diu que aquest país és el del tir al plat, quan hi ha alguna cosa que sobresurt... PAM! Machado, en aquell poema de 'Proverbios y Cantares' de 1909, ja explicava com és aquest país.

- Veig que t'agrada pujar als escenaris acompanyat. I tu tot sol?
També m'agrada molt, per la comarca cada any faig algun recital, però m'acostumen a trucar més per fer d'acompanyant i ho gaudeixo igual o més. Per a mi és un regal acompanyar a gent com Chicuelo, Paco Ibáñez, em sento molt bé en totes les formacions. Per mi té molt de sentit acompanyar una veu, t'enriqueix molt. A l'escola antiga de Paco de Lucena o maestro Patiño, igual que per Manolo de Huelva, la guitarra solista en el flamenc no tenia sentit. Tots busquem la llibertat, si la veu va per aquí, jo amb la guitarra puc anar per allà. Hi ha molta improvisació. Per exemple, en el cas del meu pare, quan acompanyava el Leonard Cohen pràcticament no va repetir ni una nota en cap dels concerts que van fer plegats durant vuit anys. El meu pare, Toti Soler, Manolo de Huelva són guitarristes lliures del tot. El segon dia d'assaig, Cohen li va dir al meu pare que tenia total llibertat. Van assajar tres mesos per a després, dalt de l'escenari, oblidar-se de tot i deixar fluir.

- El teu pare és un gran admirador de Cohen. Quin honor, no?
- I tant! El meu pare es va fer músic perquè li agradava molt Bob Dylan i Leonard Cohen. I clar, que et truqui un dia a casa el Leonard Cohen per proposar que l'acompanyis de gira... El meu pare no s'ho creia! I m'agrada pensar que tot és circular, que tot va i torna. Per exemple, Lorca hi té molt a dir en l'esperit d'aquests artistes. Lorca va fer que Cohen es dediqués a escriure cançons, i també Paco Ibañez. La mirada neta, no tenir prejudicis són conceptes molt de Lorca, la fascinació per allò tel·lúric de cada indret. Isaac Albéniz, Enric Granados, catalans enamorats d'Andalusia van estar a Granada i van tornar carregats d'inspiració.

- Tot i néixer a Barcelona, se't veu molt andalús...
M'agrada pensar que m'he dedicat a la música perquè els meus pares van viure sovint per Andalusia. Del 1976 al 1979 vam estar a Granada perquè el meu pare acompanyava a Carlos Cano, i també vam viure a casa del Kiko Veneno i l'Ana la seva dona. Era quan Rafael, Raimundo Amador i el Kiko tenien el grup Veneno i van col·laborar amb el disc 'La leyenda del Tiempo de Camarón de la Isla'. Eren uns anys realment de canvi. Una gran escola pels meus pares, sobretot vital! Crec que aquest amor pel flamenc que tinc és perquè llavors jo estava a la panxa de la meva mare i sempre hem recordat aquella època. Tinc una connexió molt gran amb Raimundo Amador, quan el veig tocar em poso a plorar. Si no hagués estat per ell, no crec que m'hagués aficionat tant pel flamenc. És un altre dels meus principals referents!

- Quin regal poder haver viscut tot això, no?
Sí, és un gran regal. Per això és important compartir sempre que es vegi oportú. Res és de ningú, tot és de tots. Jo ho sento així.

Ens acomiadem a la porta de casa seva, amb el Massís del Garraf al fons. "Un dia hem de quedar i fem una caminada cap allà. Té molt bones vistes del Penedès i del mar. Sabíeu que hi ha molts amfibis al Penedès? Hi ha una bassa on anem sovint i s'hi poden trobar capgrossos de molts tipus". Mario Mas, l'artista que no deixa de ser biòleg.


Mario Mas també toca la bateria. La música és la seva passió. FOTO: Toni Galitó

 

Més informació: 

Totes les fotos de l'entrevista són de Toni Galitó.
Et convidem a veure la galeria de fotografies de Mario Mas aquí.

També et pot interessar