Jump to navigation
El 8 de juliol presenten ‘Records de Kyoto’ (Discos de Kirlian, 2017) a casa, a Ribes, dins el cicle de Música al Castell que organitzen Els Xulius. Us recomanem que, abans de veure’ls en directe, els escolteu atentament i descobriu el seu dreampop que, a més de transportar-vos als seus particulars paisatges, us durà a través d’influències que van del shoegaze d’Slowdive al post-punk de Joy Division.- Com va començar Últim cavall?Francesc: Tocàvem en un grup i, per diferents motius, vam acabar quedant el Rafa i jo. Un dia li vaig dir: “Per què no cantes?” I va començar així. Quedàvem sovint, perquè ens ho passàvem bé. Ens vam començar a plantejar fer cançons i finalment en vam gravar cinc en un EP. Quedàvem bastant sense instruments, amb l’ordinador, per experimentar amb els sons. Potser amb els projectes que havíem estat abans no ens havíem sentit tan a gust en el sentit que no era exactament el que volíem fer.Rafa: Vam tenir la sensació que ens trobàvem. Passàvem moltes hores a l’estudi experimentant i creant. Altres cops havia tingut ganes de fer directes i gravar i composar ràpid. I aquí va ser al revés. Estàvem fent cançons sense saber ni si faríem un grup. Teníem ganes de fer música sense presses. I després també ens retroalimentàvem a nivell d’influències i de xerrar de música, d’escoltar-ne... Això va fer créixer les ganes dels dos. Vam fer una premaqueta, vam anar a gravar amb el Jordi Moncho (Estudis La Cova), a Vilanova i la Geltrú, les bateries les vam gravar a Barcelona (Two Ties Recording). Aquest EP ens va enganxar fora de joc perquè va rebre crítiques de fora de Catalunya i d’Espanya. Des dels Estats Units i Anglaterra, per exemple. D’altra banda, el Francesc, que fa les lletres, va rebre un premi al festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat a la millor lletra de l’any... Ens havíem plantejat moltes vegades presentar els temes en directe però només érem dos. Així que vam dir parem i comencem a fer cançons noves. Durant tot el 2016 vam estar gravant el disc, que va sortir al març del 2017.Francesc: Sempre diem que vam haver de buscar un nom per la banda per poder publicar les cançons.Rafa: Hi ha bandes que, de tocar en directe, acaben creant repertori. Però nosaltres hem fet del revés. Hi ha hagut un punt més experimental.Francesc: Sí, i més elaborat. Molta feina a casa i a l’estudi fins trobar-nos en el moment de voler portar la música a l’escenari.Rafa: Llavors ens vam trobar que tot el que havíem gravat era impossible portar-lo entre només dues persones a l’escenari. És un estil amb moltes capes d’instruments, molts efectes, molta producció... Llavors vam buscar els companys de viatge, que són amics, que són músics i ho fan molt bé.- Com heu anat incorporant aquests companys al projecte?Francesc: El baix era el mateix productor, el Jordi Moncho, enginyer de so i producció. Ell mateix va ser qui ens va gravar. Després, el Rafa coneixia un amic de Sitges que havia tocat en un parell de bandes, en Jacob Serra. Li vam proposar i va estar encantat. Ell toca la guitarra. I al sintetitzador, tenim la Valle Plaza, que és una amiga del Rafa que no havia tocat mai en directe ni havia estat en cap grup.Rafa: És profe de música i té molt bon gust. Va a molts concerts. És una melòmana.Francesc: El Jordi Moncho, per diferents motius, no podia fer els concerts i vam buscar un baixista. És el Toni Jordan, que és de Vilanova. Nosaltres ja havíem tocat amb ell i ha format part de varis grups, com Bulma o Suîte Momo.Rafa: De fet, el debut el vam fer a l’Apolo, que va ser molt xulo. El primer concert de banda, fer-lo allà, va estar molt bé. No hem tocat gaire en directe però hem fet cosetes molt maques.- Com definiu aquest estil que heu construït?Francesc: Ens posen vàries etiquetes. Jo potser en diria dreampop. O què?Rafa: Sí, en parla molta gent de dreampop. És una música amb molts sintetitzadors, guitarres molt perfectes. També estaríem dins l’estil que anomenen shoegaze, que va néixer entre Anglaterra i Estats Units als anys noranta. Melodia pop però amb moltes capes, molts efectes, molta reverberació, molt de soroll. Una de les crítiques del disc, de les que ens han fet més il·lusió, ha estat la de la revista Rock de Luxe – que, per cert, els hi vam enviar el disc i, als deu minuts, ens van dir que ens feien l’estrena en exclusiva - i parlaven de dreampop, ells. Però això ho deixem als crítics. Si la cançó és bona i t’arriba, tant és l’estil. Clar, hi ha gent a qui la nostra música no li arriba, també. La veritat és que no és molt accessible al començament. En som conscients. Però estem contents i ens agrada el que fem.Francesc: Tampoc és res molt estrany. Potser no és per al gran públic però tampoc és res inaccessible.- De què us agrada parlar a les cançons?Francesc: Suposo que m’agrada parlar de sensacions. O del que jo sento quan estic escrivint allò. M’agradaria que una altra persona ho pogués sentir també. A vegades són només imatges.Rafa: No són històries lineals ni lletres costumistes.Francesc: Són una mica emocionals. Intento capturar o definir paisatges amb paraules.Rafa: I també són lletres una mica nostàlgiques. Això vist des de fora, que és el Francesc qui fa les lletres.Francesc: Lletres d’evasió. És voler estar allà, a aquell lloc, i sentir aquelles coses. Bàsicament em surten bastant així.- La crítica us ha rebut molt bé. Pel que fa al públic, encara que hagueu fet pocs concerts, quines sensacions us han arribat?Francesc: A veure, la gent que ens ha vist en concert ens ha dit que els hi agradem. Però n’hem fet molt pocs, la veritat.Rafa: A la banda jo penso que li falta créixer però als pocs concerts que hem fet, la rebuda ha estat molt bona. Està clar que no és una música de masses però... Per exemple, vam presentar el disc en un minifestival amb artistes internacionals i les crítiques van ser bones. Al Record Store Day de Barcelona també vam presentar el disc i en vam vendre uns quants. I després també hem rebut comentaris de gent que no coneixem de res. Fins i tot, ens ha arribat un comentari des de Nova Zelanda! O d’Alemanya, Anglaterra, Brasil... Gent molt melòmana perquè, de fet, el disc només l’hem editat físicament en vinil. Més que amb la quantitat, ens quedem amb aquesta resposta i el fet que ens hagi escrit gent de llocs tan diferents i tan llunyans.Francesc: Creiem que ens hem de donar a conèixer, encara. Però, amb això de les xarxes socials, veus com gent que no coneixes de res parla del grup i fa comentaris positius. Ara bé, no sabem fins a quin punt ha arribat la nostra música.- Com ha anat la participació al Sona9?Rafa: Ens hi vam apuntar i va ser una experiència molt maca. És complicat, però. Hi ha bandes molt bones i potser el que fem nosaltres no és el més popular. Però l’experiència de poder tocar a l’antiga fàbrica Estrella Damm va ser molt xula. Ha estat una manera més de donar-nos a conèixer.- Ara què teniu previst?Francesc: Ara estem fent cançons noves i la nostra intenció seria gravar-ne unes quantes de cara a la tardor hivern, si podem.Rafa: El mercat d’aquest tipus de música està molt saturat. No és un mercat de tocar a festes majors. Ara mateix estem tancant un festival del març. Va així. I com que el disc va sortir al març, la programació dels festivals d’estiu ja estava tancada. La discogràfica ens va proposar de fer un EP de continuació del disc de cara a la tardor. Això és un tema d’estratègia, no tan comercial perquè tampoc es venen molts discs, sinó de continuar la trajectòria i no estar-nos dos anys parats. Som molt lents, també, sobretot a l’estudi. Perquè ens ho passem bé i li donem mil voltes a les coses. Ens hi passem moltes hores.Francesc: És aquesta idea de mantenir-nos desperts.Rafa: Si et poses dates va bé perquè els dies passen volant.- I més combinant feines.Francesc: Sí, és un dels principals handicaps! També estem preparant un concert pel 8 de juliol aquí, a Ribes, dins el cicle de Música al Castell que organitzen Els Xulius. El cicle és històric -fa molts anys que el fan- i són dos caps de setmana de concerts gratuïts. Són concerts amb la gent asseguda, en un lloc tan bonic... I, no ho dic perquè hi anem nosaltres, però solen ser concerts amb grups de nivell.Rafa: A més estem molt agraïts als Xulius perquè ens deixen assajar al seu local. Pel que fa al concert al castell, no estem acostumats a això. Nosaltres hem tocat bàsicament en sales. Fa uns dies, per exemple, va venir una banda de Madrid (Cosmen Adelaida) que presentava disc a Barcelona i ens van demanar que obríssim per a ells.- Heu tocat ja, aquí a Ribes?Francesc i Rafa: No.Rafa: Serà el primer cop. Presentem el disc aquí i ens fa molta il·lusió fer-ho a casa.Francesc: A més, en un lloc xulíssim com el castell.Rafa: El que fem nosaltres tira molt a Barcelona. Les coses que ens surten normalment són a Barcelona.Francesc: Tot i això, sí que hi ha algun festivalet, com l’Elmini d’Olot, que ens han dit de tocar-hi. Vull dir que sí que el nostre estil de música està molt centralitzat a Barcelona però sempre hi ha algun festival fora de la capital on hi tenim lloc.- Ara a fer noves cançons, que és el que us agrada.Francesc: Tocar en directe també ens agrada! Però divendres ens va sortir una cançó nova i és molt emocionant!- Amb qui heu tret el disc?Rafa: El disc ha sortit amb la discogràfica Discos de Kirlian, que edita bandes espanyoles i també dels Estats Units i d’Austràlia. Ho porta l’Oscar Fernández.Francesc: I més que una edició normal, ha estat una mena de col·laboració.- Parleu-me de la gravació de ‘Records de Kyoto’. Com va anar?Rafa: Hem estat un any sencer.Francesc: Som uns pesats. Per fer l’estructura de la cançó i gravar som ràpids. El problema és després. Ens mengem molt l’olla en com volem sonar.Rafa: És la part aquesta de treballar cada so i l’encaix amb els altres... Jo penso que el disc pot agradar o no però és un disc molt pensat, on no hi ha res a l’atzar. Hi hem donat moltes voltes fins que n’hem estat convençuts. Vam començar a gravar al març del 2016 i vam acabar el 31 de desembre. Per vuit cançons és molt. Vam gravar ràpid però alhora d’afegir i treure coses vam donar moltes voltes, moltes voltes, molts mesos... També hem de tenir en compte que ho compaginem amb les feines de cadascú. Aquesta forma de treballar és més lenta però jo escolto les cançons ara i no me’n penedeixo de res. Prendre decisions en calent en la música, com en tot, pot suposar que et deixis portar pel moment. I també hem pensat sempre en prendre qualsevol decisió en benefici de la cançó.- Esteu satisfets amb el trasllat de tota aquesta complexitat al directe?Francesc: Ha sortit prou bé, sí.Rafa: Home, som cinc músics i tres veus.Francesc: Hem triat amb cura els elements de cada cançó i hi ha molts detallets i coses que en directe no pots portar però tot i així queda molt bé.
Últim cavall a Facebook Últim cavall a Bandcamp
