Ivet Eroles

Foto: 

Surtdecasa
La periodista Ivet Eroles, durant la presentació del llibre a Igualada

Ivet Eroles: "El Pirineu català va ser un dels bressols de la cacera de bruixes a Europa"

La periodista noguerenca parla del seu primer llibre 'Dones al marge: Bruixes i altres històries d'estigma i oblit'
Roser Regolf
,
23/04/2021
Llibres
Assenyalades per uns crims de bruixeria que, anys després, els mateixos executors desmentirien, moltes dones rurals de Catalunya van ser jutjades i executades sota la mirada del veïnat còmplice. La periodista Ivet Eroles Palacios (Santa Maria de Meià, 1988) diu que el Pirineu català va ser l'origen d'aquesta cacera de bruixes. Per això, en el seu primer llibre 'Dones al marge: Bruixes i altres històries d'estigma i oblit' (Editorial Fonoll), se centra en la zona de Ponent i els Pirineus per donar veu a catorze dones que, des del segle XVI fins als nostres dies, han viscut al marge del que exigia la societat.
Si el món rural ja està invisibilitzat, només falta que siguis dona i vulguis créixer en aquest territori

- 'Dones al marge' és un homenatge a les dones de Ponent. Creus que pel fet de ser de certes zones rurals eren i són encara més estigmatitzades?
Més que doblement estigmatitzades, diria que eren doblement invisibilitzades. Perquè l'estigma crec que és comú a pràcticament totes les dones que d'alguna forma hem rebut l'herència d'aquesta cacera de bruixes i de molts mecanismes patriarcals. En canvi, si ets dona i filla del món rural, encara s'agreuja més i et quedes més a l'ombra. Si el món rural ja està invisibilitzat només falta que siguis dona i vulguis créixer en aquest territori. Per això al final el llibre és un homenatge a aquestes dones del Prepirineu i Pirineu català que no van tenir cap reconeixement històric, cultural ni polític; per reivindicar que les nostres vides compten i trencar amb altres entorns centralistes.

- Com es comença a gestar el llibre?
El vaig començar fa un any i mig a petició de l'Editorial Fonoll. Fa dos o tres anys, des de la Directa, un mitjà on col·laboro des de fa més de 10 anys, em van proposar fer un reportatge de la cacera de bruixes al Pirineu i les terres de Ponent. Aquest reportatge naixia a petició de l'antropòloga i historiadora feminista Núria Morelló, que en aquell moment estava investigant la cacera de bruixes com a fenomen històric, així com el mite seguia vigent fins als nostres dies. Aquell tema en concret va tenir molt bona acollida, així que al cap d'uns sis mesos em van proposar la idea de fer un llibre sobre aquesta temàtica.

  • imatge de control 1per1

- I ho fas amb el teu toc personal.
Des d'un inici ja els vaig dir que no volia seguir la mateixa línia del que historiadors i antropòlegs ja estaven dient sobre aquell tema, sinó que volia anar una mica més enllà, ubicant a la dona del món rural en un paper central. Volia fer un recorregut per la història en clau de gènere, pels estigmes i oblits que han regnat al llarg de la nostra història, de la mateixa manera que oferir perfils de dones que han estat estigmatitzades i invisibilitzades des de la cacera de bruixes fins a l'actualitat. A més a més, com a aportació artística, d'entrada vaig proposar si es podia encarregar de les il·lustracions la Maria Anaïs Miranda Solé, les quals fan que el llibre sigui més divulgatiu, i vaig demanar de poder incorporar trets de poesia, un gènere que sovint també està al marge dins la literatura.

Les paraules que utilitzem són una mostra de com veiem el món i com el construïm

- I fas una contribució no només a la memòria, sinó també a la llengua.
He recuperat paraules del Pallarès reivindicat amb aquesta parla, que és la que utilitzen les protagonistes del llibre, per realçar-la i mostrar al món que és una llengua que segueix vigent i viva, però s'ha de preservar i reivindicar. Perquè les paraules que utilitzem són una mostra de com veiem el món i com el construïm. De la mateixa manera, he volgut afegir també fragments de català antic de judicis que he estat consultant per apropar al lector o a la lectora a com s'expressava la gent d'aquella època.

 

Ivet Eroles presentant el llibre a Igualada | Foto: Surtdecasa
- Parlant del llibre, a l'inici ja expliques que els judicis cap a aquestes dones els portava a terme els tribunals locals i no la Inquisició. Quin paper tenia l'Església en la cacera de bruixes?
A Catalunya el paper més rellevant que va tenir va ser el de generar un argumentari i un discurs misogin d'odi cap a les dones que va propiciar la cacera de bruixes. Al llibre faig referència a 'Les ordenacions d'Àneu', datades de 1424, el document europeu més antic que legisla contra el crim de bruixeria i que es va fer al Pallars Sobirà, pel qual ubica al Pirineu català com un dels bressols de la cacera de bruixes a Europa. Abans d'aquestes dates, no es considerava a les bruixes com a persones, sinó que hi havia un imaginari on les bruixes eren esperits nocturns que entraven a les cases de la gent per fer mal o matar els infants, però és quan l'Església comença a elaborar un discurs més fort basat en l'odi cap a les dones es propicia aquesta cacera de bruixes.

- El mètode d'execució també era diferent a Catalunya, veritat?
Veiem que aquestes dones, després de ser assenyalades pel veïnat, són penjades, un mètode tradicional dels tribunals locals, i no a la foguera, el que solia utilitzar la Inquisició. A altres indrets, com el País Basc, sí que va ser la Inquisició, per això que Catalunya és en part peculiar en aquest fet. Per a mi és encara més pervers que fossin els mateixos veïns els qui executessin aquestes dones, impulsats per la venjança i l'odi. Passats tres segles de persecució acarnissada, és la mateixa Inquisició o les elits europees qui dictaminen que la secta de les bruixes no ha existit mai i que havia estat una construcció mental dels seus propis perseguidors.

- Qui eren les acusades de bruixes?
No eren totes les dones, però pràcticament. Des de la perspectiva de gènere s'han identificat uns perfils claus que es repeteixen molt i que estan lligats a certa idea de marginalitat o control social, encara que n'hi ha d'altres que no encaixen. El més repetitiu és el de la dona remeiera, llevadora o metgessa. Cal tenir en compte, com diu l'activista i filòsofa feminista Silvia Federici, que en aquells temps estava naixent el sistema capitalista i es volia acaparar els coneixements en mans masculines, pel qual les dones que tenien certs coneixements havien d'actuar de forma clandestina, com és el cas de na Rugalla, perquè se les perseguia. Un altre perfil molt significatiu és el de la dona viuda, un fet que moltes vegades les abocava a la pobresa; o el de les dones que no es privaven de dir allò que pensaven, el que els portava a entrar en conflicte amb els veïns; o dones que tenien conflictes pel domini de la llar. Però el més interessant és que moltes altres dones que encaixaven dins del motlle de l'època també van ser considerades bruixes. I això significa que va haver-hi una ràbia repressiva molt forta motivada per l'enveja i l'odi, per buscar responsables de les preocupacions i mals de l'època. Uns trets als quals cal afegir que, quan una persona era acusada de bruixa, se li podien expropiar els béns, pel qual en alguns casos hi havia interessos econòmics.

- No hi havia bruixots?
A Catalunya trobem que el 90% de les persones que van ser acusades de crims de bruixeria eren dones. A la resta d'Europa representaven un 80%. Era el paper de l'Església per atacar a suposats grups d'heretges: en un passat havien estat els càtars o els jueus i ara eren les dones.

Al llarg de la història, quan les dones fem alguna cosa que surt de la norma som mirades malament. I com ara tenim consciència d'això arriba el moment de trencar-ho

- Com has dit, una de les 14 històries és, per a tu, més especial que la resta.
Vaig ubicar a la meva padrina dins del llibre perquè, tot i que no considero que hagi estat estigmatitzada, sí que és una dona del món rural que ha tingut una vida a l'ombra. Dins d'aquest recorregut històric la necessitava ubicar per mostrar que totes aquestes vides quotidianes en les quals no ens hem fixat són molt importants. Perquè sempre hem venerat les històries de pel·lícula, però hem d'aprendre a valorar les que ens queden més a prop, perquè al final són les que parlen de cuidar l'entorn i les persones i fan possible que la vida segueixi i es reprodueixi. I volia honorar tot això, qüestionar quins conceptes tenim associats a l'èxit i el progrés i posar veu a qui en un moment determinat no en va poder tenir.

- Entre històries de remeieres, pastores, supervivents... reivindiques la necessitat de gestió d'un territori.
Sí. A vegades es té una idea bucòlica del que són els nostres territoris i quan realment hi fas vida te n'adones que perquè segueixin vius necessiten el compromís de tots i totes. Fa uns anys els nostres camps i boscos estaven més pasturats i avui, com que la ramaderia extensiva s'ha vist més amenaçada, tenim boscos més bruts propicis a patir incendis. Igual que s'ha de cuidar els marges i els camins rurals que abans eren trepitjats, però que ara estarien perduts si no fos per iniciatives que els refan. El territori necessita mans que el cuidin i que estiguin compromeses amb ell.

- Dius que aquest intent per acabar amb les anomenades bruixes va tenir lloc entre l'edat mitjana i el període modern. Volien tancar un període esborrant les dissidents de l'època?
Segurament aquest era un dels motius, sobretot si ens parem a pensar en els perfils de les persones que eren acusades. Això es veu molt en el sentit etimològic de les paraules: les dones eren acusades de bruixes i metzineres, i la paraula metzina es va començar a entendre com a sinònim de verí. Però abans del segle XIII, la paraula significava medicina o ciència mèdica. Com en tot període de canvis, en aquella època s'intentava aplicar un control social, per això tampoc és casual el canvi de paraules per acabar amb una part de la població que ja no interessaven en la nova societat.

 

Ivet Eroles signant llibres al finalitzar l'acte | Foto: Surtdecasa
- A 'Dones al marge' expliques que hi havia la necessitat de "domesticar el comportament i la sexualitat femenina". Arrosseguem encara el llegat d'aquell temps?
Jo crec que sí, perquè si llegeixes el llibre 'L'espill', també anomenat 'El llibre de les dones', de Jaume Roig, ell narra a través del llibre la història d'un personatge que intenta trobar una esposa després que s'hagi mort la seva. A través de les seves aventures, aquest personatge presenta a les dones com a farsants i personatges que l'han intentat entabanar, salvant només a la Verge Maria i a la seva difunta dona. Com tots els relats que hem anat rebent, l'ideal femení recau en la dona submisa, complaent, que mesura les seves paraules... i hem viscut supeditades a això fins fa quatre dies.

- La cacera de bruixes té, al final, un fort vincle amb la discriminació de gènere que pateixen les dones avui. Com s'explica això, tants segles després?
En el llibre vull mostrar com els mecanismes d'exclusió social que es van gestar en aquell període segueixen vigents en l'actualitat i s'han anat adaptant als nous temps. En el capítol que parlo de la meva padrina, vull reivindicar que, per fi, jo he pogut tenir accés a privilegis o oportunitats que la resta de les dones de la meva família no han pogut. La nostra genealogia està plagada de matrimonis concertats, de no poder escollir quina serà la teva vida, d'allò que dirà la gent... sempre hem estat sota la mirada de les que ens volem submises. I això fa referència, de nou, a la cacera de bruixes. La Revista Sàpiens ho va dir molt bé, que les bruixes no van existir, sinó que se la va inventar l'altra mirada que les volia mortes. I això ens passa al llarg de la història, quan les dones fem alguna cosa que surt de la norma som mirades malament. I com ara tenim consciència d'això arriba el moment de trencar-ho.

- Salvant les distàncies, som les bruixes d'avui?
Hi ha una reflexió molt interessant al voltant d'això, que és la reapropiació que hi ha hagut del terme bruixa per part dels feminismes tant per reivindicar les dones que van patir això com per fer evidents les repressions en claus de gènere que segueixen vigents. Quan es diu "Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar ni penjar", s'estableix un paral·lelisme amb la cacera de bruixes. Tanmateix, l'altra reflexió és que, mirant com ha anat la història, segurament pel fet de seguir vives som les nétes de tots aquells veïns i veïnes que van assenyalar a les bruixes i les van conduir a la mort. I actualment seguim denunciant aquest mecanisme d'assenyalament que alhora reproduïm entre nosaltres amb discriminacions o comportaments abusius. Per tant, ja que hem reconegut que històricament l'ésser humà s'ha comportat d'aquesta manera i nosaltres ho seguim reproduint en l'actualitat, l'única manera de no fer-nos còmplices és intentar tallar-ho d'arrel. Hem de corresponsabilitzar-nos de tot el que ens ha passat per fer un canvi de paradigma i imaginar un futur més amable per a totes les persones i éssers que l'habitem.

Més informació: 

A

També et pot interessar