Jump to navigation
- Quina trajectòria tens a nivell professional?Jo de petita volia ser escriptora, vaig preguntar què s'havia d'estudiar i em van dir filologia. Aleshores vaig fer filologia i em vaig dedicar a fer classes a Secundària, BUP, COU i ESO. Després, pel fet de tenir una malaltia crònica, em vaig jubilar i ara dono classes a adults en un estudi que tinc a Barcelona i faig tallers d'escriptura i de literatura, dins del meu projecte 'Ciutat de lletres'.
- Així, la part de ser escriptora l'has exercit més tard.Sí, per una qüestió de temps. Primer vaig ser docent, tot i que volia ser escriptora, però és molt difícil guanyar-se la vida escrivint. A l'haver-me de jubilar, la meva malaltia m'ha donat el temps i la possibilitat d'escriure. Com és una malaltia que m'ha fet passar moltes estones estirada, he pogut llegir moltíssim i això és el que més m'agrada. A més, ara em trobo força bé. Vaig començar amb una primera novel·la amb l'acompanyament de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i he seguit amb 'Dones de ferro'.
- Aquest segon és un projecte més personal?L'he fet més a soles, no ha estat tan dirigit com el projecte que vaig fer amb l'assessorament l'Escola d'Escriptura, d'alguna manera és un pas més.
- De què tracta la primera novel·la?Es diu 'Començar encara', parla de que el món canvia i si no canviem nosaltres, el món se'ns emporta. També reforça la idea de que la vida és sempre i val la pena començar de nou. La vaig contextualitzar en un problema que hi havia en aquell moment a Barcelona i que encara persisteix, que és l'assetjament immobiliari. Passa en una finca antiga de Barcelona on hi viuen tres dones amb els seus reptes personals.
- I arrel de la teva vinculació amb la Vall d'Àssua, vas començar a forjar la idea d'escriure 'Dones de ferro'.Exacte. És un context molt diferent a l'urbà, on s'inspira la primera novel·la. En aquest cas em vaig preguntar per què els pobles són com són; no són més grans del que són, sempre romanen més o menys iguals. D'on ve la força de les cases? Aquí tot té un propietari, les muntanyes són d'algú, i també hi ha els terrenys de comú. Com es genera tot això? Vaig anar a l'arxiu de Sort i em van donar alguna idea. També em va sorgir la qüestió de l'herència, els hereus, les pubilles. Per què si l'hereu es mor, s'ho ha de quedar la viuda i no la germana?
- Sense desvelar-nos res, quin és l'argument del llibre?La novel·la està ambientada al segle XIX i comença amb la mort d'un hereu, que era l'hereu més ric de la vall, i amb la seva mort s'obren unes perspectives noves per la germana. Es tracta de la seva germana bessona, és cert que hi ha una vídua, però és una dona molt apocada, molt quieta, sense cap aspiració ni ganes de manar. En canvi, a la germana li agrada molt fer una casa gran, poder lluitar per això. Així que el llibre mostra com s'ho van manegant entre elles dues, què intenta fer cadascuna i com van canviant les dues dones de ferro principals.
- T'has inspirat amb tot el que va passar a la Vall Ferrera amb l'explotació del ferro i ho has traslladat als paisatges de la Vall d'Àssua.Això mateix. A la Vall d'Àssua mai no hi hagut cases tan fortes com les de la Vall Ferrera, i és que el ferro donava molts diners. Ho vaig traslladar en aquesta vall perquè és la que conec millor, sense posar cap nom de ningú, ja que està totalment ficcionat. Les cases pobres de la Vall Ferrera van intentar muntar una farga pròpia, aquest fet històric també em va inspirar. Però sobretot parlo de dues dones que viuen en un lloc i context determinat.
- Algunes de les novel·les que s'inspiren en aquest territori ja fan èmfasi amb les relacions de poder.Crec que el poder és un dels grans temes de la literatura. De fet, jo diria que hi ha uns 3 o 4 temes de la literatura, que després tenen moltes branques. A la gent li interessa l'amor, la mort, el pas del temps, el poder i tot el que es deriva d'aquí: la gelosia, la venjança, la culpa...
- Per què creus que la literatura se centra en aquests temes?Perquè crec que són universals i transversals. Són temes que estan des dels principis dels temps, des que algú va dir: “Això és meu” i va venir un altre i va dir que allò era seu. O es posen d'acord i decideixen gestionar-ho junts o se situen en bàndols diferents. Així també neixen les ciutats, quan l'ésser humà passa de ser nòmada a ser sedentari. El poder el tenim molt a dins, l'ambició, l'ànsia de voler tenir més... Poca gent viu en un equilibri, pensant que té allò que necessita.
- Escrius sobre aquests temes perquè intentes entendre'ls?Quan escrius respons preguntes. Planteges preguntes al lector i te les planteges a tu. Per fer els llibres m'he documentat molt.
- Per què els teus personatges són femenins?De moment, als meus llibres les protagonistes són dones. El punt de vista femení em costa menys pel simple fet de ser dona. A la propera novel·la potser ho faré diferent, però en aquest cas sí que tenia més gràcia el fet de veure com les dones són les grans desheretades de la terra. En aquest cas són bessons i el fet de néixer a la vegada fa que l'hereu passi per davant. Tot i que aquí la pubilla ha tingut molta força també.
- Falta representació femenina a la literatura?Falten referents femenins. Jo faig xerrades a les aules d'extensió universitària per a la gent gran i en vaig fer una titulada 'Les dones escriuen, també'. Ja que no només escriuen, sinó que ho fan al mateix temps que porten una casa, són cuidadores, etc.
- Es fa una divisió molt simple sobre la literatura feta per dones, que s'entén com més emocional i vivencial. En canvi, l'escrita per homes es presenta de forma més intel·lectual.Sí, i també està passant amb les quotes. Et diuen que com que ets dona, deixarem que participis en un determinat espai. Molta gent m'ha comentat que ara és un bon moment per treure el meu llibre, tenint en compte el seu títol, ja que vivim un moment d'apoderament. Doncs tan de bo hagués sortit fa dos anys, perquè ja fa temps que ho remeno. No és oportunisme. Hi ha molts buits a la història de les dones, moltes coses fascinants que s'han de descobrir. La Maria Lejárraga escrivia tot el que publicava el seu marit, tot, fins i tot quan el marit ja vivia amb una amant, ella va seguir escrivint tot el que publicava el senyor Gregorio Martínez Sierra. O la batalla de la Mary Shelley, al principi tothom es pensava que 'Frankenstein' l'havia escrit el seu marit. Shelley era la filla de la Mary Wollstonecraft, una escriptora feminista del segle XVIII.
- Es pot anar més enllà de la divisió entre home i dona. De fet, entre el jovent es van trencant aquestes normes tan rígides. La literatura moltes vegades s'ha fet des dels marges, però per part de gent que ha tingut possibilitats econòmiques suficients.
- Quins són els grans reptes que t'has trobat per materialitzar la novel·la?A mi m'agrada molt la psicologia del personatge, em costa més imaginar-me una trama, i sense trama no hi ha novel·la. Has de crear un conflicte que ha d'avançar amb un seguit d'escenes que han d'anar esdevenint. Penso que hi ha dos grans tipus d'escriptors. Un que escriu mogut per temes que l'inquieten i un altre per les històries que vol explicar. Després hi ha el tercer, que per mi és el gran, l'universal, que parla de temes explicant històries. La història està bé, però has d'apuntar al melic de l'altre. Com més de dins escrius, més a prop estàs de l'altra persona.
- Has escrit des de Sorre?Aquí he vingut a documentar-me, a buscar noms que s'utilitzessin al segle XIX, per exemple. Montserrat va ser un nom d'home durant molt de temps, Trinitat també. Quan fas una novel·la històrica intentes que no hi hagi cagades d'aquest tipus. Vaig escriure des de Barcelona i també me'n vaig anar tres setmanes a una casa a França, em vaig tancar per escriure amb molt de temps per endavant.
- Quina ha estat la rebuda del llibre?Estic rebent impressions molt positives. Una persona m'ha dit que ho hauria d'haver escrit tot en pallarès, fins i tot el narrador. El problema és que no hi ha una tradició escrita molt definida i jo no tenia tan clar que el narrador hagués d'estar en pallarès. És cert que això no s'ha fet pràcticament mai.
- Quins projectes literaris tens a la vista?Més d'un. Estic fent un projecte que parla d'abusos sexuals, parteixo de contes tradicionals i els transfiguro. També tinc ganes de parlar del Perot Rocaguinarda, un bandoler molt famós que surt al Quixot, que és una novel·la que m'agrada molt. És un temps de la història que m'apassiona. Però jo seguiria escrivint 'Dones de ferro', encara veig als personatges i poden tenir més vida.
- Quina és la teva opinió de la literatura que es fa mirant al Pirineu?No cal crear oposicions entre allò rural i urbà. També falten més veus de gent que es dediqui a escriure amb la parla d'aquí, tal com comentàvem.
Instagram de Ciutat de lletres
