Maria Monseny

Foto: 

Aida Lesan

Maria Monseny: "Crec que s’hauria de crear un gran catàleg de material escènic públic"

L'escenògrafa de Ponent reflexiona sobre la seva professió i els vincles amb el territori
Natàlia Virgili
,
29/04/2024
Espectacles
Quan acudim a veure una obra de teatre, un espectacle d’arts escèniques o un concert potser no ens hi fixem amb els elements que acompanyen les intèrprets o els músics. Maria Monseny (Balaguer, 1986) és escenògrafa i assegura que sense l'escena, res tindria sentit i, fins i tot l’espectacle o obra teatral, no causaria el mateix impacte en la nostra percepció i emocions. L'artista que recentment ha treballat en el muntatge de 'Prehistart, l’art de la prehistòria a la Noguera' i 'Lo faunal', un espectacle de dansa i flamenc de Pol Jiménez, assegura que el que més la motiva és treballar per l'accessibilitat i l'impacte social de la seva feina.

- Quan arrenca la teva carrera com a estudiant d’escenografia?
Vaig començar estudiant arquitectura, però tot i que era molt interessant, la sortida professional no em motivava gens. Vaig plegar i vaig orientar-me cap al disseny, sense saber ben bé en què consistia. Tenia la inquietud que tingués un vessant més narratiu, que servís per explicar un relat. Vaig estudiar Disseny a l’Escola Superior de Disseny i d’Arts Plàstiques de Catalunya (ESDAPC). Posteriorment, vaig marxar d’Erasmus a Rennes per cursar la menció en escenografia a l’École européenne supérieure d’art de Bretagne (EESAB).

- Sempre has tingut aquesta inquietud creativa?
De tot allò relacionat amb la cultura el què més m'interessava era el disseny dels espais. De fet, podria dir que ara m’estic desenganxant de l’àmbit del disseny escènic perquè n’estic desencantada. Jo volia dissenyar coses, espais, vestuaris, objectes... Sempre he tingut la percepció que la feina que fem ha de servir per a alguna cosa. El disseny era l’àmbit professional perfecte, ja que l’objectiu del disseny és solucionar problemes.

  • imatge de control 1per1

- Et venia de família aquesta pulsió?
La meva mare sí que feia molts dibuixos. Treballava l’estany, feia treballs manuals. El meu pare sempre ha dibuixat, però no diria que he crescut en un ambient artístic. Segurament el fet de veure sempre llapissos, retoladors, quaderns o làmines ho duia latent d’una manera que no n’era conscient.

- I quan vas començar a treballar?
Jo vaig fer les pràctiques d’escenografia a Fira Tàrrega i, a partir d’aquí, vaig començar una col·laboració amb ells. Va resultar que aquell any, com a espectacle inaugural feien una producció pròpia i hi vaig estar fent una estada durant tot l’estiu. Després d’això va sortir el postgrau en arts de carrer de Fira Tàrrega, i en van treure una beca pública. M’hi vaig presentar i vaig guanyar el segon premi, podent fer un dels mòduls d’aquest postgrau. A partir d’aquest moment vaig tenir la sensació que m’havia incorporat en un entorn molt interessant dins l’àmbit de les arts escèniques.

- I després?
L'any 2016 em truca en Llorenç Corbella (pare), escenògraf de Tàrrega. M’explica que li surt un encàrrec per fer l’escenografia de l’òpera 'Goyescas' dins del centenari de l’any Granados. Buscava un assistent, va preguntar a Fira Tàrrega si coneixien alguna escenògrafa del territori i li van donar el meu contacte.

- Podem dir que Fira Tàrrega va ser el teu trampolí professional?
Sí, amb aquesta peça vaig començar “sense estar-me'n de res”, ja que era un espectacle molt gran on se’m va encarregar part de l’assistència d’escenografia i el disseny de vestuari per a cinquanta figurants i quatre protagonistes. A partir d’aquest moment, la meva relació amb el Llorenç Corbella segueix, quan li van encarregar una altra feina dins del centenari Granados, me la va passar sencera. Aquest crec que va ser el punt d’inflexió per professionalitzar la meva carrera. A banda d’això, un gran revulsiu va ser el fet d’haver conegut el Col·lectiu Free’t, amb qui vam transformar una mica els projectes que proposaven i hi vam incorporar vestuari. Amb ells he evolucionat, ja que de mica en mica, disposaven de més pressupost, els hi sortien encàrrecs més grans i es podien invertir recursos en l’escenografia. Ara bé, una de les feines més importants que he fet és el cicle de Nadal a Reixos a Balaguer on, juntament amb l’Arnau Torrente i altres agents, hem realitzat el disseny de tot el projecte i tots els complements.

 

La performance 'Diàleg infinit' a la Vinya dels Artistes a la Pobla de Cérvoles | Foto: Aida Lesan
- Quina durada té un procés escenogràfic?
Depèn, perquè de vegades entres a les produccions a l’inici, quan encara s’està generant el projecte, i per tant, ja es desenvolupa tenint en compte l’escenografia. Pot durar un any o mig any només el procés de disseny. Després vindrà el procés de producció. En els projectes on jo acostumo a participar, de formats reduïts, es comença a desenvolupar el projecte interpretatiu des de la dramatúrgia i direcció i, a mig procés, és quan incorporen l’escenografia.

- Què se’n fa un cop finalitzada l’obra, de tot el material?
Si treballes per una companyia estable, el material se’l queden i el reaprofiten. Sol passar que el veus en diferents espectacles. Si et contracten per un projecte efímer que no té cap mena de continuïtat en el temps, el material s’acaba llençant o donant. Jo intento que siguin el més reaprofitables possible. Que no es tenyeixin les teles i robes, que no s’utilitzi cola per enganxar materials i que es puguin tornar a separar sense fer-los malbé. Si treballes per l’administració, normalment el guarden i el deixen en un magatzem infinitament. Si et tornen a contractar saps que el material està allà i el pots reutilitzar. Crec que s’hauria de crear un gran catàleg de material escènic públic per totes les entitats i projectes que els necessitin.

- Ha canviat la teva percepció de la professió des de que vas començar fins ara?
La meva motivació en el món de l’escenografia ha anat a menys, i és que, igual que amb moltes feines artístiques on has de demostrar el què saps fer amb les teves mans, et vas desil·lusionant o frustrant. Vas veient l’intervencionisme d’alguns clients o projectes. Has sentir la frase: "confio en tu, però ho vull així o ho vull d’aquesta altra manera”. Un cop els hi ensenyes el resultat, insisteixen en fer canvis aïllats que sovint fan perdre el sentit al conjunt, donant lloc al què en petit comité anomenaríem Frankenstein. Cossos fets de pedaços, poc harmònics, incoherents o no funcionals. Un resultat que hauràs d’acabar signant amb el teu nom quan ja no t’ho sents ni teu.

- Què més t'ha frustrat?
Un altre aspecte que m’ha frustrat molt és que l’escenògrafa, dins de l’equip d’un projecte escènic, tampoc no se la considera autora. Els intèrprets son el focus, la direcció també, el so depèn de si el signa algú popular o no, les llums estan totalment invisibilitzades i l’escenografia també. Quants cops has vist en un cartell el nom de la persona que fa l’escenografia? A mi les companyies que més m’agraden són aquelles que projecten i transmeten més visualment. L’èxit d’un espectacle és el seu tot, sense una bona il·luminació, vestuari, espai sonor, direcció, actrius i actors, no hi ha èxit. Queda molta pedagogia per fer tant al públic com dins del mateix sector.

 

Maria Monseny supervisant una instal·lació | Foto: Aida Lesan
- Tinc la sensació que en el món de l’art i la cultura en general, tothom pot opinar i qüestionar la feina dels artistes. T’hi has trobat?
Constantment. Hi ha un intervencionisme on tothom creu que les seves solucions són millors que les teves decisions. En el moment que els hi ensenyes la feina, es posen creatius fent propostes sense tenir en compte totes les variables i condicionants. Com es transporta, com s’emmagatzema, temps de muntatge, funcionalitat, costos directes i indirectes, etc. Un altre moment en què deixes de creure en aquesta professió és quan et venen a veure per què facis un muntatge i et porten una mostra d’un projecte que han vist per la tele o en una revista i volen que per molts menys diners els facis el mateix.

- El fet que estiguis ubicada a Balaguer, creus que limita la teva feina?
Sí, està clar que jo no estic ni a Hong Kong, ni a Berlín ni a Barcelona, i aquí els circuits on puc treballar són uns altres. Penso que per estar present en circuits als quals aspirava inicialment, he de fer uns esforços que no em compensen i no encaixen amb la meva manera de ser. Només el fet que em pugui arribar un encàrrec del TNC seria una carambola que considero improbable. Té tota la seva lògica: si no t’arriba un primer encàrrec per a un projecte amb unes condicions interessants o si no et coneixen com a alumna, per posar un exemple, no poden confiar si pots fer o no una feina i, per tant, no te n'arribarà una segona. Aquesta per mi és la manera d’entrar en un circuit, i si no n’ets dins, te’n quedes fora. Has de diversificar una mica la feina que fas dins d’altres circuits o entorns, i n’estic molt contenta i orgullosa, no ho considero pas una cosa negativa.

- A banda de treballar en arts escèniques, has tocat sector com la televisió o el màrqueting?
Sí. He fet unes quantes campanyes de publicitat en audiovisual i fotografia, i també m’encarreguen feines més enfocades en aquest vessant més visual o de direcció artística. Aquest tipus de feines les he fet i les faig sobretot amb professionals de la zona de Lleida, ja que hi ha una xarxa de persones vinculades al sector que estem molt connectades.

- Quines feines destacaríes de les fetes a l'estranger?
Quan estava estudiant a Rennes vam fer un seminari sobre disseny gastronòmic i el professor que el va impartir em va posar en contacte amb un mecenes que tenia un projecte de beques en l’àmbit cultural. Vaig presentar una proposta per incorporar un producte alimentari que transmetés l’experiència de l’obra de Wilhelm Tell que es representava aquella temporada a l’Opernhaus de Zürich i me la van concedir. A partir d’això, he participat en diferents seminaris com a ponent. A la Quatriennal de Praga d’escenografia, he fet una ponència sobre disseny escènic accessible, a Noruega vaig participar en un seminari sota el títol 'La Política dels espais', amb una intervenció on analitzàvem les manifestacions i concentracions polítiques en diferents països.

- I va anar bé?
El més rellevant va ser poder argumentar les nostres posicions independentistes davant un públic que ens llegia com a nacionalistes, conceptes que penso que es confonen massa sovint i que fan que no s’empatitzi amb les nostres causes. Cal destacar que en aquell moment, a Catalunya, estàvem amb les grans manifestacions de la Diada i totes les imatges que el país va emetre durant aquella època van ser molt impressionants per a tothom arreu del món. Però està clar, que el món no les va llegir com necessitàvem que fossin interpretades.

- Què dona sentit a la teva feina?
Incidir en la comunitat de la qual formo part o fent que la feina tingui sentit per a algú més que per a mi, els artistes o les administracions que fan l’encàrrec. Per mi, el disseny accessible amb un rerefons útil per la societat, fa que valgui la pena.

Més informació: 

Instagram Maria Monseny

A

També et pot interessar