Jump to navigation
L’acabo de conèixer i només us puc dir una cosa, el Joan és tot entusiasme. Un trobador del segle XXI que aposta per reinventar la música tradicional, cantar-la i actualitzar-la amb un únic objectiu: mantenir-la viva.
És de Lleida capital, té 32 anys i en porta més de 10 nodrint la seva trajectòria professional de diferents disciplines artístiques. La música, però, sempre ha estat la nineta del seus ulls i ara més que mai és la seva inseparable companya de viatge. Fa molt temps que espera aquest moment i per fi ha arribat, el Joan acaba de fer el seu salt en solitari.
Clica el PLAY que comencem. Qui és el Joan Baró, com et defineixes?Em defineixo com un somiador que intenta construir els seus somnis. Suposo que molta gent és així, però per mi construir un somni és el més important. Tots els meus projectes tenen aquest comú denominador. Moltes vegades la gent em diu: estàs pirat, fer això en aquest moment és utòpic. Però què vols que et digui, els projectes que tenen aquest component d’utopia són els que més m’agraden.
A què et dediques?Em dedico a la música, principalment, i a les arts escèniques en general. A l’espectacle, a la cultura del directe, al viu, al tu a tu.
El Joan ha fet teatre, de sala, de carrer, de titelles, música, versions de funky, pop, rock, folk, música d’autor. Has viscut diferents projectes artístics. Ets un tastaolletes?[Somriu] Sí, sí, suposo que sóc un tastaolletes. He treballat com a músic, actor, dibuixant, il·lustrador, fotogràf, he fet ràdio... no m’agrada tancar-me a res i crec que sempre s’ha d’aprendre coses noves.Sempre tinc les antenes molt ficades en tot lo creatiu, què puc captar, què puc aprofitar… potser això em genera alguna cosa, no? I em pot servir d’espurna per seguir funcionant i creant.
Perquè ens en fem una idea, explica’ns una mica la teva trajectòria.Sempre m’ha agradat més la música però en un moment donat de la meva vida se’m va presentar l’oportunitat d’entrar al món del teatre. Jo només havia fet teatre de petit, no tinc una formació teatral i em vaig dir ai ai! i m’hi vaig llençar. El teatre em permetia estar al costat del públic i per mi això era essencial, el directe és lo meu! Vaig començar fent titelles amb el centre de Titelles de Lleida, durant 3 anys vaig fer gires per tot Espanya amb els Xip Xap, he treballat amb moltes companyies: la Baldufa, Encara Farem Salat, Títeres Sol y tierra... he fet milers de col·laboracions en espectacles, en festes majors, en activitats culturals del territori. Sempre intento estar allà, als ciments d’on s’estan construint les coses.
Quan i com entres al mon de la música?Jo crec que ja des de molt petit… la primera vegada que ho recordo d’una manera més forta és quan tenia 8 anys, vivia en una comunitat i teníem un piano i jo els deia que volia ser pianista, em treia totes les cançons d’oïda. Em generava una satisfacció tant gran el poder reproduir-les. M’agradava tant que vaig demanar als Reis que em portessin un tecladet electrònic, ho necessitava.I després buf! de jovenot estava amb els Fora de sèrie, el primer grup de versions del poble, sortíem del garatge tocant cançons de batalla. La meva primera aposta musical va arribar amb Cronistes, un grup que s’hagués pogut menjar el món i es va desfer. També he tocat amb Escalivada on vaig coincidir amb Meritxell Gené i el Pau Llop; amb Highway, una orquestra de versions. Ah! I amb Lauzeta, un projecte personal que comparteixo amb la Núria García.La veritat és que he tingut molta sort perquè m’he anat trobant amb diferents projectes i amb gent molt interessant i és fantàstic perquè t’enriqueixes i et dóna piles!
Dius que Cronistes va ser la teva primera aposta musical, ens ho expliques...Efectivament, començo amb Cronistes. Va ser la primera aposta forta, fortíssima. Tenia la necessitat de compartir la música tradicional que havia viscut amb la gent. Però què passava? Quan jo li cantava aquestes cançons a la gent, la gent no les entenia perquè és una música que sonava fa 150 anys.
La meva missió, entre cometes, era aconseguir que aquesta música de fa 150 anys sonés com ara i això era Cronistes. L’objectiu era agafar cançons tradicionals i convertir-les en pop, rock, metal, balades, en un llenguatge musical actual que la gent pogués comprendre i assimilar.
El somni fet realitat però és el naixement en solitari de Joan Baró. Què representa?Representa començar a escriure les meves coses més enllà del treball de banda que he estat fent fins ara. Poder explicar les meves històries i tenir un discurs musical propi. Fins ara no m’havia atrevit a fer aquest pas. És un salt al buit i ja veurem com anirà encara estic saltant.
És una evolució natural com a artista començar una aventura en solitari?Per mi sí. Jo necessito aquesta llibertat. M’encanta treballar amb molta gent i és molt ric però a la vegada l’artista necessita la llibertat de poder dir el que vulgui sense haver de consensuar-ho prèviament. Poder dir: mira jo penso això i ho dic!
I per fi arriba, es diu Sol i és el teu primer EP. Què ens expliquen els teus temes?Parlen normalment de superació, perquè és amb lo que estic sempre. Sempre estic amb aquesta batalla de sembla que no pots, però sí, però venga, tira endavant, tu pots, realitza-ho! D’això parlen els meus temes perquè és el que jo necessito ara mateix . Diria que són cançons que em faig a mi mateix. Els dos temes que hi ha propis són sobre això. Els altres dos són música tradicional irlandesa o castellana.
El teu estil?Seria [riu] cantautor amb moltíssimes fusions, però sobretot amb molta influència de la música folk i tradicional.
Quins són els teus referents musicals?[Esbufega] N’hi ha moltíssims. Els trobadors, Maria Lafitte i la música medieval m’han marcat moltíssim. La llista, però, seria interminable.
Per finançar el llençament de Sol vas optar per la plataforma de micromecenatge Verkami. Per què?És un mitjà bàsic i molt necessari perquè a més a més t’obliga a estar en contacte amb el teu públic i això molts artistes no ho volen perquè van d’estirats pensant que nosaltres només produïm música i alimentem a la gent i no, no és així!Crec que els artistes estem obligats a estar al costat públic, a demanar que recolzin la teva música, que participin, que es facin mecenes, que cooperin amb el teu somni. Això és algo que l’art necessita. Necessita demanar! No podem dir som els il·luminats que venim a portar esperança al món, sinó us necessitem! Som part del món!
Parles de preparar el teu propi espectacle? Com seria un espectacle 100% Joan Baró?Un espectacle 100 % Joan Baró seria poder reunir en un espectacle les meves habilitats i tots els coneixements que he anat recollint en els diferents àmbits artístics. És un pas proper, Encara no hi sóc aquí.Voldria dir, per exemple, incorporar text o diàleg en els espectacles, tenir un guió, preparar-ho a nivell actoral. Seria reunir música i teatre.
Sol no és la teva única aventura personal. Lauzeta és l’herència de Cronistes?Lauzeta és un projecte que beu una mica de Cronistes. Lauzeta viu més a prop de l’arrel. És a dir, fem una música amb els instruments dels nostres avantpassats però d’una manera moderna.Lauzeta és un projecte a duo amb la Nuria García, violista i violinista. Ens basem amb la música tradicional, especialment de sonoritat nòrdica, celta, irlandesa, escocesa… i evidentment també bevem de les cultures que tenim al voltant: la basca, l’occitana, la bretona, la catalana, la valenciana, l’aragonesa i, en general, de tota la música folk que ens rodeja.Per nosaltres és molt interessant capbussar-nos i buscar la manera de regenerar i reinventar aquestes músiques. Ens enamora fer-ho. El millor favor que podem fer a la música tradicional és cantar-la per mantenir-la viva.
Quina és la reacció del públic?És difícil perquè és una cosa nova. I lo nou sempre ha d’obrir portes...[riu] És molt divertit obrir portes! M’encanta actuar davant d’un públic que no sap què li oferiràs i de sobte, oferir-li una música que no coneix. És molt bonic veure les seves cares quan els hi expliques una història… Si els aconsegueixes sorprendre i introduir una petita llavor la resposta és molt positiva. Ens hi estem trobant! A la gent li agrada que la sorprenguin!
T’agrada ser crític i remoure?Clar que sí, mencanta! De fet, m’encanta fer la feina del joglar i del trobador, difondre amb la música les coses que passen o allò que em crida l’atenció.I per l’altra no diria crític, sinó ser. Ser sensible al món que et rodeja. Ser sensible i conscient de tot allò que passa i ser capaç de fer-ho arribar.
Aquest és el paper de la música?La música és comunicació sempre. Una comunicació que va molt més enllà... ja que pots fer arribar sentiments, sensacions, històries... coses que no tenen res a veure ni amb una història ni amb un nom.
Amb què et quedes?Em quedo amb tot. La música és el llenguatge més universal que hi ha... que va més enllà de les paraules que després hi vulguis posar. És un dels llenguatges que més m’interessa i que més sento. Però a la vegada, tot m’interessa. No vull deixar de fer res i aprendre.
M’han dit que toques molts, molts instruments...El meu instrument principal és la veu, sens dubte. Però sí [riu]. Composo i toco la guitarra, el busuqui irlandès, percussions tradicionals i flautes, la flauta travessera, les flautes tradicionals, el sac gemecs i el piano.
La cançó imprescindible de Joan Baró és...Both Sites de Phil Collins.
La teva, aquella cançó del teu EP que no ens podem perdre...Barefoot.
El teu mite?En puc dir dos? Phil Collins i Robin Williams.
No pots suportar la música....No puc suportar la música que està feta sense cor ni consciència, la música que està feta per fer, com qui fa xurros. [s’enfada] Si tens alguna cosa a dir o a transmetre, fes-ho, sinó no. Aquesta música cansina hi és a tots els estils del món. En lindie, en el rock, metal, rock… Sempre hi ha algú que hi és sense dir res.
La temàtica que ja cansa?El sexe al reggaeton.
Un lloc on t’agradaria tocarEn un festival folk del Regne Unit d’aquells tan ben fets i boniquets.
El millor lloc per inspirar-se.La natura.
Que t’agradaria que s’endugués algú que ha vingut al teu concert?Que semportés energia.
Carta als Reis. Un somni?Que la gent recuperi la seva identitat.
I per acabar la pregunta obligada, un lloc per sortir de casa per Ponent?El monestir d’Avinganya, de Seròs.
Acabem amb música, LAUZETA salta al buit, els seguim?
