Jump to navigation
L'estudi de la Txell és en una zona plena de naus i edificis industrials a Terrassa. La porta s'alça orgullosament gris i robusta. Per dins, però, tot canvia. Malgrat ella treballa amb una paleta molt austera, el seu lloc de feina és molt lluminós. Em convida a entrar i a seure ràpidament. Aparta quatre coses de la taula i es posa en situació. Es nota que viu una temporada moguda laboralment i és que ja fa anys que la dissenyadora s'ha fet un lloc indiscutible dins del seu camp i és, actualment, un dels referents més significatius pel que fa a la moda conceptual. Fa poc que ha presentat la seva darrera exposició a l'antic convent de Berga i prepara la nova temporada per la desfilada 080 de Barcelona. Acaba d'obrir, junt amb altres companys de professió, una nova botiga al barri de Le Marais, a París i, a més, té família, és mare i procura passar el màxim de temps possible al costat dels seus. La Txell és una de les nostres dissenyadores -mig sabadellenca, mig terrassenca- més internacionals i malgrat sembli increïble, ha trobat la manera de combinar-ho tot.
-De quina manera Txell Miras es dedica a la moda? Què és el que la crida?Segurament una de les meves grans passions, el dibuix. Vaig fer Belles Arts i em vaig especialitzar en pintura conceptual. Quan treballo sempre tinc en ment els artistes que més m'han marcat, són les meves influències. Quan vaig començar a estudiar moda em vaig trobar amb molts dissenyadors que també tenien una base molt artística i que darrera del que feien hi havia moltes similituds amb pintors que jo havia estudiat a Belles Arts.
-En el món més mediàtic i comercial de la moda has preferit no entrar-hi, malgrat poder tirar-t'hi de cap.La moda, si t'hi dediques de ple, t'empeny a aquest món, encara que vulguis allunyar-te'n. Tot i així, jo he escollit crear amb més llibertat. Des de sempre he preferit la feina d'autor. Fins fa poc, de fet, presentava les meves temporades d'any en any. Tenia col·lecció d'estiu i d'hivern però per desfilada només feia la segona. Justament perquè preferia fer menys, però millor. Amb calma i al meu ritme. Ara he tornat a engegar, després d'un temps de descans, i he decidit presentar les dues temporades. Potser perquè amb el temps aprens a gestionar-te millor. El que no m'agrada és que les grans marques em dictin el que he de fer perquè ja fa temps que vaig decidir no entrar en aquests cercles interminables.
-Aquest temps de descans del que em parles va servir per conrear altres branques artístiques?Em va servir per trobar temps per dibuixar i tornar a pintar. També com a recerca de noves fons d'inspiració, per enriquir-me. Ha sigut una fase necessària d'autocreixement personal. Les dues últimes col·leccions que he fet beuen bastant d'aquest 'parón' que vaig fer
-Segueixes algun mètode concret alhora de fer les teves creacions?Si que hi ha mètode, però mai és el mateix. Jugo amb els teixits, amb patrons. A vegades tinc coses al cap molt pensades i d'altres és el mateix vestit el que em dicta per on he d'anar
-Tot i així, la teva essència no canvia massa: blancs i negres, jocs de volums, peces asimètriques...Sí, hi ha un gust molt personal i em moc dins d'aquests àmbits que esmentes. Però el més curiós és que miro coses de fa anys i hi veig una Txell Miras molt diferent, malgrat des de fora no ho sembli. Abans potser recarregava més, ara crec que m'he depurat, he netejat una mica l'estil. Depèn molt de com em trobo per dins. Abans treia pinzellades de coses molt concretes. Em va inspirar la pel·lícula 'Persona' de Bergman per una col·lecció i vaig besar-la molt en el film. Ara és diferent: em vénen vàries coses al cap, faig un còctel i van sortint barrejades, quasi inconscientment.
Txell Miras al seu estudi de Terrassa. Foto: Surtdecasa
-Hauràs escoltat molt sovint allò de “això no es pot portar pel dia a dia...”Sí, però és que no s'ha de confondre el que es veu en una passarel·la amb el que es ven en una col·lecció. Les col·leccions són molt més portables, tenen personalitat, però són còmodes, potser més de carrer. La passarel·la s'ha d'entendre com un missatge i la roba com un concepte. És així com s'han de mirar. Jo crec que la moda és comunicació i amb el vestir també reafirmes la personalitat, potser per això sempre he vestit a gent més adulta
-La teva feina ha voltat per bona part d'Europa. A Catalunya, però, quina rebuda hi trobes?A Catalunya les botigues de disseny encara són bàsicament pels turistes. A nosaltres ens costa, som més tancats, menys atrevits en aquests aspectes. A poc a poc, la gent va coneixent nous dissenyadors, però a Londres o a París el vestir és una forma més de cultura i això aquí encara no calat.
-Creus que el món de la moda està destinat a un tipus de circuit? O a un tipus de gent determinada i que això, d'alguna manera, la limita?Les grans marques, a dia d'avui, tenen la seva còpia low cost a altres botigues. És el que veiem a les grans superfícies i molts acabem comprant. El més complicat són les marques petites. Nosaltres produïm aquí, amb teixits del territori, treballem des de casa i amb una qualitat molt concreta. Això té un preu. Hi ha gent que no s'ho pot permetre -és evident que el vestir és una necessitat totalment secundària-, però també existeix qui no ho vol entendre. Pots tenir un quadre perquè t'agrada al menjador de casa i una peça de roba especial a l'armari.
-Les teves models compleixen aquest ideal de bellesa extremadament prim que s'imposa en el món de la moda. Què en penses d'això?Les meves models són primes perquè són la resposta al que es potencia actualment des de la societat. En les meves creacions jo sempre he buscat una estètica molt estilitzada. Les models són la perxa, l'escultura conceptual que sosté l'obra. Si caiem en el parany dels complexes no acabaríem mai: pel·lícules, publicitat, cartells...És més, anteriorment, amb models com Claudia Schiffer o Cindy Crawford, es marcaven molt més les formes femenines, però en dones, evidentment, espectaculars i molt ben proporcionades. Per acomplexar-se sempre hi ha motius. La moda ho propicia, potser sí, però el principal responsable és un mateix.
