Sílvia Navarro: "La Gerda Taro és un exemple de tantes dones que han quedat invisibilitzades"

- "Per ell, la llum, i per ella, les ombres". És una bona manera de definir el motiu de ‘Negatius’...
A banda de fer molta investigació sobre la Gerda i l’Endre, també vaig fer molta recerca sobre fotografia i alguns cursos en què em vaig trobar, òbviament, amb aquests termes: les llums, les ombres, la foscor de l’habitació de revelar, etc. Vaig pensar que era una bona manera d’explicar què va passar amb la història, que sobre ell hi va recaure la repercussió mediàtica, els focus i la llum, i sobre ella, l’oblit. Em va semblar que era una manera precisa i bonica d’explicar-ho perquè tenia a veure amb la fotografia.

- L’objectiu de ‘Negatius’ és reivindicar la vida i l’obra de Gerda Taro que potser pocs saben que el pseudònim Robert Capa també l’incloïa a ella. Com ha estat la feina de documentació per escriure l’obra?
Jo mateixa no sabia qui era Gerda Taro abans de posar-me a fer recerca per a l’obra. Van ser els dos actors, el Roger Vidal i la Laura Riera, els que em van dir que Robert Capa era el pseudònim de tots dos. Em va sorprendre i vaig investigar-ho, perquè l’obra va ser una proposta seva i el procés de documentació, en un principi, el vam dur a terme tots tres. En Roger buscava informació sobre l’Endre i la Laura, sobre la Gerda. Així, cadascú es va amarar del seu personatge. El que anaven trobant, m’ho anaven passant a mi, cosa que m’ajudava a saber on posaven el focus sobre els respectius personatges. En paral·lel, jo també feia més recerca. Sobre Capa és molt fàcil trobar coses, en canvi, sobre ella, la Gerda, no tant. Just va coincidir que en el moment en què jo estava escrivint l’obra, es va publicar el llibre 'La noia amb la Leica', d’Helena Janeczek, que és una versió ficcionada de la vida de la Gerda Taro en què tres persones properes a ella parlen de la seva vida. Ens el vam llegir a última hora, perquè l’obra ja estava bastant embastada llavors, però realment, vam fer molta feina de documentació.

- En una entrevista anterior, deies que, com a dona, et preocupa desenvolupar personatges femenins forts, potents i complexos, i que, en el procés creatiu, apliques teories científiques o socials a l’acció dramàtica. Quines teories has aplicat a ‘Negatius’?
Potser 'Negatius' és l’obra en què m’he allunyat més de la sociòloga que porto a dins, ja que jo, abans de dramatúrgia, vaig estudiar sociologia. Crec que, en aquest cas, com que la part de documentació hi era pel fet històric, el joc més científic que hem aplicat, segurament, és el fet de com podríem fer desaparèixer a escena la història de la Gerda. I ho duem a terme mitjançant el joc que fem amb la tinta que va desapareixent després d’escriure sobre les parets. En aquesta obra hi pesa més el vessant històric. En altres peces, recupero conceptes, teories o interessos de la meva època com a estudiant de sociologia, com ara, la sociologia urbana o la gentrificació a 'Un turista se suïcida', o la neurociència i l’amor, que apareixen a '94 minuts'. Crec que aquest passat de sociòloga acaba tacant les meves obres.

- És per aquest motiu que afirmes que escrius per entendre el món?
Sí, és així. Ho vaig intentar amb la sociologia i vaig veure que hi havia molta estadística, que vol dir números, i no se’m donava bé, així que vaig pensar que ho hauria de reorientar... [riu]

- L’obra és un diàleg entre Gerda i Endre, que reflexionen sobre com ha estat la seva relació i la seva vida. Hi ha aspectes en què hi estan d’acord i d’altres, en què no, i en sorgeixen els retrets. Com ha estat l’exercici de posar-te en la pell de tots dos per traslladar els pros i contres de cadascun d’ells, tot i que em dius que vas tenir l’ajuda dels mateixos actors, i imaginar-te aquesta hipotètica conversa?
El punt de partida ve molt del fet que la proposta sorgís de la Laura i del Roger. El punt de partida són dos fantasmes que confronten aquest passat en comú i això ve donat d’aquesta manera per l’edat dels actors. El Roger intèrpret té més anys que la Laura actriu i, per tant, no els podíem posar en un pla realista per reproduir les escenes de l’època i fer un biopic des del realisme perquè no hagués tingut sentit. Justament perquè Endre Ernő Friedmann era tres anys més jove que Gerda Taro. Com que això ens ho saltàvem d’entrada, vam trobar el recurs dels fantasmes que fan aquesta mirada enrere. A partir d’aquí, tots dos em van donar la llibertat per escriure el que volgués sense que ells incidissin en el procés d’escriptura. El que feia jo quan veia que un personatge tenia raó o la deixava de tenir, era intentar actuar com un jutge extern. Això sí, el primer dia d’assajos, vaig dir que creia que jo em situava a l’equip de la Gerda. El personatge enamora molt. Quan llegia sobre ella, pensava que quina llàstima que no hagués viscut més anys, perquè hagués sigut una persona molt important en diferents àmbits. Es diu que, quan entrava en una habitació, tothom la mirava perquè tenia molta llum. Però tampoc volia deixar de banda l’Endre perquè, al final, ell també va acabar sent una mica víctima del personatge que es van inventar, tot i que li va reportar fama, diners i festes. Com es diu a l’obra, però, aquest personatge també li va arrabassar moltes coses. En realitat, la figura de Robert Capa també era una continuació d’aquesta fugida de la seva condició de refugiat que portava arrossegant des de feia anys. Amb tot, volia ser justa amb tots dos.

L'actriu Laura Riera (Gerda Taro) en una imatge promocional de l'obra | Foto: Cedida
- Com dius, tothom coincideix que la Gerda es feia estimar. A l’obra, quan s’hi relata la seva mort, s’hi diu que els republicans que lluitaven a la Guerra Civil també se l’estimaven i van quedar compungits en saber què li havia passat. Què creus que era el que més atreia de la seva personalitat?
Imagino que era una persona espontània, que no li feia por expressar les seves idees i parlar clar. A més, per l’època en què va viure, era una dona molt moderna, fos pel pentinat o per com vestia. Quan arriba a Espanya per cobrir la Guerra Civil, el primer que fa és posar-se uns pantalons llargs que, en aquell moment, ja era sorprenent, i unes espardenyes, i anar a fer fotografies amb el seu cabell curt. Però no era moderna només per l’aspecte físic, també per les seves idees. Era una dona amb un cert grau d’alliberament sexual que per l’època era sorprenent. No li feia por mostrar-se tal com era, però per l’educació que havia tingut, també sabia com havia d’estar i comportar-se a cada lloc.

- I tot i que l’obra gira al voltant de la relació entre Endre Ernő Friedmann i Gerda Taro, en alguns moments, els personatges deixen clar que no va sobre una història d’amor ni és el que en essència s’hi vol explicar...
La història d’amor hi és. És inevitable perquè ells dos la van tenir i els va marcar. La Gerda també va lluitar molt per no enamorar-se d’ell perquè pensava que era el contrari del que li convenia, sobretot pel que significava lligar-se a algú, cosa que ella no volia, i perquè l’Endre era un tarambana. Va ser una història d’amor, però no volem posar el focus aquí ni que la gent surti de l’obra dient que quina llàstima, que tant que s’estimaven i tan malament que els va anar tot.

- Tots dos es coneixen a París i amb el pseudònim Robert Capa es converteixen en “ciutadans del món” i esborren els seus orígens. Va ser el pas que va canviar els seus destins. Els va canviar a ells també?
Crec que sí, però de manera fortuïta, com moltes de les coses que els van passar al llarg de la vida. A ell el canvia perquè, de cop, té diners i es converteix en el centre de les mirades, i a ella perquè l’ajuda a plantejar-se coses sobre com fotografiar el món i del seu paper com a dona en un pla real dins la societat. Ella assisteix a tots els esdeveniments polítics i allà representa que se l’escolta i que està en un pla horitzontal amb els homes, però després, la realitat li demostra que no és així. En el moment en què fan fotografies, ell sempre està per davant. Per tant, crec que sí, que fer aquest pas els va canviar.

- La Gerda, a l’obra, diu que, com que sempre hi ha un enquadrament, la realitat no existeix, només és una imatge subjectiva. Quina és la visió subjectiva de ‘Negatius’?
En l’escriptura del text vaig intentar ser bastant objectiva. Per això, tots els fets documentats sempre s’afirmen dins del text, mentre que totes les coses que constitueixen opinions o fets ficcionats van encapçalats per un “potser”, “es diu” o “sembla ser que” per separar la realitat de l’opinió. Al text s’hi manté una mirada bastant objectiva per part meva, però a l’escenificació és impossible. Com a directora, he volgut que, sobre totes aquestes parts narrades en tercera persona sobre allò que passa als personatges, els mateixos actors poguessin decidir si estaven a favor o en contra del que el seu personatge explicava.

- La invisibilització de l’obra de Gerda Taro al darrere del pseudònim de Robert Capa remet, a la vegada, a la invisibilització de la dona al llarg de la història, un fet sobre el qual no se n’acaba de fer justícia mai...
La Gerda és un exemple de tantes dones que han quedat invisibilitzades. Abans de la pandèmia, es va portar a escena un espectacle que es deia 'La volta al món en 80 ties', en què també hi apareixien dones invisibilitzades. Me’n recordo d’haver-lo vist perquè jo estava a punt d’acabar d’escriure 'Negatius' i veia que parlàvem del mateix. Nosaltres, parlem d’una dona només però en aquest espectacle, en una hora, apareixien vuitanta noms de dones que han quedat oblidades. És una cosa molt recurrent. Sempre que s’ha hagut de fer una foto, hi han aparegut els senyors, i les dones han quedat apartades. Des de l’òptica contemporània, la idea de 'Negatius', no és només la de resoldre aquesta invisibilització sinó la de mirar quins mecanismes fan que això passi i què podem fer per intentar evitar-los.

Roger Vidal i Laura Riera en una imatge promocional de l'obra | Foto: Cedida
- De fet, hi ha un moment en què els dos personatges separen altre cop les seves fotografies i signen com a Foto Capa i Taro. Sorgeix de la necessitat de reivindicar-se per separat un cop han assolit el renom que buscaven?
Exacte. En un principi, l’estratègia que tenien de no acceptar invitacions si els mitjans convidaven Robert Capa a qualsevol acte, se’ls va desmuntar en el moment que va agafa transcendència la fotografia del milicià. El seu nom és tan gran que necessiten posar-li una presència física. És la cara d’Endre la que apareix com a representació de Capa i és llavors quan Gerda s’adona que fa la mateixa feina que ell al camp de batalla, però que no és reconeguda, que el fet de veure’ls junts porta la gent a assignar-li el paper de la novia o de l’assistenta de Capa. A ningú se li acudeix pensar que ella també pot fer fotografies i que són igual de bones que les que fa ell. És a partir d’aquí quan Gerda diu que, més enllà de ser la seva novia, signarà amb el seu nom o no rebrà mai reconeixements.

- Abans parlàvem de la tinta que desapareix quan els personatges escriuen a les parets i que simbolitza la invisibilització de la Gerda, però l’escenografia de ‘Negatius’ la constitueixen, sobretot, unes maletes. Més enllà de traslladar-nos a moments concrets dels quals parlen els personatges, les maletes es converteixen a la vegada en el context i en el bagatge que porten tots dos i que els ha fet com són. Suposo que arriba un moment, com en el de l’obra, en què aquest exercici es pot fer perquè ja no hi tens res a perdre...
Cada maleta és una representació subjectiva d’alguna de les seves fotografies. Hem col·locat algunes fotografies a l’entrada de la sala perquè l’espectador les pugui veure i comparar la mirada que hi aboca abans de veure l’obra i un cop ja ho ha fet. Teníem clar que no volíem que dins de cada maleta hi hagués la foto en si, sinó una representació subjectiva perquè és el que transmet cada personatge en aquell moment. Com tu deies, els personatges poden dir que, ara que som fantasmes i estem en aquest espai i temps, és el moment en què ens atrevim a revisitar aquests records perquè ja no fan mal i intentem reviure com ens vam sentir en aquell moment per entendre’ns l’un a l’altre.

- "Si no usem la dramatúrgia per fer-nos preguntes, llavors haurem perdut", diu Carles Batlle al pròleg de l’obra, que ha publicat l’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre dins la col·lecció 'Dramaticles'. Confrontar l’espectador amb la realitat és la millor manera perquè sorgeixin aquestes preguntes?
El que és interessant és llençar aquestes preguntes. La forma per fer-ho pot ser de tantes formes com persones hi ha al món. Cadascú escriu, dirigeix i veu les obres a la seva manera. No hi haurà dues persones que interpretin aquesta obra i cap altra de la mateixa manera. Per a mi, el que és important és llençar preguntes, que el teatre no vulgui donar respostes, sinó que els dubtes que pugui tenir jo com a Sílvia, com a ésser humà, els pugui posar sota el focus per demanar si algú més ho comparteix. Amb això podem crear vincles. Em sembla molt més interessant preguntar-nos coses que no pas el fet d’intentar resoldre-les en l’espai escènic perquè si no, correm el perill de tornar-nos dogmàtics o poc interessants.