Pensar la pandèmia des del poble

Si hi ha quelcom cert sobre la situació sanitària però també social, política, econòmica, mediambiental que estem vivint és que tot és nou. Noves formes de relació imposades, noves maneres de percebre, de ser en el món, que inevitablement s'encaixen damunt les velles estructures sense que hi puguem fer res aparentment. D'on venim? On som? Què volem? Cap on anem? Sembla més pertinent que mai fer-se aquest tipus de preguntes, tant des de l'àmbit personal com social.

Davant d'aquesta situació, les propostes artístiques i culturals generades des d'un pensament crític i contemporani són extremadament necessàries. No és res nou, però sí que en un moment d'incertesa com aquest potser es fa més palpable, més evident. Quin paper han de tenir les institucions culturals públiques en aquest moment històric? El Museu de Valls, una institució amb més de 60 anys d'història aposta, com a gest extraordinari, per obrir les seves portes al talent local a través del format convocatòria pública i remunerada. La temàtica: el coronavirus. Obres inspirades pel confinament i les situacions fruit de la pandèmia de la covid-19. Una oportunitat que sens dubte ha permès l'accés a la institució a artistes que no l'havien tingut fins aleshores. "Cada exposició que he fet per mi ha estat important, però justament aquesta és especialment significativa; és la primera vegada que exposo a Valls com a artista" em comenta Oriol M. Martí.

I és que durant la inauguració de la mostra, es va posar de manifest la necessitat d'una iniciativa com aquesta en el context. Durant el parlament, el regidor de cultura de l'Ajuntament de Valls deia que "fa goig veure les artistes, majoritàriament tan joves, en un espai com aquest. Tan de bo que serveixi de precedent", i les seves paraules coincidien amb les del grup de música Hideout, les artistes més joves que exposen a la mostra. "Una proposta així es podria fer cada any i ajudaria a crear xarxa, a consolidar una comunitat artística local. És molt trist que hi hagi gent de Valls que és artista i que no sàpigues què fan."

 Foto: Miquel López / Obres de Rosalía Pomés, Rosa Piñas i Marina Barberà
Des d'un paó reial travessant un pas de zebra, a un domàs que serveix de suport d'un acte de fe conspiranoic.
El filòsof Slavoj Žižek, a la publicació Sopa de Wuhan, un recull d'assajos i textos literaris sorgit durant el confinament, diu: "és trist; necessitem una catàstrofe per poder repensar les característiques bàsiques de la societat en la qual ens trobem. En viu i en directe." I això, és el que fan les artistes a l'exposició CovidArt al Museu de Valls.

Des del panorama més íntim, on es descobreixen les noves necessitats, anhels i canvis psicològics provocats per la situació d'aïllament, com en el cas de les obres de Marina Barberà, Pep Queralt, Rosalia Pomés, Ester Fabregat o Rosa Piñas; fins a propostes que des d'allò local però també global, reflexionen sobre les vàries reaccions de la societat davant d'aquesta crisi. En aquesta direcció apunten les propostes de Marta Arjona, Albert Gironès, Oriol M. Martí, Vanessa Pey o el grup Hideout, guardant també una relació amb els espais buits de Gemma Clofent, l'única peça que no ha estat creada expressament per l'ocasió.

Passejant-me per l'exposició el dia de la inauguració, veient les artistes compartint opinions i parlant de les creacions amb les persones que s'han apropat al Museu tot i el vent em fa pensar com és d'important crear espais on trobar-nos i parlar. Més enllà dels bars i les reunions amb amigues. Les propostes esdevenen portes i terra fèrtil on entaular una conversa pertinent i crítica o des d'on iniciar una reflexió en solitari una vegada arribes a casa.

 Foto: Miquel López / Obres de Hideout i Albert Gironès
Una catàstrofe i una oportunitat
Tot parlant amb les artistes es posa de manifest que les oportunitats laborals en els temps que corren no abunden. "Estem acostumades a treballar des de la precarietat. És dur mantenir-te en la creació sense defallir. Tot el que ha passat derivat de la pandèmia doncs, ha agreujat la nostra situació. Però no és quelcom que ens hagi passat només a nosaltres" em comenta Ester Fabregat. Aquesta visió de la situació en relació a l'àmbit professional es respira a l'ambient. Quelcom semblant em diuen Hideout. "La pandèmia ha tallat de soca-rel moltes de les oportunitats que teníem, però la veritat és que poder tocar durant la inauguració ha estat una sort. Al final sempre hi ha quelcom positiu dins d'allò negatiu". Inevitablement em ve al cap el símbol del ying i el yang; l'harmonia, que sens dubte no seria una qualitat que utilitzaria per parlar del present que habitem.

És per això que li pregunto a Albert Gironès per la situació actual "catàstrofe o oportunitat li dic" i em diu: "Si entenem que una catàstrofe és un trencament de les estructures (i la paraula estructura ho descriu molt bé; coses rígides i poc flexibles que sustenten); totes les catàstrofes són oportunitats a més de ser catàstrofes". I mentre acaba la frase no puc evitar taral·larejar per dins una vella i bella cançó de Joan Colomo que en un moment diu "de les cendres, neix la flor". Tant de bo sigui veritat.