Pere Francesch: "De Dalí i de Gainsbourg he après que la vida s'ha d'exprimir"

- D'on et va venir aquest interès per Gainsbourg?
Quan em van recomanar un disc d'ell que es diu 'Histoire de Melody Nelson' (1971). Aquell disc em va embogir totalment, i va fer que consumís tota la seva música i comencés a llegir molt sobre ell.

- Quant fa, d'això?
Tot això va començar fa una mica més de deu anys, aproximadament. Sí que recordo -i així és com arrenca el llibre- el moment en què jo me'n vaig anar a París, quan es complien 20 anys de la mort de Gainsbourg. Hi vaig anar a veure l'ambient i a escriure un article per a un web en què col·laborava en aquell moment. I aleshores va ser quan vaig decidir que faria alguna cosa que anés més enllà d'un article.

- Quin ambient hi vas trobar, en aquell aniversari?
Va ser impressionant. A molts els sorprenia que jo hi fos. I alguns, quan sabien que era de per aquí em deien "Gainsbourg és el nostre Messi". Em va semblar molt bonic veure tanta gent que, vint anys després de la seva mort, anés a casa seva a recordar-lo, a cantar les seves cançons. Va ser molt interessant per a mi poder respirar una mica l'univers de Gainsbourg, aquell dia. Vaig parlar amb molta gent i me'n van explicar moltes anècdotes. Tot això també em va ajudar una mica a escriure aquesta història.

- Què és el que et va atraure, tant del personatge com de la seva música?
De la seva música el primer que em va atraure va ser el seu eclecticisme. Pensava que la seva música seria més similar a Jacques Brel, o més de chanson o una mica de pop. Però em vaig trobar un músic que va començar fent precisament chanson però després es va passar al jazz, va tocar reggae o pop rock. Va fer coses de música d'arrels africanes, brasileres i fins i tot al final va fer una espècie de hip-hop. I de la seva vida em va cridar l'atenció el fet que fos una persona que s'anava reinventant. Al principi volia ser pintor, va veure que no seria el millor de la història i va decidir cremar tots els quadres que havia fet, excepte un parell, i es va passar a la música. Es va reinventar contínuament. I perseguia un objectiu, que era l'èxit. I el va aconseguir.

- Molts hem conegut Gainsbourg a través del cinema. Què et va semblar la pel·lícula 'Gainsbourg. La vida d'un heroi' (2010)?
Joann Sfar va mostrar una versió molt onírica de Gainsbourg, i té moments que em van semblar molt interessants. Al llibre explico que quan vaig començar a escriure em faltava un ganxo per poder arrelar la història aquí. I el vaig acabar trobant precisament a aquesta pel·lícula. Hi ha una escena en què Gainsbourg és a un apartament de Salvador Dalí. Arran d'aquest moment vaig pensar en unir els mons de Gainsbourg i Dalí.

- Sabies que existia aquesta connexió entre els dos, abans de veure-la?
Em sonava. Només hi ha un parell de biografies de Gainsbourg i una d'elles no estava traduïda, i aleshores no parlava francés. Havia vist algun comentari al respecte, però la imatge a la pel·lícula va ser tan clara que em va decidir a intentar trobar més coses sobre aquesta relació.

- A molts ens ha sorprès, aquest vincle.
No n'hi havia gaires referències. Com diu Víctor Fernàndez, que ha escrit el pròleg, hi havia algunes informacions a peu de pàgina a algun llibre. El que he fet ha estat unir aquests peus de pàgina, frases, declaracions... Però al final també he fet feina periodística: anar als llocs, fer entrevistes, buscar documentació. I sí que he pogut trobar o reconstruir algunes de les trobades que van tenir els dos, coses destacades com per exemple que Gainsbourg li va arribar a comprar un quadre a Salvador Dalí. Van estar a punt de fer una col·laboració. Segurament hauria sigut com un tipus de dansa musical. N'havien parlat, però al final no es va dur a terme.

- Quina influència van tenir, l'un en l'altre?
Crec que la influència va ser sobretot de Dalí sobre Gainsbourg. Quan es van conèixer Dalí ja era una estrella i Gainsbourg encara no havia tret cap disc. El que sí que hi ha és molts punts en comú a les seves obres, coses que es van repetint: temes com la sexualitat, l'erotisme, l'escatologia. El surrealisme també, òbviament. I crec que una de les grans coincidències era que ells dos eren profundament tímids, i que van vèncer aquesta timidesa amb la medicina de la provocació. El problema és que aquestes màscares que es van posar van ser tan enormes que al final els van engolir.

- Què li va interessar a Dalí, doncs, de Gainsbourg?
El que li interessava a Dalí sobretot era rodejar-se de gent famosa. Mai expressava admiració sobre cap artista o músic. Era més de ser admirat. Però segur que li van arribar cançons de Gainsbourg com 'Je t'aime moi non plus', o la seva versió de La Marsellesa, la seva gran provocació. Després, quan més es van trobar va ser a l'època en què Gainsbourg més va explotar, a finals dels 60 i principis dels 70, quan va fer aquestes cançons que van marcar una època.

- Per què vas triar aquest títol: 'Gainsbourg i Dalí, moi non plus'?
L'any 51 Salvador Dalí va dir aquella famosa frase de "Picasso est un génie, moi aussi; Picasso est communiste, moi non plus". I disset anys després Gainsbourg va fer 'Je t'aime moi non plus' per a Brigitte Bardot. Gainsbourg va negar que Dalí l'influís en aquesta frase, però també és veritat que la coneixia.

- Després de tota aquesta investigació, a tu que ja coneixies el personatge, què és el que més t'ha sorprès? T'ha canviat la percepció que tenies d'ell?
Vaig començar el llibre com un gran seguidor. I quan ets molt seguidor d'algú de vegades deixes passar idees o potser gires l'esquena a coses que et semblen que no t'acaben d'agradar sobre alguns personatges, actituds que han tingut. El que més m'ha agradat del procés ha estat intentar humanitzar-los, despullar-los una mica per conèixer-ne més la seva complexitat, no només la llum sinó també la foscor. I el que més m'ha sorprès en el cas de Gainsbourg és que al final de la seva vida, tot i l'èxit que va tenir, tot i aconseguir el que ell volia, va tenir una vida molt trista, solitària. Va acabar cruspit pel seu propi personatge. Una cosa que he après d'ells dos, tot i aquestes foscors, és que la vida s'ha d'exprimir. Sé que sona a tòpic. Que al final un pot arribar fins on vol, o almenys pot intentar-ho. Que ho aconsegueixi o no és una altra cosa però almenys un creure que pot.