dimecres, 7 gener, 2015
Opinió

Homenatge a Enric Pàmies

Us volia parlar de l’Enric Pàmies des d’un punt de vista més fotogràfic que personal, cosa no massa fàcil per l’emoció del moment, però, especialment, perquè és bastant indestriable allò personal d’allò fotogràfic en la figura de l’Enric.
 
Em reafirma aquesta idea les desenes de missatges de condol rebuts, principalment per Facebook, des de Catalunya, de l’estat i també des de l’Argentina, França, San Marino, el Japó i altres.
 
Majoritàriament, aquests missatges fan referència a la pèrdua d’una gran persona i amic i també al fotògraf i dinamitzador del món de la fotografia a tots els nivells que va ser.
 
I això és perquè a través del noble art de la fotografia feia grans amics per allà on passava.
 
Un gran amic seu, mort ja fa anys, el basc Alberto Fernández Ibarburu deia sempre “a l’amistat per la fotografia” i, això precisament, és el que va seguir l’Enric Pàmies a través de la seva dilatada vida dedicada, en una part molt important, a la fotografia.
 
El juliol de 2013 va voler que li fes la presentació de l’exposició de fotografies Trenta anys de fotografia, 1953-1983 que va fer al Palau Bofarull de Reus i que posteriorment es va poder veure a altres indrets.
 
Si em permeteu utilitzaré les paraules que li vaig dedicar en aquell moment per fer la presentació ja que penso que són plenament vigents i tenen més sentit encara atenent que les imatges d’aquella exposició són les que avui podeu veure en la galeria que acompanya aquest escrit.
 
“Coneixia l’Enric des de que vaig començar en aquest món de la fotografia a finals dels setanta a l’Agrupació Fotogràfica Reus de la qual ell va ser un dels fundadors i primer president.
 
Dins els cercles de la fotografia catalana i de la resta del món l’Enric Pàmies és molt conegut per l’absoluta dedicació durant un període llarguíssim de la seva vida a l’impuls i direcció dels més variats projectes fotogràfics.
 
Ja a finals dels cinquanta i des del Club Natació Reus Ploms, col·laborà en l’organització d’un saló nacional de fotografia esportiva que va ser l’embrió del que després serien les Biennals Internacionals de Fotografia de l’Esport, FOTOSPORT, que ell va crear el 1970 i va comissariar fins el 2000 i que encara estan presents en el calendari internacional de salons de fotografia. També va propiciar i dirigir les Biennals Europa de 1973 a 1993, organitzades per l’Associació del Personal de “la Caixa”
 
Però pel que és més conegut arreu del món dins l’àmbit de la fotografia és per haver estat vinculat com a representant a l’estat de la Federació Internacional d’Art Fotogràfic, FIAP, des de 1974, fet que va propiciar la creació de la Confederació Espanyola de Fotografia, CEF, primer, i, més tard, de la Federació Catalana de Fotografia, FCF. Aquesta vinculació amb la FIAP li va comportar ser-ne el seu vicepresident de 1985 a 1995 i després president del 1995 al 1999.
 
Per tota aquesta tasca d’impuls de la fotografia va rebre multitud de reconeixements i, cal destacar, que era president honorari de la FIAP i que la Federació Catalana li va atorgar el 2010 la seva màxima distinció, Savi de la FCF.
 
Paral·lelament a aquesta intensa i dilatada dedicació a aspectes organitzatius de la fotografia al més alt nivell, cal destacar, també, la seva dedicació a la pràctica de la fotografia que comença amb el debut al món del salons nacionals el 1953 i el 1958 als salons internacionals cosa que li comportà l’obtenció de multitud de premis i reconeixements, el més destacable dels quals, és, segurament, l’MFIAP, mestre de la FIAP.
 
L’exposició que aleshores es presentava tenia un significat molt especial ja que és un recorregut de trenta anys de la seva activitat fotogràfica, com ja ens indica el seu títol, i que, amb la tria acurada que va fer de les seves obres més representatives, ens mostrava un ampli ventall de la seva visió fotogràfica de temes costumistes, amb imatges de llocs molt propers al nostre entorn combinat amb imatges d’indrets més allunyats. També feia un repàs a altres obres en que l’important no és la localització sinó l’aspecte més creatiu i suggerent de les imatges.
 
He de confessar que en el procés de producció d’aquella exposició vaig sentir una sana enveja per la immensa il·lusió que vaig veure que hi posava. En alguns moments semblava haver tornat a aquells moments de joventut en que va crear les imatges de les que vam poder gaudir en l’exposició que presentava i que avui veiem projectades.”
 
No voldria allargar-me, però voldria compartir algunes anècdotes de la seva vida fotogràfica.
 
Les que devien ser de les primeres fotografies que va fer a la seva vida va ser l’any 1945, fent la mili a prop de Berga, en un destacament que intentava controlar els maquis, on un company amb diners, però amb poques nocions de fotografia, tenia una càmera fotogràfica que va deixar a l’Enric, amb la qual va fer unes curioses fotografies típiques de mili, però també uns paisatges de l’entorn, alguns amb una intensa nevada, on ja apunta un bon enquadrament fotogràfic.
 
La primera càmera pròpia la va tenir una anys després, en plena època d’autarquia, on a l’estat no hi havia gairebé de res, i, menys encara, càmeres fotogràfiques. La va aconseguir d’un amic a través de l’oficina de decomisos. Va comprar, doncs, una càmera procedent d’un decomís duaner.
 
L’anècdota, molt més recent, però que en dóna molt més la mida de la seva personalitat és quan, en el seu norantè aniversari, els néts li van organitzar una visita a la Sagrada Família de Barcelona. Tot i que aleshores encara tenia tota l’autonomia caminant, els néts van creure convenient, per seguretat seva, i donades les aglomeracions de gent en les visites al temple, de portar-lo amb cadira de rodes per por de que pogués caure. No sabien com dir-li perquè no es pensés de que el veien amb una certa impossibilitat.
 
Ben lluny de reaccionar negativament, va trobar la idea un gran encert ja que, això, li va permetre de fer fotografies amb tota llibertat sense haver de dependre del bastó i també, perquè la resta de gent, en veure una persona amb cadira de rodes, li obrien pas lliurement a tot arreu.
 
Tan és així que amb una petita càmera digital va fer bastantes fotografies que, després, va utilitzar per la felicitació de Nadal d’aquell any.
 
Com us he dit al començament, a través, principalment de Facebook, hem rebut desenes de missatges de condol i voldria compartir amb tots un, que resumeix a la perfecció qui era l’Enric, les amistats que va conrear a llarg de la seva vida, i que condensa en molt poques paraules el que jo no he sabut expressar prou bé.
 
El missatge és d’un fotògraf i gestor cultural de Còrdova, José Francisco Gálves i ens diu:
 
“Mi más sentido pésame para sus hijos y demás familiares y también para todos los fotógrafos amateurs del mundo a los que dedicó gran parte de su vida. Un gentilhombre, un caballero, un ser amable y siempre dispuesto a la ayuda altruista. Para mi, un consejero extraordinario que me ayudó a recorrer el camino de la fotografía durante más de 30 años.
 
Gracias Enric por tu amistad.
 
Siempre estarás en mi recuerdo”.
 
Per acabar vull transmetre les condolències de la Federació Internacional de l’Art Fotogràfic representada, avui, aquí, pel seu gran amic i vicepresident de la FIAP, Joan Burguès. També les de la Confederació Espanyola de Fotografia, que presideix el bon amic Raimon Moreno. I, finalment de la Federació Catalana de Fotografia representada per l’amic i president  José Antonio Andrés, i per mi mateix, com a vicepresident.
 
Gràcies per l’atenció però molt especialment gràcies a l’Enric Pàmies per haver estat un dels meus pares fotogràfics i haver-me permès compartir amb ell tantes i tantes vivències fotogràfiques i personals.
 
Quedarà sempre en el nostre record.
 
Quan havia acabat d’escriure aquestes paraules he sabut de la mort de l’escultor Ramon Ferran el qual tenia una intensa i llarga amistat amb l’Enric Pàmies. Ferran va ser qui va dissenyar totes les medalles de Fotosport i diversos gravats commemoratius. De fet, vaig saber del seu estat crític, quan el vaig trucar per comunicar-li la mort de l’Enric.
 
Ara, també, en el nostre record perenne.
 
Josep Maria Casanoves és l'actual comissari del certamen Fotosport i deixeble fotogràfic d'Enric Pàmies