M'he quedat orfe

El meu germà gran em posava els vinils de Leño dia i nit, un després de l'altre. Vaig créixer amb les teves cançons, vaig voler imitar-te, em vaig comprar un baix i vaig voler muntar una banda de rock. Volia ser com tu, músic. El destí va fer que un dia, després d'una actuació del meu grup d'aquella època, Presidents, et conegués. Era l'any 1995. Des de llavors, projectes i més projectes compartits, blindats sempre per l'amistat i la fidelitat. Assajos, concerts, gravacions, barres de bar i milions de converses, vivències i experiències.
 

Hi ha tantes coses boniques a dir de tu, que podria escriure més d'un llibre i fixa't, aquí em tens, incapaç d'escriure ni una sola línia. Això sí, una reflexió: el fet d'haver-me deixat estar (aprenent) al teu costat, fins a la teva última copa, ha sigut molt més que un privilegi. Gràcies, gràcies i eternes gràcies, Toni. T'ho dec tot.
 

Avui, tothom em pregunta per tu, fins i tot, el minibar de la darrera habitació, la 1002, que ja t'enyora. No sé que respondre amic. Què vols que els hi digui? Tu, Ramiro i Rosendo, em vau gravar en foc, a la meva pell, tots els vostres himnes i em vau guiar en el camí d'una manera de viure.

 

Estimat amic, digue'm: a qui he d'escoltar a partir d'ara? A qui li pregunto si faig lo correcte? A qui truco per explicar-li els meus somnis? A qui? Digue'm. Orfe, sí, m'he quedat orfe. Per tu, seguiré fent i cantant cançons, per a que les escoltis allà on estiguis. Res m'aturarà i tu, millor que ningú fa molt de temps que ho saps. T'estimo cabrón. 'El Rock and Roll es un arte. ¡Qué desilusión!'.