Jump to navigation
El cas és que, exasperats amb tedioses hipòtesis, hem decidit apropar-nos a la realitat per parlar-ne amb propietat. Així doncs, ens hem reunit amb uns quants veïns, els hem entrevistat i, sobretot, els hem escoltat. L’objectiu de tot plegat és determinar quina és la tendència en la realitat lingüística de la nostra zona. En aquest article, us resumim les conclusions del nostre modest estudi.
Abans de començar, però, cal que ens situem una mica: què és exactament això que hem fet? El cas és que estadísticament hem seleccionat vint bisbalencs (no pas per preferències capitals, és que servidora és de la zona) nascuts entre 1975 i 1977. Aquesta fou la primera generació que va ser escolaritzada en català i, precisament per això, ens sembla que són una mostra prou representativa de la realitat actual. Amb tots ells, ens hi hem entrevistat amb l’objectiu d’analitzar meticulosament la seva parla. Alhora, però, també ens hem fixat en les característiques sociolingüístiques de cadascun dels nostres col·laboradors. La idea és apuntar possibles factors que afavoreixen el manteniment i/o la pèrdua de les particularitats del parlar de casa nostra.
En base a criteris de peculiaritat empordanesa, ens hem limitat a l’anàlisi de quatre trets concrets. Són els següents:
Truco(t), menjo(t) i canto(t). La primera característica fa referència a les t que se’ns escapen al darrera de les primeres persones del present d’indicatiu. Comú denominador entre molts empordanesos, els nostres resultats confirmen la vitalitat d’aquesta particularitat: dels vint enquestats, tretze n’han donat mostres abundants. Val a dir, però, que sovint combinen les formes pròpies de l’estàndard (sense la t) amb les de la nostra subvarietat. Curiosament, que la següent paraula comenci per una vocal, afavoreix la presència d’aquesta t.
Néixer(e), conèixer(e) i desaparèixer(e). Una mica més difícil de sentir, però no pas per això menys propi ni regular, són les neutres que deixem anar al darrere d'alguns infinitius concrets de la segona conjugació (aquells acabats en -er). Igual que en el cas anterior, en constatem la vigència i observem una ambivalència entre les dues formes. Dels vint col·laboradors, dotze n’han donat mostres.
La tercera tendència analitzada és el fet de mantenir el masculí en alguns determinants que acompanyen mots femenins i també en adjectius concrets –blau(a), nou(a) o viu(a). Aquest tret és sobretot conegut per les referències a les nostres respectives parentes: La meu mare i/o àvia. El cas és que, més enllà de l’ús que acabem d’explicar, observem certa recessió en aquest tipus de pronúncia. Dels vint enquestats, només vuit n’han donat alguna mostra esporàdica, gairebé sempre fossilitzada en aquest la meu mare o en el mot viua –potser influència de les nostres característiques patates viues? Caldria pensar-hi...
En darrer lloc, també ens hem fixat en les curioses realitzacions que els empordanesos fem de les e en contextos tònics. L’endèmica tendència a tancar allò que a Barcelona obren i viceversa: paci(é)ncia, ll(è)ngua o (è)s. En relació a aquest darrer tret, constatem una hegemonia pràcticament absoluta de la pronúncia dialectal. Els vint col·laboradors han donat mostres de les e gironines.
Fixem-nos, tot seguit, en el perfil sociolingüístic dels bisbalencs entrevistat i apuntem possibles factors que propicien el manteniment o, per contra, que afavoreixen la pèrdua del subdialecte. De les variables existents, resulta absolutament determinant a l’hora de passar-se a l’estàndard haver residit fora de les comarques gironines. De la mateixa manera, el fet d’estar en contacte amb altres varietats del català (parelles de fora de la província, bàsicament) també fa molt mal al gironí. No resulta, en canvi, decisiu procedir d’una llar castellanoparlant: els col·laboradors que tenien com a primera llengua el castellà, també han donat mostres de realitzacions dialectals en català. En darrer lloc, haver cursat estudis universitaris resulta absolutament innocu.
En conclusió, afirmem modestament que, malgrat la pressió mediàtica, resistim amb dignitat: els trets dialectals del gironí segueixen essent prou vigents a casa nostra. No ens embarrancarem, però, a fer vaticinis, som conscients que això de l’estandardització té difícil cura. Així doncs, a aquells que també us agrada anar badant les orelles, us recomanem que aprofiteu i gaudiu de la mala salut de ferro de la nostra varietat.
