Jump to navigation
Com que l’economia és més important que la salut i per descomptat que la cultura (això és el que ens diuen de manera implícita els nostres dirigents), part de la nova generació del paper de vàter ens plantegem com caram ens ho farem per ressuscitar la indústria turística. Algunxs encara es troben a casa teletreballant amb gairebé la mateixa intensitat que qualsevol Setmana Santa. La formació online, els webinars, les campanyes a les xarxes i la feina back office, per poder tornar amb força per rebre totxs aquellxs visitants que vindran a les nostres destinacions, és més útil que mai. I d’això se n’aprenen moltes coses. El turisme haurà de ser una au Fènix.
L’altre dia, en un webinar ofert per la Taula Gironina de Turisme, el reputat professor José Antonio Donaire feia una sèrie de reflexions sobre el futur del turisme. Ja es predeia fa setmanes que serà a destinacions properes, al principi vigilant molt amb les condicions sanitàries i no sabrem si podrem omplir tots els llits que s’ofereixen als allotjaments amb fronteres tancades i un desconfinament desigual. Però Donaire categoritza aquests moments com de “trauma social” i el COVID com a catalitzador d’una mutació accelerada de la societat que ens porta entre d’altres tantes conseqüències a un nou turisme.
Com que si hem arribat a aquest virus és per una senyal inequívoca del nostre planeta en què la societat li deia al turisme que li cal una veritable revolució ètica i no n’hem fet cas, ens trobem en el moment de fer-hi alguna cosa. El turisme serà mediambientalment considerat o veurem com el coronavirus és el primer dels nombrosos episodis que ens mereixem afrontar. Una revolució ètica.
Aquesta significativa part de l’activitat econòmica mundial ha fet la meitat del reinici: s’ha apagat per complet. Com a disciplina heterogènia que és, propera a la geografia, antropologia, psicologia, sociologia, economia i tantes més -gies que hi vulgueu afegir, ens sembla lògic afirmar que també és un catalitzador.
Abans de res, però, també ens hauríem de preguntar si la nostra espècie està o no ara mateix a l'alçada de realitzar una revolució ètica. O, com a mínim, si està a l'alçada d'afrontar amb un mínim de dignitat la resta de reptes que ens aniran arribant. Sí, parlem de nous reptes (i noves pandèmies, segurament).
Per un cantó tenim el que ens vindrà a sobre amb el canvi climàtic. En aquest sentit, hem de comptar amb què ens començaran a arribar en menys de trenta anys un fotimer de virus i bacteris responsables d'ocasionar-nos malalties tan simpàtiques com la malària, el dengue i la febre groga (i hem de considerar que un dels seus vectors, el mosquit tigre, ja el tenim aquí...). Hi podem afegir els grans incendis forestals de sisena generació, cosa que es tradueix com "incendis impossibles d'extingir". I grans sequeres, desastres naturals intensificats i multiplicació de conflictes migratoris i refugiats ambientals. I, calculant a un centenar d'anys vista, potser ja haurem de comptar, també, amb pujades brutals de les temperatures, crisis agrícoles, una elevació del nivell del mar propera als vint metres, l'acidificació dels oceans amb la minva de biodiversitat que això implica, l'extinció d'un 20% de les espècies vives, la desaparició de grans masses forestals com la de l'Amazònia.
Al marge del canvi climàtic també hi hem de sumar l'esgotament dels recursos energètics més bàsics (carbó, gas i petroli), que començarem a patir abans que finalitzi aquest segle i que la població mundial es dobli quan arribem a les mateixes dates. Amb tot plegat queda clar que el turisme, tal com l'entenem ara mateix, se'n va en orris a principis del segle vinent.
I si ens hem de refiar de com s'ha afrontat la crisi pandèmica actual, podem arribar a la conclusió que difícilment. El campi qui pugui i el fet de posar l'economia pel davant de la salut de les persones serà el que tornarà a primar quan arribi el moment. I ara ve quan fem la pregunta del milió: estaran les nostres autoritats i representants polítics a l'alçada d'afrontar aquests reptes amb un mínim de dignitat?
Podria ser optimista i pensar que els nostres líders seran capaços de frenar les futures crisis climàtiques que ens esperen. Podria ser-ho, però m'estaria tirant un tret al peu. Si analitzem com s'ha dut a terme la gestió de la pandèmia del COVID-19 a l'estat espanyol i a altres països, on han prevalgut els interessos del capital per sobre de la vida de les persones i altres éssers vius, és evident que difícilment podem confiar massa en els nostres líders per tal d'afrontar l'emergència climàtica i adaptar-nos a situacions que s'esdevindran molt complicades en els temps futurs. També el nostre país es veurà obligat a cercar altres fonts de supervivència si el turisme s'hi esdevé impossible.
Ens cal, per tant, un canvi cultural i de valors vers a una economia radicalment diferent i, per tant, d'un canvi polític per tal de superar el sistema capitalista. Al nostre parer, es tracta de revertir una situació molt complicada per tal de fer front a conflictes relacionats amb el canvi climàtic, com ja s'ha dit, poder acollir a les refugiades climàtiques que vindran i adaptar-nos als efectes d’aquest al nostre territori.
El que interessa ara mateix, més que optar per la conquesta del poder d'un estat, és començar a bastir i reforçar una estratègia de canvi sociopolític des de baix i gradualment, basada en els municipis i en projectes de tipus autogestionari, ecològic i horitzontal. Pensem en aquelles alternatives basades en satisfer les necessitats bàsiques reals i no especulatives, tals com les cooperatives i empreses d'economia social i solidària o els horts urbans i comunitaris, per posar uns exemples. També fora bo tenir presents moltes experiències, aplicables a la comarca, que han tingut lloc a altres parts del món. A inicis del segle XXI, per exemple, a l'Argentina es van dur a terme moltes col·lectivitzacions de fàbriques i empreses que van col·lapsar durant la crisi “corralito” financer. També es van crear assemblees ciutadanes als barris i van sorgir nous moviments socials basats en l'ajuda mútua i les xarxes d'intercanvi. Per descomptat van ser moments molts durs, no exempts de moments crítics, però van esdevenir un focus de resistència i apoderament social. La clau fou saber reaccionar de forma col·lectiva en un moment que la seva supervivència estava en perill. Us sona?
Potser sí que necessitarem confiar en alguns lideratges, però segur que els trobarem en aquest nivell municipalista i dels moviments socials de base com els de l'emergència climàtica. I no descartem que en un futur les catalanes també ens acabem convertint en refugiades climàtiques i haguem de cercar altres espais habitables, on no anirem precisament a fer turisme.
Oriol Abulí, Xavier Vizcaíno i Esteve Robleda
