Jump to navigation
- Què significa el tracte humà al cinema?El tracte humà és essencial. Crec que en aquests moments una de les pitjors coses és que hi ha hagut dos virus: un de biològic i un altre de generat pel llenguatge. Precisament hi havia una cançó de Laurie Anderson, ‘Language is a virus’, de l’any 86. Quan parlem de distància social i nova normalitat estem creant un virus a partir d’un llenguatge que està demonitzant una cosa tan essencial com és el tracte humà. Jo no entenc cultura sense relacions humanes. Quan vaig al cinema m’agrada trobar-me amb algú i si conec a la persona m’agrada anar-hi a fer una cervesa i parlar. Això forma part del tracte humà. Que es demonitzin aquest tipus de coses és el que em sembla pitjor.
- L’altre dia llegia una entrevista a Juan Antonio Bayona i deia que el cinema és una experiència emocional i que tenia ganes de tornar a les sales de cinema on amb gent desconeguda comparteixes una experiència.Hi ha formes de cultura que no porten a la socialització, per exemple llegir. Però al cinema hi ha dues maneres: apostem per les plataformes i visió individual o bé per la visió col·lectiva del cinema. I jo sempre he cregut en la visió col·lectiva. El fet d’anar en una sala, compartir l’experiència, gaudir d’aquell espai, sortir de casa. Això no vol dir que no cregui en les plataformes, que em permeten veure un determinat tipus de pel·lícules. Fa uns dies vaig tornar al cinema de Torroella de Montgrí, el primer que obria de Catalunya, i justament em va fer molta il·lusió perquè és el cinema del meu poble, on jo vaig començar a veure pel·lícules. La pel·lícula era un documental de Pavarotti, i em va donar la sensació que l’experiència és una altra. Veure una pantalla grossa, el ritual de quan s’obren i es tanquen les cortines, em vaig trobar gent coneguda que probablement feia temps que no veia, i després vam anar a fer un gintònic i vam parlar de la pel·lícula i d’altres coses. Això forma part del que jo entenc com a cultura. Més enllà del virus i de la pandèmia, que lamento la gent que s’ha mort i s’han de mantenir unes normes de seguretat mínimes, crec que aquí ens estem jugant una cosa essencial, que té a veure amb la biopolítica i la creació d’un sistema de vigilància i d’aïllament social i això és el que posa molt dels nervis.
- La cultura s’ha seguit desenvolupant en formats diferents. Per exemple hem pogut veure el D’A Film Festival o el Docs Barcelona a Filmin. Són els nous formats culturals?Espero que no. Hem de diferenciar dues maneres de veure la cultura. Una són les sales, que estan obertes cada dia de l’any i tu hi pots anar a veure pel·lícules. Aquest model és la cultura de la continuïtat. Si ets un consumidor cultural està bé que a la teva ciutat tinguis un espai on puguis anar i consumir cultura. Pels festivals jo tinc els meus dubtes. A mi m’agraden molt, soc un gran amant del festival de Cannes, i per mi forma part d’un cert paradís, un lloc on retrobo una sèrie de coses. Però crec que hi ha hagut un boom de festivals que generen una mena de falsa percepció de la cultura. Generen el que podríem anomenar la cultura de l’esdeveniment. Un sensacionalisme cultural que fa que la gent vagi allà per socialitzar-se, perquè aquella pel·lícula la veurà abans que ningú i això el distingeix dels altres. Moltes vegades aquesta cultura de l’esdeveniment s’aguanta amb bases molt poc sòlides, més enllà de l’impacte mediàtic del festival. Per tant jo soc crític, per una banda considero que hi ha festivals que estan molt bé, però per altra banda hem de mirar si ens caldrien tants de festivals o hem de mirar si ens caldrien més cinemes, per exemple. Considero que per Girona és més important l’existència d’un Truffaut que fa cinema sempre, que crea una programació, que crea debats que no pas l’existència d’un festival.
- El cinema català ja sol ser precari, i fa uns dies vaig llegir un tuit d’en Pep Cruz que deia que no havia acceptat una oferta per fer la continuació d’una sèrie perquè als actors se’ls pagava molt poc. En aquest cas era una sèrie, però això també pot passar al cinema.Hi ha gent que actualment ho està passant molt malament, per exemple el professional de la cultura. I encara crec que ho passa més malament el professional del teatre que el del cinema. Perquè potser podran rodar abans i la pel·lícula es passarà en una plataforma. I en canvi tornar a obrir els teatres si s’han de mantenir aquestes mesures draconianes, que sembla que vivim en un món on tots ens podem contaminar, és més difícil. La precarietat en aquests moments és clau. La cultura necessita ajudes, és fonamental. Però no podem refiar-nos només d’això. Si veritablement estimem la cultura, el dia que s’obren les sales de cinema hem d’anar-hi. El dia que s’obren els teatres hem d’anar-hi, el dia que s’obren les sales de concerts hem d’anar-hi. No podem refiar-nos que l’Estat ho pagarà tot. El més important és que nosaltres tornem a omplir les coses. De la mateixa manera que el dia que van obrir a la fase 1 les terrasses la gent s’hi va bolcar i em sembla extraordinari. Anem als teatres. No en fem de res d’obrir les sales si la gent no hi va. Jo ja m’he comprat entrades pel primer concert que es fa per aquí la vora, perquè és la nostra responsabilitat.
- I no hi haurà una certa por?Aquest és el problema que té a veure amb el virus del llenguatge i el missatge que ens han donat. Entenc que si ets una persona de risc puguis tenir por. Però viure implica un risc. Si ens quedem a casa tindrem menys riscos que si sortim de casa, això és elemental. Hi haurà rebrots i cada dia hi haurà nous casos de coronavirus de la mateixa manera que cada dia hi ha nous casos de noves malalties. El virus de la sida va aparèixer, va ser terrible, va marcar una generació, va causar una regressió de llibertats sexuals i s’hi va quedar. I en cas actual, també. Però si aquest virus comporta que haguem d’estar constantment pensant en l’aïllament i la mascareta tenim un problema. I a mi em sap greu perquè hi ha gent que això no ho ha entès, que es queda a casa perquè se senten més protegits, que no anirà al cinema perquè allà ho contaminarem tot. Que facin el que vulguin, però el que a mi em sap greu és que aquesta gent critiqui un grup de joves asseguts prenent una cervesa. Són coses que formen part de la nostra vida.
- El cinema necessita un acostament que ara no tenim. No només parlo dels protocols que hi haurà als rodatges, sinó de la sensació que es transmetrà a l’espectador. Que no semblin tot pel·lícules de ciència ficció.S’han de poder fer pel·lícules on la gent s’abraci i es faci petons perquè la història del cinema n’està ple. Només faltaria. Aquests protocols els hem d’anar trencant mica en mica. M’inquieta de quina manera ens volen acostumar a viure d’una altra manera, el segle XX com a l’època de les masses se l’estan carregant. I si el cinema és una representació de la vida i a la vida ens abracem, doncs a la pantalla també. Si no ens trobarem que el cinema no serà mai el mirall del món.
- Així com es parla de literatura de confinament, ja que haurà estat un temps de reclusió, introspecció i creació per a molts, ens trobarem amb històries cinematogràfiques d’aquest tipus també?Sí, ja n’ha començat a sortir alguna de gent que ha agafat la seva càmera i ha fet anar la imaginació. Però si totes les pel·lícules que veurem a partir d’ara són d’una persona tancada a casa que veiem menjant, al llit i passejant pel voltant, al final acabarà sent una mica avorrit. Sí que és veritat que el confinament convida a la creació. Shakespeare va escriure ‘El rei Lear’ durant una pandèmia, és normal perquè potser hem tingut més temps de fer coses i això està bé. Però ens ha desconcertat tant el confinament que a moments ens ha impedit concentrar-nos i pensar. És el que em passava el primer mes, em costava molt més llegir i escriure, perquè la psicologia humana és molt complexa. Em preocupen molt les malalties mentals i és una qüestió que passarà i que el Ministeri de Sanitat no té en compte. No hi ha un pensament que vagi més enllà de la cosa biològica i que pensi també amb les necessitats mentals, espirituals o culturals.
- Com van les obres del nou Truffaut?Han estat parades i si tot hagués anat bé al novembre haguéssim tornat al Truffaut. Però sembla que s’allargarà més i no s’obrirà fins que no estigui tot remodelat.
- Hem vist com ha tancat Oberon, productora de les quals el Truffaut havia passat pel·lícules, com per exemple ‘La hija de un ladrón’ i és una llàstima. Però tenim Truffaut per estona?En aquests moments hi ha material, aquesta setmana hi ha programada l’última pel·lícula de Xavier Dolan. Altres tipus de pel·lícules, com per exemple James Bond al final s’estrenarà a la tardor. També es cert que no hi ha hagut els festivals com el de Cannes i hi haurà un cert material acumulat. Tot i que s’haurà de compensar amb els tres mesos d’aturada. Ara el que ens començarem a trobar són pel·lícules molt de l’any passat i les noves no arribaran fins al setembre.
Web Cinema Truffaut
