De pactes amb el diable i músiques negres

En una indústria musical amargament dominada per artístes de l’alçada de Pitbull, One Direction o Avicci, és molt probable que noms com Maceo Parker o Richard Bona puguin passar totalment desapercebuts per al corrent dels mortals. Una llàstima, creieu-me. Potser recordareu aquella vella llegenda que explica que Robert Johnson va vendre la seva ànima al diable en l'encreuament de la carretera 61 a canvi d'interpretar el blues millor que ningú. Doncs podríem dir que el senyor Armando Christian Pérez -alias la raça d’un gos- va fer quelcom semblant però comprant accions a la Sony. I això, companys, és fer trampa.

No obstant, l’èxit -suposem- se l’han guanyat i no em veig amb cor de posar en dubte una llista de vendes tan magnànima i hormonada com és la llista americana Billboard, encara que tècnicament ja ho he fet. Però és clar, si un paio com Robert Johnson aixequès el cap d’entre un camp de cotó al nord de Greenwood, de ben segur que se’n tornaria cap a la fusta abans no tingués temps de visionar l’espectacle dantesc al qual estem exposats. Però bé, cal fer el cor fort. No ens atabalem, que això va al gust de cadascú i jo estic pontificant més del compte. Sigui com sigui, crec que és necessari reivindicar el valor d’uns estils musicals, els de la música negra, que encara ens obstinem en considerar minoritaris. Diguem no.

Dit això, aquest any torna a Salt i Girona la catorzena edició d’un dels festivals més prestigiosos del país i absolut pioner estatal en oferir, desde fa quasi tres lustres, un ventall abultadíssim d’autèntica música negra, ja sigui d’àmbit nacional com internacional, combinant concerts d’estils diferents que tenen en comú aquest mateix denominador d’origen. Anem per bingo, en efecte, estem parlant del Black Music Festival.

Els seus orígens es remunten a l’any 2002 amb el que fou el primer Festival de Blues de Salt, que servia d’avantsala als primers mesos de vida de La Mirona, i que feia augurar un èxit rotund gràcies a la eficiència i bon tacte -i oïda- del seu director, Jordi Planagumà, que va liderar un projecte que inspira respecte per la seva grandiloqüència sonora i contractual. I és que d’aquest tan nostrat festival hi han format part grans noms il.lustres de la música negra com bé poden ser Chuck Berry, el recent desaparegut Johnny Winter, l’ex Rolling Bill Wyman, Billy Preston o Tower of Power, per posar alguns exemples de copet a l’esquena. Per altra banda, cal remarcar l’indubtable mèrit que té el fet de propiciar que un munt de grups emergents puguin batejar-se -o bé consolidar-se- en un cartell que any rere any porta aquella etiqueta -invisible però totalment perceptible- on hi posa “aquí hi actúa la créme de la créme”. ¡Vine aquí i supera-ho, Jimmy Floyd!

Com no podia ser d’una altra manera -o sí- el BMF ha donat a conèixer i/o expandir-se músics autòctons com els mítics The Pepper Pots, que malauradament van posar punt i final a la seva vertiginosa trajectòria, al talent encomiable del guitarrista, cantant i compositor Toni Beiro, al ritme trepidant i virtuós de The Gramophone Allstars o als bèsties del rock’n’roll, La Banda del Yuyu.

Aquesta barreja explosiva d’estils tan dispars com el blues, el jazz, el soul, funk, el hip-hop, el rock, l’ska i el reggae, ha estat la gran premisa del BMF en aquests tretze anys de recorregut. Un d’aquells festivals que potser no porta artistes de grans èxits de vendes descomunals però que, sens dubte, entra directe al teu calendari amb un guixot d’espant en la data indicada.

Així doncs, el BMF’15 torna per la porta gran durant gairebé un mes, del 27 de febrer al 21 de març, programant concerts i diverses activitats arreu de Salt, Girona i Perpinyà. Sí, Perpinyà. ¿Què passa?

L’oferta és amplia i aquest any teniu un fotimer d’artistes per escollir: Maceo Parker & Girona Jazz Project Big Band, Richard Bona, Eli Paperboy Reed Trio, The Coup, Myles Sanko, Nereus Joseph, The Gramophone Allstars Big Band, Soules, Scott Hamilton Quintet feat Toni Solà, Daba Makourejah, La Soul Machine, Flamingo Tours, Grant Steward Quartet, Island Defenders, Frank Knurf o Cantabile són algunes de les bandes que podrem escoltar en tres setmanes intensíssimes.

Estigueu extremadament atents als californians The Coup perquè el seu directe et deixa completament esbalaït. La banda que encapçala el poeta, activista, músic i cantautor Boots Riley combina el soul, el funk i el hip hop amb una energia suficient com per fer enfortir cames, glutis i abdominals. Molt millor que el zumba, companys. També repeteix, així com Eli Paperboy Reed, el saxofonista Maceo Parker -des Carolina del Nord amb amor- presentant un espectacle, on l’acompanyarà ni més ni menys que la Girona Jazz Project Big Band. I que podem dir del concert homenatge a les veus femenines del soul això sí que és amor -amb la presència de Txell Sust, Sandra Fern, Marina BBface i una quarta veu escollida a travès d’un concurs popular de gran nivell artístic.

Si abans us preguntaveu qui és Richard Bona, us informo que el baixista camerunés gaudeix d’una reputació envejable gràcies als seus dots d’artista multiinstrumentista, havent treballat amb les més altes esferes de l’escena novaiorquesa. Si li poses al davant qualsevol instrument a l’atzar, molt probablement se’l farà seu i et composarà un tema de jazz, o de pop, o de funk. Tan li fot, perquè és un fora de sèrie.

En definitiva, si no us voleu perdre l’espectacle, correu a per les vostres entrades perquè això és a punt de començar i la passada edició va ser la més multitudinària amb més de 18.000 assistents. Així que som-hi, penya, toca sortir de casa.

Us recomanaria amb la mà al cor que assistissiu a tots els concerts, però vaja, en principi les persones no contem amb el do de l’omnipresència, per tant, físicament o -per un tema econòmic- és un xic complicat de dur a terme . O qui sap, aquí també hi cabria la possibilitat de fer un pacte amb el diable. Vosaltres mateixos.

De mentres que us ho penseu jo aniré a inscriure’m al taller de cant soul, que en el fons sempre he tingut complexe d’Aretha Franklin.