,
19/10/2016
Cinema i Art

Audition (1999)

Sense que fos la meva intenció seguim en terres nipones, aquesta vegada retornant al director Takashi Miike, una de les bèsties negres del món del cinema. Si bé amb el recent festival de Sitges una tria com Miike invita a tractar pel·lícules d’allò més extravagants i excessives del japonès, vull proposar en canvi una de les obres madures i pausades del director, l’esfereïdora i obra de culte Audition, Ôdishon en japonès.

Agradi o no, el que s’ha de reconèixer a Audition és com demostra que una bona obra de terror no necessita d’ensurts fàcils i música inquietant. Audition no treballa amb presses i monstres, crits i espectacularitat visual, sinó que cuina la por a foc lent, tan i tan lent que la primera hora de dues res indica amb prou força que estem davant una pel·lícula de por. Això que he dit, és clar, no és del tot cert, ja que les escenes finals, de gran càrrega onírica i visual, busquen precisament l’ensurt, allò groller, la música inquietant i en definitiva l’espectacle que acabo de negar que té aquesta pel·lícula. La diferència amb altres pel·lícules de por: el canvi lent, gradual, justificat, la construcció madura i ben feta d’una trama que no recorre a la gratuïtat. Altre cop: això que he dit, és clar, no és del tot cert, segurament es poden criticar moltes coses. Com sempre, Miike, amb les seves falles i encerts, és un autor que agrada o no agrada.

Audition com el nom indica tracta sobre una audició, un càsting, i les conseqüències que s’esdevenen d’aquest. El protagonista, un home de quaranta anys viudo des de fa set, vol tornar a casar-se, concretament amb la dona perfecta: obedient, cultivada, jove, feliç. Un amic seu, de la indústria del cinema, li proposa fer un càsting per a una pel·lícula inexistent, i amb l’excusa trobar la dona ideal per a ell. Des d’un tractament i  perspectiva masclista molt arrelada a la cultura japonesa (no m’ha quedat clar si el desenvolupament posterior de la pel·lícula és una crítica a aquesta cultura masclista o no), esdevé el càsting i aquest resulta un èxit quan el protagonista coneix a una jove de 24 anys molt agradable i tímida que també sent interès per ell. Arribats a aquest punt i potser ja portem un quart de pel·lícula, ningú creurà si dic que és una pel·lícula de terror. Estem davant el gènere del romanç, i molt ben construït segons els cànons del mateix, i així segueix la trama introduint-se no obstant petits elements cada cop més notoris que ens fan sentir malament i sospitar. I no vull dir res més que sinó no es poden gaudir de les sorpreses que tant han impressionat a audiències d’arreu del món.

Potser divideix al públic, però Audition és un imprescindible per a tot amant tant del cinema en general com particularment del bon thriller i el terror sàdic i amb tints surrealistes. A més de les actuacions, cal destacar el treball de la fotografia, amb un tracte cromàtic molt interessant amb cada cop més escenes, a mesura que avança la pel·lícula,  on predomina un sol color per sobre la resta donant un efecte tan oníric com potser angoixant. Així que si a les portes de Halloween voleu escalfar motors de cinema de terror amb una proposta diferent que no busca el terror fàcil sinó ben construït i que prometo que sorprèn, no us podeu perdre Audition.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

09/01/2017
El cinema fantàstic i de terror des de fa molt (o potser des de sempre) que es basa en la seva majoria en trucs previsibles i senzills, amb un guió simple que permeti un gaudi fast-food.
12/12/2016
Al llibre VII de la República, Plató ens explica a través de Sòcrates la universal Al·legoria de la caverna.
28/11/2016
Ahir vaig veure l’última pel·lícula del banyolí Albert Serra, un dels cineastes més innovadors del panorama europeu, i també potser dels més difícils de veure.
17/11/2016
Com a amant de terror, sóc una víctima més de la cantarella “ja res fa por”. El consum de pel·lícules del gènere al llarg dels anys ha fet que la por passés a ser espants i els espants a sorpreses ridícules i previsibles.
03/11/2016
Resulta enutjós no saber de certes pel·lícules que en teoria estan projectant en el cinema mentre em menjo els mocs sense saber de la seva existència.
19/10/2016
Sense que fos la meva intenció seguim en terres nipones, aquesta vegada retornant al director Takashi Miike, una de les bèsties negres del món del cinema.
12/10/2016
Ja fa temps que tenia ganes de portar al blog alguna pel·lícula d’animació. Però quina per començar? I agradarà la idea?