Jump to navigation
El cinema fantàstic i de terror des de fa molt (o potser des de sempre) que es basa en la seva majoria en trucs previsibles i senzills, amb un guió simple que permeti un gaudi fast-food. I llavors de tant en tant, entre tant mainstream destinat sobretot a una audiència adolescent, apareixen pel·lícules que per una o diverses raons ens ofereixen un producte que se sent fresc. Algunes d’aquestes propostes es fan conegudes i marquen la tendència comercial dels anys següents; altres moltes, en canvi, arriben de casualitat, pel boca-orella o fòrums especialitzats de cinema. Vull començar l’any portant-vos la guanyadora del Premi Especial del Jurat de Sitges 2016, una d’aquelles desconegudes que difícilment podrem veure als nostres cinemes.
The Autopsy of Jane Doe tracta sobre l’autòpsia d’una desconeguda trobada mig enterrada en el soterrani d’una casa on hi ha hagut l’estrany assassinat dels seus hostes. El xèrif del petit poble americà (Michael McElhatton) demana al tanatori familiar que esbrini la causa de la mort de la jove desconeguda. Pare (Brian Cox) i fill (Emile Hirsch) procediran a fer una autòpsia cada cop més estranya, envoltada d’esdeveniments cada cop més esfereïdors, increïbles i perillosos.
Dirigida pel noruec André Øvredal (Troll Hunter, 2010), aquesta és una pel·lícula molt curosa amb la fotografia i el treball del reduït nombre de personatges i escenari. Els nostres protagonistes són intel·ligents, racionalitzen les situacions i no es deixen emportar pel pànic; cosa d’agrair. Sense ser desagradable ni excessiva, l’autòpsia, acció central on gira tota la trama, resulta creïble i explícita, amb un bon joc entre l’aspecte mèdic i el detectivesc, tot i que aquest segon resulta en veritat força superficial. Tampoc estan gaire ben fetes les escenes dramàtiques, on els protagonistes haurien de mostrar-se més vulnerables davant l’expressió i afrontació dels seus sentiments. Aquestes moments no acaben d’aconseguir generar empatia i s’esdevenen com a eslavons més del guió, necessaris per a la coherència argumental, però sense destacar.
Tot i aquests defectes esmentats, The Autopsy of Jane Doe és una pel·lícula original, que pràcticament no fa us dels ensurts bruscs. La por que construeix és intel·ligent, psicològica, que fa referència a allò desconegut, el que no veiem. I és que en tot moment veiem immòbil el cadàver de la nostra anònima Jane Doe, la preciosa model Olwen Kelly, i tot i la seva inacció, aquest bell cos (sense mai sexualitzar-lo) resulta d’allò més inquietant, així com el que anem descobrint, literalment, dins seu.
Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.
