,
09/01/2017
Cinema i Art

The Autopsy of Jane Doe (2016)

El cinema fantàstic i de terror des de fa molt (o potser des de sempre) que es basa en la seva majoria en trucs previsibles i senzills, amb un guió simple que permeti un gaudi fast-food. I llavors de tant en tant, entre tant mainstream destinat sobretot a una audiència adolescent, apareixen pel·lícules que per una o diverses raons ens ofereixen un producte que se sent fresc. Algunes d’aquestes propostes es fan conegudes i marquen la tendència comercial dels anys següents; altres moltes, en canvi, arriben de casualitat, pel boca-orella o fòrums especialitzats de cinema. Vull començar l’any portant-vos la guanyadora del Premi Especial del Jurat de Sitges 2016, una d’aquelles desconegudes que difícilment podrem veure als nostres cinemes.

The Autopsy of Jane Doe tracta sobre l’autòpsia d’una desconeguda trobada mig enterrada en el soterrani d’una casa on hi ha hagut l’estrany assassinat dels seus hostes. El xèrif del petit poble americà (Michael McElhatton) demana al tanatori familiar que esbrini la causa de la mort de la jove desconeguda. Pare (Brian Cox) i fill (Emile Hirsch) procediran a fer una autòpsia cada cop més estranya, envoltada d’esdeveniments cada cop més esfereïdors, increïbles i perillosos.

Dirigida pel noruec André Øvredal (Troll Hunter, 2010), aquesta és una pel·lícula molt curosa amb la fotografia i el treball del reduït nombre de personatges i escenari. Els nostres protagonistes són intel·ligents, racionalitzen les situacions i no es deixen emportar pel pànic; cosa d’agrair. Sense ser desagradable ni excessiva, l’autòpsia, acció central on gira tota la trama, resulta creïble i explícita, amb un bon joc entre l’aspecte mèdic i el detectivesc, tot i que aquest segon resulta en veritat força superficial. Tampoc estan gaire ben fetes les escenes dramàtiques, on els protagonistes haurien de mostrar-se més vulnerables davant l’expressió i afrontació dels seus sentiments. Aquestes moments no acaben d’aconseguir generar empatia i s’esdevenen com a eslavons més del guió, necessaris per a la coherència argumental, però sense destacar.

Tot i aquests defectes esmentats, The Autopsy of Jane Doe és una pel·lícula original, que pràcticament no fa us dels ensurts bruscs. La por que construeix és intel·ligent, psicològica, que fa referència a allò desconegut, el que no veiem. I és que en tot moment veiem immòbil el cadàver de la nostra anònima Jane Doe, la preciosa model Olwen Kelly, i tot i la seva inacció, aquest bell cos (sense mai sexualitzar-lo) resulta d’allò més inquietant, així com el que anem descobrint, literalment, dins seu.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

15/06/2015
A vegades hi ha pel·lícules que consideres bones però que no recomanaries mai.
08/06/2015
Mentre el cinema japonès és ben reconegut a casa nostra, poca gent no posarà cara d’estranyesa si li dius que t’agrada el cinema coreà (del sud, és clar).
01/06/2015
Avui parlem d’un dels primers llargmetratges de Roman Polanski, Cul-de-sac, pel·lícula que conté els elements recurrents del director però que els presenta des d’una vessant en clau d’humor i fotografia pròpia de la nouvelle vague frances
25/05/2015
Ahir, 24 de maig, en tot l’Estat se celebraren eleccions municipals. Ja feia dies que cavil·lava per a Seqüència diferents pel·lícules espanyoles filmades durant el règim franquista.
18/05/2015
Black Coal és l’ànima de Xina, o més aviat l’expressió de l’absència d’aquesta.
11/05/2015
Amb un muntatge experimental, juganer i impressionant, Orson Welles, de qui celebràvem els seus cent anys de naixement el passat 6 de Maig, s’acomiadà de la seva dificultosa però brillant carrera com a director amb F.
04/05/2015
Seguint amb l’escena actual indie nord-americana, avui recomano Faults, primer llargmetratge de Riley Stearns, qui dirigeix, amb nervi i explotant els grans talents dels actors, un thriller captivador i desconcertant que qüestiona la llib