Bienvenido, Míster Marshall (1953)

Ahir, 24 de maig, en tot l’Estat se celebraren eleccions municipals. Ja feia dies que cavil·lava per a Seqüència diferents pel·lícules espanyoles filmades durant el règim franquista. Després d’un dia de meses electorals i ja masses setmanes de pantomimes amb discursos carregats de simulades asseveracions, sentint en directe a Esperanza Aguirre y a Rita Barberá dir –sense que ningú se les pugui creure– que respecten la decisió dels votants, vaig mirar a ma mare i li vaig dir: definitivament demà he de parlar sobre Bienvenido, Míster Marshall.

I és que Bienvenido, Míster Marshall no és només una pel·lícula que s’ha de veure perquè és valenta per la seva comèdia crítica i àcida en contra una dictadura en els seus anys més forta, sinó que també és una obra que no tinc cap inconvenient en afirmar que és universal, pel seu missatge, personatges i narrativa.

Villar del Río és un poble petit i extremadament pobre d’agricultors i ramaders. Mai passa res. No hi ha gran cosa a fer. Tenim els nostres personatges caricaturescos i a la vegada fidels a la realitat: l’alcalde sord (amb un sempre genial Pepe Isbert), la professora soltera i gairebé l’única persona lletrada, l’apotecari, el cura, el noble que viu de glòries dels seus avantpassats... És un poble polifacètic, de gent cridanera que va a munt i avall, de gana i resignació. Un dia, no obstant, apareixen dues novetats que trasbalsaran tot el poble. En primer lloc arriba la cantant folklòrica Carmen Vargas (una Lolita Sevilla de tan sols 17 anys) junt amb el seu representant, un xarlatà que promet el oro y el moro captivant als pobres ignorants de Villar del Río. En segon lloc, i més important, una sèrie d’individus del govern central arriben al poble per a parlar d’un assumpte d’allò més important: el pla Marshall, el pla per a la recuperació dels països occidentals després de la Segona Guerra Mundial, vindrà a Espanya. Per a tal que els americans s’enamorin de les terres espanyoles i donin molts de diners al país, tots els pobles han de treballar dur per a que el tal senyor Marshall se senti satisfet. Així, sense previ avís, Villar del Río haurà de deixar els seus quefers diaris i s’avocaran a transformar el poble de dalt a baix en el més bonic i autènticament espanyol de la zona, amb el temps en contra seva i pràcticament sense diners, cosa que no els preocupa arruïnar-se del tot ja que, de totes maneres, els americans els hi obsequiaran amb fortunes.

Bienvenido, Míster Marshall és una pel·lícula breu, d’escassos 75 minuts, però que cada fotograma està pensat i treballat amb consciència. I no podria ser de cap altra manera essent el seu director Luís García Berlanga, qui venent la pel·lícula com una comèdia folklòrica va superar la censura franquista i catapultà la seva fama a nivell internacional en el festival de Cannes d’aquell mateix any, on revé el premi internacional a millor pel·lícula còmica i una menció especial pel guió, el qual fou escrit pel mateix Berlanga i dos altres noms imprescindibles de la nostra cultura: el director i guionista Juan Antonio Bardem i l’escriptor, historietista i periodista Miguel Mihura.

Bienvenido, Míster Marshall és una gran sàtira de polítics que parlen molt per a no dir res, de gent vulnerable que s’il·lusionen per promeses que hom des de fora sap que no seran. Han passat 62 anys des que aquesta pel·lícula es va estrenar i encara avui, com a universal que és i que tant copsa l’essència de la política i la gent espanyola, segueix tan vigent com llavors. Són moltíssima la gent que encara vota a partits que els defrauden i els hi manlleven el poc que tenen, i tot i així aquesta gent segueix entusiasmada pels seus discursos i promeses i els torna a votar. No obstant, sembla ser que poc a poc el descontent està posant les coses difícils a aquests polítics que en fan de la seva professió un benefici personal a detriment del bé comú, la pluralitat i la protecció de les minories, cosa per la qual hauria d’estar feta la política del segle XXI, tot i que els grans partits nostres semblen que encara fan política a la manera del XIX. Si els antics partits majoritaris donaran pas a un model més pluralista o si només és una petita crisi passatgera per a tornar després a la manera bipartidista o “casta”, és quelcom que només el temps ho dirà. Han passat 62 anys, són temps diferents i de democràcia, però sembla ser que de moment la gent segueix essent la mateixa. Desitjo que els meus lectors siguin més optimistes que jo en aquest assumpte, però si us plau, no poseu banderes americanes als balcons o d’altres nacionalitats, una bandera o un idioma no ens salvarà de la ignorància. Així doncs, que miri qui no l’hagi vist la pel·lícula, gaudiu i després a esperar impacients i rient que un dia d’aquests Rita Barberá surti per un balcó i digui: "Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo os la voy a pagar". Bé, o potser no, potser ja no podrem veure mai més d'ella una escena així.