,
30/11/2015
Cinema i Art

To Be or Not to Be (1942)

Hi ha pel·lícules que amb els anys esdevenen clàssics imprescindibles del cinema, i en canvi, quan foren estrenades, passaren sense fer soroll pel cinema, algunes d’elles fins i tot despertant el repudi. Són molts els casos, i alguns de força sorprenents. Normalment són obres nord-americanes, país famós per ser, inexplicablement per a nosaltres, judiciós i afectat moralment per moltes coses, i lleuger i feliç en altres que en canvi des d’aquí apreciem més greus. To Be or Not to Be, l’obra mestra de Ernst Lubitsch, arribà al cinema un mes després que la seva actriu principal, Carole Lombard, morí en un accident aeri amb tan sols 33 anys. La recepció de l’obra, inesperadament, rebé crítiques molt negatives per part del públic i la premsa, els quals no varen trobar de bon gust ambientar una comèdia sobre nazis a la Polònia envaïda, una situació crua i candent que a més a més l’acompanyava el infame bombardeig a l’illa de Pearl Harbour succeït tan sols dos mesos abans.

Però què és el que té de tan bo aquesta comèdia que no fou apreciada pels seus coetanis? Tan sols una nominació als Oscars per la seva Banda Sonora, i ni tan sols això es va endur. I avui segueix essent, en la majoria de llocs web sobre cinema, una de les top 10-15 de tots els temps.

Simplement: To Be or Not to Be és una pel·lícula fantàstica. Té tots els elements de la comèdia d’embolics, personatges carismàtics, i un guió punyent amb moltes frases que potser sonen tan sols gracioses, però que si s’analitzen amaguen expressions punyents en contra del nazisme, aquell que en aquell moment estava incendiant Europa i que no se sabia llavors com coi acabaria tota aquella trista situació que tantes vides es va manllevar. No només tenim bromes sobre Hitler, sino que tenim al propi Hitler. I la resistència. I espies. I els nostres protagonistes: una companyia d’actors i un aviador.

Podríem presentar la pel·lícules de la manera següent: un companyia d’actors de Varsòvia prepara una peça satírica sobre els nazis, entre els quals hi ha el cèlebre matrimoni d’actors Joseph Tura (Jack Benny) i Maria Tura (Carole Lombard). Malauradament l’exèrcit nazi conquereix Polònia. Mesos després, l’aviador polonès Stanislav Sobinski (Robert Stack), enamorat de l’actriu Maria Tura i que creu que ella el correspon, retorna d’incògnit a Varsòvia per a detenir a l’espia Professor Siletsky (Stanley Ridges), qui informarà a la Gestapo sobre la resistència. Per una sèrie de coincidències, Maria Tura acabarà vestida sensualment en l’habitació d’un hotel amb Siletsky, i el futur de la resistència i Polònia dependrà d’ella, el seu marit, i la companyia d’actors.

Divertida, enginyosa, inesperada, amb un guió excel·lent farcit d’humor punyent, àcid i ben filat, amb To Be or Not to Be no et pots equivocar. I una cosa més té al seu favor que no he dit encara: no fa propaganda americana o de qualsevol altra ideologia. Simplement posa uns personatges en escena en una situació difícil, a vegades absurda, i sempre divertida, i llavors que aquests personatges es desenvolupin en les seves circumstàncies. I aquestes podrien ésser unes altre diferents a la 2a Guerra Mundial i funcionaria igual l’essència de l’obra. I per això és clàssica i universal. Però és d’agrair, només faltaria, que sigui precisament sobre una situació real en el moment que succeeix, que es faci broma i sàtira de l’invasor, del bàrbar, d’aquell que atempta contra les llibertats dels individus. Perquè la comèdia ja des dels grecs es feia servir com a arma política contra allò injust. I encara ho ha de seguir sent. Sempre. Perquè l’art mai ha de tenir por de ser com és i expressar el que pensa.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

24/05/2016
Fa poc vaig veure —gràcies a l’estimat cinema Truffaut— la guanyadora de l’últim festival de Sitges: The Invitation. No n’havia sentit a parlar gens.
10/05/2016
Vuit mesos enrere (que lluny queda!) vaig parlar a Seqüència de Fritzcarraldo (1982) http://surtdecasa.cat/girona/blogs/sequencia/fritzcarraldo-1982.
04/05/2016
Takashi Miike, enfant terrible del cinema, no deixa mai de sorprendre tant a aficionats com a estranys.
12/04/2016
Tot i que Ingmar Bergman encara treballaria com a director de telefilms i teatre, al 1982 signà el seu llegat cinematogràfic —un dels més llargs i importants de la història del cinema!— amb Fanny and Alexander (Fanny och Alexander
05/04/2016
En el món del cinema comercial estem dolgudament acostumats a tràilers on en dos minuts i mig se’ns diu tota la pel·lícula.
22/03/2016
Entre els pares del cinema trobem a Dinamarca un home amb un estil molt peculiar anomenat Carl Theodor Dreyer (1889-1968). No és exagerar dir que sense Dreyer la història del cinema podria haver estat molt diferent.
15/03/2016
Sempre resulta interessant anar als orígens de l’obra d’un artista i conèixer la seva opera prima.