,
10/05/2016
Cinema i Art

Encounters at the End of The World (2007)

Vuit mesos enrere (que lluny queda!) vaig parlar a Seqüència de Fritzcarraldo (1982) http://surtdecasa.cat/girona/blogs/sequencia/fritzcarraldo-1982. L’estrambòtic alemany Werner Herzog filmà l’aventura d’un home ambiciós fins l’absurd que s’endinsa a la selva amazònica peruana per a construir un palau d’òpera gegant al mig del no-res. El què té d’especial aquesta pel·lícula és que tant pot ser llegida com ficció com un documental. Els actors actuen, tenen guió, però el viatge, pujada i descens del vaixell és verídic, empresa duta a terme en contra el sentit comú que obligà a desforestar una gran àrea amb eines rudimentàries, així com també transportar en un desnivell de 500 metres un vaixell de 320 tones. Herzog és un director que li apassiona la lluita de l’home contra la Natura, la lluita absurda en paratges extrems, els somnis en contra la civilització i un mateix, la supervivència en condicions extremes dels fantasiosos que se saben fracassats però no deixen d’intentar-ho.

Tot i les seves destacades ficcions, Herzog és àmpliament conegut pels seus documentals, els quals superen el nombre de pel·lícules ficcionals que ha fet. Al 2007 Herzog presentà al món Encounters at the End of The World, una nova aventura que ens transporta al món estrany i fascinant de l’Antàrtida.

“No penso fer un altre documental sobre pingüins”, assevera Herzog a l’inici de la pel·lícula. El director viatjà en el continent inhòspit de gel amb la intenció de filmar la vida de la gent que viu tan allunyada de la civilització per voluntat pròpia. Tenim també paisatges desèrtics poblats de pingüins o foques, amb escenes increïbles del volcà Erebus i de la vida marina sota la capa de gel que cobreix durant l’estiu austral el Mar de Ross; però el que Herzog li interessa són els interiors dels campaments, els edificis, la gent que treballa, un científic que toca la guitarra i els hi fa veure pel·lícules catastrofistes dels anys 50 al seu equip, un doctor de Hawaii que vol caçar amb un globus especial neutrins, un fontaner de mans peculiars que diu ser descendent de la reialesa asteca, un programador informàtic que estudia les llengües en perill d’extinció, un treballador que creuà el mur de Berlín i sempre duu amb ell una maleta per si ha de fugir en qualsevol moment, un expert en pingüins que ha decidit viure com un ermità i quasi no es relaciona amb altres humans, un ex-banquer que condueix autobusos, un filòsof que treballa amb una excavadora... Tots els personatges que apareixen són surrealistes així com les preguntes fetes pel director i les situacions que ens regalen, provocant-nos el dubte que si es tracta això d’un documental o una broma del director.

I és que davant la naturalitat amb la qual desfilen aquests personatges costa de creure que hi hagi tanta gent tan peculiar en el mateix lloc. Però és que l’Antàrtida és un lloc així, una terra on encara hi ha molts de misteris, de criatures esfereïdores i blocs de gel més grans que l’illa d’Anglaterra que es mouen lentament cap el nord. El món que ens mostra Herzog és un món salvatge, hostil, com també simpàtic, on gent que ha deixat tot enrere colonitzen una terra on cada dia pot ser l’últim. Les reflexions que es fan sobre el futur de la civilització, la cultura i el medi ambient, així com els paisatges bells però perillosos per on s’endinsa la càmera, resten en la memòria de l’espectador i li fa descobrir una Antàrtida diferent a la dels documentals de animals, més estranya i surrealista, i precisament en aquesta estranyesa i surrealisme està copsada la realitat humana, la qual, en la seva ambició estranya d’ocupar-ho tot, habita i es mou allà on les brúixoles no funcionen i no es pot anar més al sud del sud. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

17/05/2017
Una dona camina sola per les praderes gèlides. El vent feréstec flagel·la el vestit blau i el sacseja entre les plantes. Sembla com si aquest camp, que mira cap al cel, fos ell mateix infinit.
11/04/2017
El món de l’animació japonesa i Catalunya podem afirmar que sempre ha tingut una relació especial.
28/03/2017
L’altre dia vàrem anar a veure Grave, l’opera prima múltiplement premiada de la cineasta francesa Julia Ducournau.
14/03/2017
La literatura moderna neix a principis del segle XX com oposició a la novel·la realista imperant durant la segona meitat del segle XIX.
23/02/2017
Poc després que s’estrenés Tarde para la ira, va arribar a la cartellera també Que Dios nos perdone
06/02/2017
Sovint quan es parla d’una pel·lícula, s’obvia un dels personatges més importants de la mateixa: l’escenari. L’habitació parla de qui l’habita. La ciutat de l’humor i quotidianitat de qui la caminen.
23/01/2017
A la frontera entre Xina, Rússia i Corea del Nord hi ha la prefectura autònoma coreana de Yanbian, din