,
15/02/2016
Cinema i Art

Bedevilled (2010)

Altre cop tornem al cinema coreà. I altre cop sorgeix la mateixa pregunta: què té la industria cinematogràfica d’aquest país que produeixi pel·lícules tan meravelloses? Hi ha un cert estil, filosofia, temes recurrents, estètica, humor, un quelcom que es repeteix entre directors molt diferents entre sí però que comparteixen l’aire de família d’un cinema tan únic com fascinant.

Aquesta vegada us porto Bedevilled, un slasher coreà que opta per construir una narrativa pausada i cruel, de gran càrrega sentimental i denuncia social, i només tan sols quan cada un dels aspectes de la trama estan ben presentats i interioritzats per l’espectador, la pel·lícula dóna l’esperat gir de 180º i esdevé la víctima la caçadora.

Bedevilled comença amb una dona soltera de la gran ciutat, egoista i freda que és testimoni d’un assalt amb violència a una jove. Decidida a no involucrar-se, assevera a la policia que ella no sap res. Poc després, atès un amarg malentès a la feina, es pren uns dies de vacances i retorna a l’illa on es va criar. A l’illa, aïllada del món exterior, l’amiga de la seva infància és maltractada pels escassos habitants de l’illa, qui la tracten com un animal per a fer feina i gaudir-ne sexualment, aspectes que ens recorden a la magistral Dogville (2003) de Lars von Trier. La dona, desesperada i aprofitant l’arribada de l’amiga, li prega que l’ajudi escapar a ella i la seva filla petita, alarmada amb la idea que potser el seu marit l’està començant a considerar en una dimensió sexual.

Primera pel·lícula de Jang Cheol-soo, ajudant de direcció del filosòfic i magnífic director Kim Ki-Duk, aquesta és una pel·lícula molt ben articulada, amb una narració en crescendo que busca involucrar emocionalment a l’espectador amb l’actitud freda i distant de la dona de ciutat i el patiment i cor dolç i sincer de la dona de camp, amigues completament oposades que es retroben posant-se en qüestió els valors de la primera i els límits de la segona, qui cada cop veu més insuportable la situació i més difícil seguir somrient. Arribat cert punt, la violència psicològica esdevé radicalment física, amb certa explicitat visceral. Tot i així, en cap moment es deixa apartat el rerefons dramàtic que condueix aquesta violència. És un drama amb molt de sentiment, que pregunta a l’espectador. I la història no és una excusa per als moments més cruents, sinó que la violència que va apareixent ve justificada i coherent amb els personatges. És un patiment ben mesurat, sense recreació gratuïta. I tot es mou cap a un sentit final, poètic, preciós. La fotografia i escenografia insular ajuden al sentiment d’aïllament, de trampa, del clàssic temàtic del cinema del camp, en contraposició a la ciutat, com a nucli de la bestialitat i crueltat velada en les grans poblacions.

Gaudiu-la. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

15/06/2015
A vegades hi ha pel·lícules que consideres bones però que no recomanaries mai.
08/06/2015
Mentre el cinema japonès és ben reconegut a casa nostra, poca gent no posarà cara d’estranyesa si li dius que t’agrada el cinema coreà (del sud, és clar).
01/06/2015
Avui parlem d’un dels primers llargmetratges de Roman Polanski, Cul-de-sac, pel·lícula que conté els elements recurrents del director però que els presenta des d’una vessant en clau d’humor i fotografia pròpia de la nouvelle vague frances
25/05/2015
Ahir, 24 de maig, en tot l’Estat se celebraren eleccions municipals. Ja feia dies que cavil·lava per a Seqüència diferents pel·lícules espanyoles filmades durant el règim franquista.
18/05/2015
Black Coal és l’ànima de Xina, o més aviat l’expressió de l’absència d’aquesta.
11/05/2015
Amb un muntatge experimental, juganer i impressionant, Orson Welles, de qui celebràvem els seus cent anys de naixement el passat 6 de Maig, s’acomiadà de la seva dificultosa però brillant carrera com a director amb F.
04/05/2015
Seguint amb l’escena actual indie nord-americana, avui recomano Faults, primer llargmetratge de Riley Stearns, qui dirigeix, amb nervi i explotant els grans talents dels actors, un thriller captivador i desconcertant que qüestiona la llib