,
18/05/2015
Cinema i Art

Black Coal, Thin Ice (2014)

Black Coal és l’ànima de Xina, o més aviat l’expressió de l’absència d’aquesta. Diao Yinan, el director, exhibeix un thriller bell i estèticament brut i inquietant que beu del millor dels Estats Units i Europa, però que també incorpora una dialèctica pròpia i poderosa. Precisament, aquest estil propi i inusual a Xina li ha valgut a la pel·lícula l’Ós d’or del Festival de Berlín i el premi al millor actor per a Lio Fan, qui interpreta el protagonista d’una pel·lícula que esperem que marqui tendència a una nova manera de fer en el cinema xinés.

L’argument s’inicia al 1990 en una província freda i descarnada del nord de Xina que recorda els paisatges erms i industrials de l’imaginari soviètic. Zhang Zili (Lio Fan) és un policia que, junt al seu company (Wang Xuebing), intenta desentrellar un crim misteriós que s’inicia amb la troballa d’una mà humana embolicada en una fàbrica de carbó. Entregades les cendres del difunt a la jove viuda (Kwai Lun-Mei), Zhang es dirigeix a interrogar un familiar problemàtic de la víctima, esdeveniment en el qual acaben morint varis policies. Cinc anys després, Zhang és un guarda de seguretat alcohòlic i sense res a perdre que per casualitat es troba amb el seu antic company, el qual li explica que està investigant a la viuda d’aquell antic cas, qui està sospitosament vinculada en l’assassinat recent de dos homes. Zhang, fascinat per la dona i per l’obscur del cas, decideix desentrellar el misteri pel seu compte.

La primera cosa que hom ha de tenir en compte al veure aquesta obra és que no es tracta d’una pel·lícula d’arts marcials, acció made in Honk Kong o propaganda comunista. El gegant Mao i el seu imperi de valors estan deixant pas gradualment a una Xina postmoderna submergida en un capitalisme decadent on tot se sent lleig, brut i incòmode. En Black Coal trobem tota aquesta aura fotograma a fotograma. Les escenes més apassionades se senten fredes i distants, com si els protagonistes es forcessin a sentir emocions que no senten. Hi ha en aquesta cinta una denuncia clara a la pèrdua de valors, a la descomposició del nucli familiar; a un mal gust estètic, a nivell visual, amb uns edificis vells, bruts, avorrits, i un paisatge blanc, vuit, inquietant; de la manera de vestir i dels pentinats, succedanis pobres, mal fets, d’allò americà; com musical, i sonor, el so de cadenes rovellades, dels patins sobre el gel rossegant el silenci fent del actes més innocents els més incòmodes. La pròpia arma criminal estrella de la pel·lícula resulten uns patins de gel, res increïble sinó un objecte quotidià, avorrit. Nogensmenys, aquesta lletjor està tan sols en els objectes filmats, ja que la càmera retracta aquest món sòrdid amb elegància i intel·ligència.

Són molts els detalls als que valdria la pena fer-ne menció i una petita anàlisi a propòsit d’aquest discurs de la manca de valors, d’ànima, que expressa Diao Yinan. No obstant, fer-ho seria dir en comptes de mostrar, i seria una llàstima que desvelés més detalls dels necessaris d’aquesta pel·lícula. La pròpia Black Coal, d’un guió molt ben ordit, prefereix també mostrar abans que dir, molts cops insinuar. Sens dubte és una pel·lícula brillant, amb molts símbols i detalls ocults que res té per envejar als thrillers detectivescos occidentals. A més a més, tal i com he intentat recalcar, té un estil propi, que ens submergeix en un univers que se’ns pot fer estrany però que no és tan llunyà de nosaltres com en un primer moment podria semblar. Fa un mes i mig a Seqüència vaig parlar de Magical Girl (2014), món ocult rere la pantalla alegre i despreocupada de la publicitat de la vida feliç de la nostra societat capitalista. A Black Coal aquesta pantalla directament no hi és, i el que és pitjor, tothom participa, somnàmbuls, d’aquesta pèrdua d’individualitat genuïna, de consciència humana, racional, per a entrar en el món de les bèsties, de la supervivència, de la deshumanitat. El final, poètic i una declaració de principis per part del protagonista que deixa un regust agredolç a la boca, deixa desorientat a l’espectador, qui es pregunta què significa el que acaba de veure. I potser no importa saber-ho. Potser simplement és que aquesta era l’única manera de com podia acabar tot això a falta d’una possibilitat millor.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

02/03/2015
Birdman és una gran ironia, una bomba de rellotgeria, el postmodernisme en estat pur, una crítica amb càrrega existencialista a l’art, la naturalesa humana i en definitiva un panegíric a l’absurd.