,
02/03/2015
Cinema i Art

Birdman or (The Unexpected Virtue of Ignorance) (2014)

Birdman és una gran ironia, una bomba de rellotgeria, el postmodernisme en estat pur, una crítica amb càrrega existencialista a l’art, la naturalesa humana i en definitiva un panegíric a l’absurd. Si un dia ens adonem que tot el que ens envolta no és res més que una broma sense sentit, que tot el nostre patiment és gratuït i tot allò bo una mentida, riuràs la broma i t’uniràs a ella o ploraràs en un racó lamentant la gran injustícia universal de ser?

Alejandro González Iñárritu ho té ben clar. Després de les seves anteriors obres, pessimistes i fosques on es retrata de manera descarnada el més brut i miserable, el director mexicà ha optat per riure’s d’ell mateix, dels seus actors, de l’art i de tothom. I no, no es tracta d’una broma pesada de mal gust; resulta una obra d’art intel·ligent i captivadora que no a tothom agradarà (pot ésser etiquetada d’intel·lectualment elitista com li succeeixen a moltes de les pel·lícules de Woody Allen), però sens dubte mereix haver estat nominada i guanyadora d’una 87a edició dels Oscars de moltes pel·lícules irregulars però amb un parell o tres d’obres destacables entre les quals hom pot trobar difícil decidir-se.

La història de Birdman és la d’un home, Riggan Thomson (Michael Keaton), qui només troba sentit en ésser reconegut com a actor. Són moltes les histories sobre obsessions, sobre personatges de la vida real i la ficció que al llevar-se pel matí pronuncien la màxima aut caesar aut nihil. L’element en comú d’aquests éssers extremadament ambiciosos és que perden de vista el seu voltant, obvien l’amor dels seus familiars i amics en nom d’una idea, d’un amor universal, d’un ser TOT; i no val ser menys. Per a Riggan Thomson l’oportunitat de ser TOT altre cop, havent caigut en l’oblit després d’haver protagonitzat les famoses pel·lícules del superheroi Birdman (paral·lelisme evident amb la pròpia vida de Keaton), és retornar al món anys després amb l’adaptació a Broadway del relat de Raymond Carver De què parlem quan parlem d’amor. Riggan, fart de ser un simple ninot d’acció, el maniquí rere un superheroi paradigma del cinema comercial i espectacular de Hollywood mancat de profunditat i intel·lectualitat, vol ser un actor de debò, demostrar que ell pot ser gran per ell mateix. Que és a ell, i no a la màscara de Birdman, a qui ha d’estimar la gent. L’odissea que això comportarà, però, és més gran del que Riggan imagina, i demana potser més del que ell pot oferir.

Iñárritu ha tingut l’encert de presentar aquesta història en forma d’un fals pla seqüència –forma original que podem trobar en Rope (1948) de Hitchcock– que uneix, gràcies a la màgia del retoc digital, de manera ininterrompuda totes les seqüències tot i els salts en el temps que hi puguin haver. Aquesta forma, intensa i fins i tot esgotant, frenètica, arrasadora, se li suma la banda sonora composada pel bateria Antonio Sánchez, qui amb el minimalisme d’una sola bateria sonant a través de les bambolines, passadissos i camerinos rere l’escenari, ens pot evocar una bomba de rellotgeria per explotar en el clímax de la pel·lícula.

I és comprensible que esperem que quelcom violent o espectacular hagi de succeir. Tots els esdeveniments intensos o ridículs que succeeixen i els personatges, contradictoris, profunds i amb discursos petits i grans que eleven les grans actuacions que hi ha al darrera (a destacar una meravellosa Emma Stone), condueixen a pensar que Riggan acabarà per fer alguna bogeria abans que acceptar la derrota.

Birdman és una pel·lícula que pretén ésser sincera, de l’aquí i l’ara, sense efectes, el que passa rere l’escenari, rere les màscares humanes, l’home rere l’home i fins i tot rere aquest altre també. Mostra en clau de comèdia negra la frustració d’un home postmodern, desfragmentat, obsessionat. Hi ha un gran anhel d’heroïcitat, però ja no hi ha cabuda per a grans històries èpiques o amb conclusions satisfactòries. És per això que Iñárritu ha escollit precisament a Carver i concretament aquest relat per a la seva pel·lícula. De què parlem quan parlem d’amor tracta sobre dues parelles en una cuina en una espècia de simposi de ginebra i anècdotes sobre què és l’amor. I no hi ha una resposta. No hi ha potser ni tan sols un sentit. Simplement és un retrat d’una escena de personatges corrents, insatisfets o planers, conformistes o derrotats. I ja està.

Aquesta obra de Carver dins l’obra de Iñárritu ens mostra clarament i invita a somriure la broma. Birdman és una crítica al cinema comercial, però també a l’obra culta, la que es pren amb massa serietat les coses. No hi ha ningú que no quedi ridiculitzat en aquesta pel·lícula: tot art, crítica, actors fent de personatges i personatges fent d’actors, i fins i tot el mateix públic, és víctima de l’humor i sinceritat d’un director a qui mai hauríem imaginat aquest estil i to intens però desenfadat.

Podríem escriure moltes i moltes pàgines sobre Birdman, tant pel seu contingut com el seu context i conseqüències (què hi ha més irònic que ser victorejat per la mateixa crítica i industria a qui hom mossega vehementment). De fet tinc la sensació que n’he dit més aviat ben poc. Però aquest blog, que avui estrenem, està pensat en principi per a recomanar obres de cinema, de manera que millor no dic més i invito al lector que vegi la pel·lícula amb els seus propis ulls i a veure què és el que descobreix per ell mateix. Agradarà? Decebrà? Com reaccionarà davant el final? Sens dubte el final resulta ambigu i segurament no al gust de gaires. Riggan es tracta d’un Ícar, un Empèdocles o una au fènix? I Keaton? Què és ell?

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

17/05/2017
Una dona camina sola per les praderes gèlides. El vent feréstec flagel·la el vestit blau i el sacseja entre les plantes. Sembla com si aquest camp, que mira cap al cel, fos ell mateix infinit.
11/04/2017
El món de l’animació japonesa i Catalunya podem afirmar que sempre ha tingut una relació especial.
28/03/2017
L’altre dia vàrem anar a veure Grave, l’opera prima múltiplement premiada de la cineasta francesa Julia Ducournau.
14/03/2017
La literatura moderna neix a principis del segle XX com oposició a la novel·la realista imperant durant la segona meitat del segle XIX.
23/02/2017
Poc després que s’estrenés Tarde para la ira, va arribar a la cartellera també Que Dios nos perdone
06/02/2017
Sovint quan es parla d’una pel·lícula, s’obvia un dels personatges més importants de la mateixa: l’escenari. L’habitació parla de qui l’habita. La ciutat de l’humor i quotidianitat de qui la caminen.
23/01/2017
A la frontera entre Xina, Rússia i Corea del Nord hi ha la prefectura autònoma coreana de Yanbian, din