,
05/04/2016
Cinema i Art

Cloverfield 10 Lane (2016)

En el món del cinema comercial estem dolgudament acostumats a tràilers on en dos minuts i mig se’ns diu tota la pel·lícula. Amb aquests minsos dos minuts ja sabem qui és el bo, qui és el dolent, qui farà un petó a qui i fins i tot se’ns revelen els girs de guió i els moments claus. Dóna la sensació que anar al cinema a veure la nova de DC o Marvel és anar a veure la versió estesa del tràiler i poc més. És per això que fa uns mesos quan es va estrenar a Internet el tràiler de Cloverfield 10 Lane vaig quedar meravellat, encisat pel muntatge breu i ràpid, quasi sense diàleg, on no sabem exactament de què va la pel·lícula i en el joc d’especular arguments i interpretar imatges la productora ja ens ha caçat i sap que molt probablement anirem a veure-la.

I és que el cap de producció d’aquesta pel·lícula no és altre que J.J Abrams, qui no para de produir, dirigir, composar o escriure grans produccions de ciència-ficció. Aquesta vegada el director és Dan Trachtenberg, cinèfil novell que s’estrena amb una opera prima senzillament espectacular, amb un guió intel·ligent –que no juga a allò explícit i mastegat–, un escenari immersiu i un repartiment d’actors de primera, a saber, Mary Elizabeth Winstead, John Goodman i John Gallagher Jr. Quasi tota l’acció succeeix en un refugi subterrani, només tenim tres actors a la manera teatral i una càmera tensa i en ocasions claustrofòbica que ens acompanya. I no necessitem més. La intriga i gaudi cinematogràfic estan servits.

Però sobre què tracta la pel·lícula? Aquesta és una pregunta que no respondré. Com menys se sàpiga millor. Jo la vaig anar a veure fa un parell de setmanes, amb la sorpresa addicional que es va fer una sessió en Versió Original, cosa molt benvinguda i que celebro que s’estigui començant a posar de moda en els multicines. Quan varen aparèixer els títols de crèdit de l’inici de la pel·lícula vaig sentir que no m’equivocava al pensar que seria una bona obra. Al sorgir els finals, satisfet, vaig alegrar-me de saber que no estava equivocat.

Sobre l’argument diré només que una dona té un accident de cotxe i al despertar està en unes instal·lacions amb dos homes, els quals li diuen que és afortunada d’estar allà ja que ha passat quelcom que fa que no es pot sortir a l’exterior. És veritat? No ho és? Es tracta d’una cinta de ciència ficció, seqüela de Cloverfield (2008), traduïda en Espanya com Monstruoso, o és només una coincidència volguda per J.J. Abrams, qui també la produí? John Goodman com sempre està excels i Mary Elizabeth Winstead no es queda gens enrere. El seu duel interpretatiu emociona a l’espectador i el fa estar atent a la pantalla. Sigui ciència ficció o no, el que és sens dubte és una bona obra d’intriga, un thriller psicològic influenciat pels clàssic que sap sorprendre.

Ja em sap greu no poder detallar la trama, tant les seves virtuts com alguns errors o inconsistències menors que podem trobar en tantes pel·lícules però que no malmeten el resultat final. Així que l’únic que puc fer és recomanar-vos veure-la i deixar sota aquestes paraules el tràiler el qual, com ja he insistit, és per sí mateix una gran obra.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

24/05/2016
Fa poc vaig veure —gràcies a l’estimat cinema Truffaut— la guanyadora de l’últim festival de Sitges: The Invitation. No n’havia sentit a parlar gens.
10/05/2016
Vuit mesos enrere (que lluny queda!) vaig parlar a Seqüència de Fritzcarraldo (1982) http://surtdecasa.cat/girona/blogs/sequencia/fritzcarraldo-1982.
04/05/2016
Takashi Miike, enfant terrible del cinema, no deixa mai de sorprendre tant a aficionats com a estranys.
12/04/2016
Tot i que Ingmar Bergman encara treballaria com a director de telefilms i teatre, al 1982 signà el seu llegat cinematogràfic —un dels més llargs i importants de la història del cinema!— amb Fanny and Alexander (Fanny och Alexander
05/04/2016
En el món del cinema comercial estem dolgudament acostumats a tràilers on en dos minuts i mig se’ns diu tota la pel·lícula.
22/03/2016
Entre els pares del cinema trobem a Dinamarca un home amb un estil molt peculiar anomenat Carl Theodor Dreyer (1889-1968). No és exagerar dir que sense Dreyer la història del cinema podria haver estat molt diferent.
15/03/2016
Sempre resulta interessant anar als orígens de l’obra d’un artista i conèixer la seva opera prima.