,
26/10/2015
Cinema i Art

Durak (2014)

Durak, el ”idiota”, és una pel·lícula valenta que s’atreveix a enfrontar-se al sistema polític rus, emparat per Vladimir Putin i corrupte des dels fonaments, exhibint-nos un retrat antropològic brutal però fidel de la societat russa, la qual no és que simplement la majoria accepti per por aquest status quo institucional mafiós, sinó que aquesta mateixa societat és, per cultura, egoista i violenta des del nucli familiar, el cercle més íntim i bàsic de l’individu.

La pel·lícula comença en un bloc de pisos trist i brut. Un pare de família amb síndrome d’abstinència pega a la seva dona i la seva filla perquè creu que li han robat els diners que tenia amagats per a poder comprar droga. Amb un dels cops, es trenca una canonada de la paret. En la següent escena, tenim a una família sopant. La mare, tot amor, pateix pel seu fill, qui s’assembla massa al seu pare, qui tothom pren com un idiota perquè no ha robat ni s’ha aprofitat mai de ningú. Dima Nikitin (Artyom Bystrov), el nostra protagonista, és un jove íntegre com el seu pare, humanista, que per més que la vida li demostri el contrari a base de decepcions, ell defensa amb fermesa que tota vida humana mereix ser respectada per igual, independentment de la seva història i procedència. Després de sopar, a Dima, un humil fontaner i estudiant, el truquen per a que vagi al bloc del principi de la pel·lícula per a arreglar la canonada. Quan Dima veu l’estrall, es queda glaçat i corre a l’exterior de l’edifici on hi descobreix una enorme esquerda del primer al novè pis. Dima ho entén de seguida: el bloc s’està caient, segurament en vint-i-quatre hores s’esfondrà l’edifici amb les vuit-centenes persones que allà hi viuen. Durant la nit, Dima farà tot el possible per a convèncer a l’alcaldessa i els seus consellers per tal de salvar els inquilins d’una mort segura. La decadència moral i frivolitat de la política serà un malson per a les bones intencions del pobre Dima.

Durak resulta molt mordaç contra la societat russa, amb expressions tan potents i provocadores com un conseller dient quelcom semblant a “és clar que robo com fan tots, sóc rus”. Però aquesta pel·lícula té de brillant –i n’hem de felicitar al seu director, guionista i compositor, Yuri Bykov– que també el seu missatge i retrat de la societat resulta universal, i tots podem veure reflectits en frases i personatges certes maneres de pensar i persones de la nostra pròpia societat, no necessàriament gent famosa o de la política. Dima exclama la preciosa frase: “vivim i morim com animals perquè som ningú pels altres”, però ningú l’entén. Com pot algú importar-li algú altre que no coneix? A més a més, aquesta gent que vol salvar són drogoaddictes, avis, ex-mafiosos que han estat a la presó, veterans de guerra, marginats de la societat. Dima és l’idiota, aquell que ningú pot ni vol comprendre.

Amb imatges que semblen de documental i no ficció, Durak retrata a la perfecció la realitat dual dels pobres i els rics d’un ciutat petita de Rússia coberta per la neu, els quals poden vestir i tenir un poder adquisitiu diferent, però s’emborratxen i pensen de la mateixa manera, tots carronyaires. Quan Dima aconsegueix informar a l’alcaldessa sobre l’edifici, metàfora del país, el primer que fa l’alcaldessa i els seus consellers són culpar-se uns als altres per haver-se quedat durant dècades els diners dels pressupostos per al manteniment dels edificis per a satisfer els seus luxes i subornar el també corrupte govern regional. La preocupació d’aquests polítics no és la vida de vuit-cents miserables, sinó com salvar-se de la presó. Sembla ser que la política del 3% és universal, i en Durak és tan bèstia que podem parlar del 95%.

Dinàmica, amb un ritme narratiu superb, Durak transcorre sobre les nostres pupil·les sense que ens adonem del pas del temps. Tant els actors com la fotografia resulten excel·lents, i té una història profunda i gens avorrida que satisfarà tant aquells que només volen gaudir d’una pel·lícula distreta com els que busquen poder extreure-li tot el suc i parlar-ne durant hores i hores. És sens dubte una pel·lícula amb gran càrrega social que no cau en grans discursos i propaganda ideològica, que apunta ben amunt i que és reeixida en el que es proposa. Vegeu-la!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

24/05/2016
Fa poc vaig veure —gràcies a l’estimat cinema Truffaut— la guanyadora de l’últim festival de Sitges: The Invitation. No n’havia sentit a parlar gens.
10/05/2016
Vuit mesos enrere (que lluny queda!) vaig parlar a Seqüència de Fritzcarraldo (1982) http://surtdecasa.cat/girona/blogs/sequencia/fritzcarraldo-1982.
04/05/2016
Takashi Miike, enfant terrible del cinema, no deixa mai de sorprendre tant a aficionats com a estranys.
12/04/2016
Tot i que Ingmar Bergman encara treballaria com a director de telefilms i teatre, al 1982 signà el seu llegat cinematogràfic —un dels més llargs i importants de la història del cinema!— amb Fanny and Alexander (Fanny och Alexander
05/04/2016
En el món del cinema comercial estem dolgudament acostumats a tràilers on en dos minuts i mig se’ns diu tota la pel·lícula.
22/03/2016
Entre els pares del cinema trobem a Dinamarca un home amb un estil molt peculiar anomenat Carl Theodor Dreyer (1889-1968). No és exagerar dir que sense Dreyer la història del cinema podria haver estat molt diferent.
15/03/2016
Sempre resulta interessant anar als orígens de l’obra d’un artista i conèixer la seva opera prima.