,
18/01/2016
Cinema i Art

Ex Machina (2015)

Sens dubte una de les millors pel·lícules de 2015, Alex Garland s’estrena com a director després d’haver donat guions com 28 Days Later (2002) o Sunshine (2007) amb una obra genial, de gran ingeni, tensió i intriga psicològica, amb un final davant el qual hom no sap com sentir-se.

I és que Ex Machina sap sorprendre des del primer moment. Aquesta és la història de Caleb (Domhnall Gleeson), un programador per a una empresa anàloga a Google que és seleccionat en un concurs per a viure durant una setmana a la casa aïllada del propietari de l’empresa i geni multimilionari Nathan (implacable com de costum Oscar Isaac). Un cop allà, Caleb descobreix que la casa és també un laboratori on Nathan està desenvolupant una intel·ligència artificial, un robot anomenat Ava (Alicia Vikander). Nathan vol de Caleb que aquest parli diàriament amb Ava per tal de determinar si Ava té realment consciència o només és una màquina que simula tenir-la. El a vegades estrany i sinistre comportament de Nathan, la humanitat d’Ava i l’aïllament faran que Caleb comenci a qüestionar-se el què tenia assumit com a veritat, sobre el què li diuen, el propòsit que ell estigui allà, i fins i tot la seva pròpia condició com a humà.

Ex Machina té la virtut de construir amb encert un gran escenari físic i psicològic per a la trama. Ens trobem en un futur indeterminat però molt pròxim, tan proper que pràcticament no podem apreciar la diferència entre el nostre present i aquest. Com en totes les històries clàssiques, comença la trama amb un personatge que no és ningú, algú senzill i simple com nosaltres, l’espectador, que viatja a un lloc desconegut i s’afronta a una situació diferent a la seva rutina, un ambient que fa estrany allò familiar. La situació és una casa arquitectònicament i decorativament impressionant, d’un gran gust estètic en mig de la natura, aïllada a centenars de quilòmetres de la civilització. Però tot i la bellesa de l’escenari, de l’aire lliure, les habitacions i laboratoris estan a sota terra, amb portes controlades per targetes electròniques personalitzades i errors aleatoris del generador que fan que totes les portes quedin segellades. Caleb i l’espectador se senten amenaçats, per un ambient claustrofòbic, sobre el qual no es té cap control. Nathan és un personatge carismàtic però que té alguna cosa tenebrosa en ell que no sabem dir què és. La seva presència desperta desconfiança i amenaça, més quan Ava adverteix a Caleb que Nathan és un mentider, que no se’l cregui i que vagi en compte. I després tenim a Ava, algú que des de la seva aparició sabem que és una màquina, però hi ha el dubte: té o no té consciència? Però hi ha una pregunta més important que ens hem de fer: si té efectivament consciència, diu o no diu la veritat? Ava és agradable, un encant de dona, i es mostra amb por i desitja sortir de la seva habitació de la qual no ha pogut sortir mai. Caleb dubta: de Nathan, d’Ava, dels seus sentiments, d’ell mateix. I l’espectador acompanya a Caleb i s’adona que ell mateix està fent el test de Turing, és a dir, una prova on l’espectador ha de determinar en un diàleg si un dels agents és una màquina.

Ex Machina és un thriller potent, que es recolza en interpretacions molt treballades i el dubte que ens rosega. Un cop sabem el final, el qual pot decebre o encantar, la pel·lícula no ha perdut gens la seva força i ens invita fins i tot a un segon visionat per a aprofundir o mer oci. De tant en tant s’exigeix a l’audiència atenció i coneixements conceptuals mínims de robòtica quasi filosòfica, però res que reclami pausar la pel·lícula i consultar la wikipedia. Per sobre de tot, tenim una obra intel·ligent que tracta amb respecte intel·lectual l’espectador i aposta per una proposta que s’allunya dels tòpics i les trames fàcils i previsibles de la ciència-ficció més popular. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

09/01/2017
El cinema fantàstic i de terror des de fa molt (o potser des de sempre) que es basa en la seva majoria en trucs previsibles i senzills, amb un guió simple que permeti un gaudi fast-food.
12/12/2016
Al llibre VII de la República, Plató ens explica a través de Sòcrates la universal Al·legoria de la caverna.
28/11/2016
Ahir vaig veure l’última pel·lícula del banyolí Albert Serra, un dels cineastes més innovadors del panorama europeu, i també potser dels més difícils de veure.
17/11/2016
Com a amant de terror, sóc una víctima més de la cantarella “ja res fa por”. El consum de pel·lícules del gènere al llarg dels anys ha fet que la por passés a ser espants i els espants a sorpreses ridícules i previsibles.
03/11/2016
Resulta enutjós no saber de certes pel·lícules que en teoria estan projectant en el cinema mentre em menjo els mocs sense saber de la seva existència.
19/10/2016
Sense que fos la meva intenció seguim en terres nipones, aquesta vegada retornant al director Takashi Miike, una de les bèsties negres del món del cinema.
12/10/2016
Ja fa temps que tenia ganes de portar al blog alguna pel·lícula d’animació. Però quina per començar? I agradarà la idea?