Fanny and Alexander (1982)

Tot i que Ingmar Bergman encara treballaria com a director de telefilms i teatre, al 1982 signà el seu llegat cinematogràfic —un dels més llargs i importants de la història del cinema!— amb Fanny and Alexander (Fanny och Alexander en el seu títol original suec), un cant de cigne dens, fascinant, oníric, que observa i afronta, des de la ment naïf i imaginativa d’un nen, la complexitat de la convulsa naturalesa humana.

Amb 4 Oscars —quelcom insòlit per a una pel·lícula de llengua no anglesa—, Fanny and Alexander és un conte nadalenc obscur sobre la família Ekdahl, saga poderosa burgesa d’una ciutat de províncies de Suècia que es reuneix per a celebrar el Nadal. En la casa–palau, un dels escenaris més presents durant l’obra, la família sopa i beu fent seure amb ells a les criades. La família Ekdahl és una família que se’ns presenta alegre, plena de vitalitat, filantropa i mecenes d’un teatre. És una família rica, que viu envoltada de luxes i que a la vegada s’expressa humana, tendra, sincera, altruista. Els membres són l’àvia paterna, els tres fills amb les seves respectives dones, els fills de dos dels matrimonis, Isaak, vell jueu amant de la matriarca, i les criades. La història la veiem modelada des del punt de vista d’Alexander, germà de Fanny i fill d’Emilie i Oscar, qui estimen el teatre i la companyia que dirigeixen. Carl, germà d’Oscar, és un bevedor i està en la bancarrota i només segueix endavant gràcies a que és empentat per la seva muller, qui atesa la seva esterilitat es veu constantment humiliada per ell. L’altre germà, Gustav Adolf, és un home rialler i vividor a qui li agrada perseguir a les criades sense pensar en les conseqüències, aventures que li permet la seva muller perquè li fa gràcia. En els ulls d’Alexander els adults poden arribar a ser molt grollers, també incomprensibles, dolços o avorrits. Impotent com a nen i ignorant encara de moltes coses, veu com els successos alegres i tràgics de la vida el sacsegen d’un costat a un altre sense que ell pugui fer res, canalitzant les seves pors i fascinacions en forma de fantasmes que apareixen quan ningú mira.

Bergman explicà que s’inspirà en els contes de Dickens i el sobrenatural del romàntic alemany E.T.A. Hoffman, de qui si no en sabeu res trobareu en ell un autor que inspirà a la psicologia de Freud o el cinema de Lynch. També hi ha una referència constant al Hamlet. Els espais per on recorre fascinadora la càmera són repetits un cop i un altre, fluids i amb moviment en la casa dels Ekdhal; estàtics per les cambres del palau del Bisbe. Les habitacions són en elles mateixes un món, una expressió dels sentiments, caòtics, alegres, grollers i confusos en el primer edifici, buits, freds i solitaris en el segon. La trobada i celebració familiar del primer acte, episodi festiu i costumista, de cares alegres i mals universals del matrimoni, l’edat i la melangia, canvia de sotragada en els actes posteriors amb la mort d’Oscar i el bisbe com a padrastre d’Alexander, amb qui s’estableix una batalla psicològica (i física) d’odi per a l’amor de la mare, Emilie. És una pel·lícula que certament recorda als contes sobre infants soferts de Dickens, entre la màgia amable i optimista i els problemes que l’heroi–nen ha de plantar cara. A la vegada també és sinistre, onírica, més fosca i psicològicament densa del què pot aparentar. Els fantasmes d’aquesta obra són diferents i a la vegada els mateixos deliris surrealistes existencials que Bergman emprà en pel·lícules cèlebres com The Seventh Seal (1957) o Hour of the Wolf (1968). La vida és estranya, tant fascinant com temible. I Bergman sap tractar-la a aquesta, la vida, la mort, la religió, l’amor, el matrimoni, les pors, les obsessions, la malaltia, la bogeria, els records, sense dogmatismes ni castells difícils d’escalar filosòfics, sinó des de la simplicitat i candidesa d’un nen de vuit anys anomenat Alexander.

A l’hora de visionar Fanny and Alexander tenim dues opcions: la versió projectada al cinema de poc més de tres hores o la versió del director que arribà poc després a la televisió sueca amb cinc hores de duració. Ambdues versions són llargues, barroques, amb moments lírics i reposats que reflecteixen la quotidianitat i altres sinistres i desconcertants que xoquen atès el contrast. El lector que m’hagi anat llegint ja imagina que personalment recomano la versió de cinc hores i en versió original, és clar. Però que ningú s’espanti. La pel·lícula està dividida en actes, de tal manera que veure-la a talls, una part cada dia, pot resultar una forma còmoda i interessant de visionar-la i poder-la gaudir sense esgotar-se. Vist així, fins i tot surt més a compte veure la versió llarga que no pas la “curta” tota seguida, oi?