,
04/05/2015
Cinema i Art

Faults (2014)

Seguint amb l’escena actual indie nord-americana, avui recomano Faults, primer llargmetratge de Riley Stearns, qui dirigeix, amb nervi i explotant els grans talents dels actors, un thriller captivador i desconcertant que qüestiona la llibertat de l’individu.

Faults segueix a Ansel Roth (Leland Orser), un expert en la ment humana i les sectes que ha caigut en decadència després d’un llarg període de prestigi i riquesa, de llibres i fins i tot un programa de televisió. Divorciat, arruïnat i perseguit per un deute important, veu l’oportunitat de pagar i seguir endavant quan un matrimoni li demana ajuda per a rescatar a la seva filla d’una secta desconeguda anomenada Faults. Roth, necessitat dels diners, ho prepara tot per a segrestar a Claire (Mary Elizabeth Winstead) i tancar-se amb ella en una habitació de motel durant els pròxims cinc dies per a tal de, com ell diu, “desprogramar-la” per a que així torni a ser la persona autònoma i familiar que havia estat abans, lliure de pensaments fanàtics i estranys que ara li ronden pel cap.

Òbviament, el que havia de ser una setmana turbulenta però previsible esdevé una muntanya russa de descontrol i girs argumentals que busquen sorprendre les expectatives de l’espectador. Roth és teòricament un gran expert en la ment humana, sí, però ho sabem només perquè s’ha dit. El que nosaltres veiem és un personatge gris, insegur, que parla sobre l’autonomia de l’home i com aquest ha de tenir sempre el control d’ell mateix i no dependre dels altres, però ell precisament és una persona sense control, que es deixa trepitjar i depèn emocionalment i econòmicament d’altra gent. Per altra banda, Claire, la jove abduïda per una secta i ara segrestada per Roth, és una noia serena, freda, que després de l’ensurt inicial de veure’s on està de sobte decideix no escapar i acceptar el repte d’estar cinc dies amb Roth. Claire és una persona que se la veu amb control de sí mateixa, autònoma, i convençuda de les seves creences espirituals sobre un déu misteriós i els poders que li són concedits a través de la meditació i la voluntat d’ascendir espiritualment.

El duel interpretatiu que podem apreciar entre Roth i Claire és de gran qualitat i destinat al gaudi de l’espectador. Leland Orser, reconegut secundari usual de moltes pel·lícules pels seus papers de personatges mentalment pertorbats, aquesta vegada treballa com a protagonista en un rol no menys danyat psicològicament però sí més humà. Podem apreciar a un personatge dolgut, insegur, caliu del que havia estat en altres temps. És una interpretació potent, d’algú que en prou feines té temps a respirar, inquieta. Roth és sens dubte un personatge creïble i amb qui fàcilment si pot sentir empatia. Claire, en canvi, desperta, a l’igual que a Roth, les nostres inseguretats. Sinistre, continguda i freda, Mary Elizabeth Winstead crea un personatge captivador que ens recorda per què tant ens agradava aquesta actriu en Scott Pilgrim vs. the World (2010) en el seu paper de Ramona V. Flowers. Sabem sense enganys qui és la persona sana mentalment i qui és manipulada per creences que minven la llibertat de l’individu, i tot i així la serenitat i coherència de Claire i la desesperació i pors de Roth ens poden fer dubtar.

Tot i la gran interpretació dels seus personatges i un final elegant i poderós, hom sent certa recança pel fet que no s’hagi aprofundit més en el tema de la ment humana i les sectes. Amb un discurs inicial sobre l’autonomia humana i de quina manera aquesta és minvada per grups sectaris, sap greu que no s’hagi aprofitat més aquest aspecte més intel·lectual en les converses i diferents conflictes entre Roth i Claire. Sens dubte una mitja hora més de metratge no hauria fet cap mal a la pel·lícula, ans el contrari l’hauria fet més rodona i atractiva. És inevitable sentir de fet que les situacions succeeixen entre elles massa ràpid quan en teoria l’acció transcorre en un espai dilatat de temps com és cinc dies en un motel. Tot i així, Faults és una pel·lícula que val molt la pena, que qüestiona els límits entre quins són els actes lliures i quins els actes manipulats. Una persona autònoma és aquella que no depèn del pensament i ni de la voluntat d’altres, però en la nostra societat seguim unes lleis, tenim deutes econòmics, relacions interpersonals que ens marquen emocionalment, creences religioses, les quals no considerem sectes! Aquesta reflexió s’intueix molt lleument en la pel·lícula però hi és present i podria haver estat més explorada.

Faults, no essent una pel·lícula perfecta, té un guió, direcció i actors que la fan més que interessant i recomanable. Els compassos finals de l’obra són realment inquietants i fan qüestionar de manera senzilla però magistral la salut mental de Roth, però també de l’espectador que segurament resta atònit a la butaca sense saber com reaccionar. Aquest thriller de la ment humana té bones cartes i les sap jugar bé, construint una història potser no del tot nova, però sí feta amb una perspectiva alternativa als tòpics, suggeridora i humana.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

24/05/2016
Fa poc vaig veure —gràcies a l’estimat cinema Truffaut— la guanyadora de l’últim festival de Sitges: The Invitation. No n’havia sentit a parlar gens.
10/05/2016
Vuit mesos enrere (que lluny queda!) vaig parlar a Seqüència de Fritzcarraldo (1982) http://surtdecasa.cat/girona/blogs/sequencia/fritzcarraldo-1982.
04/05/2016
Takashi Miike, enfant terrible del cinema, no deixa mai de sorprendre tant a aficionats com a estranys.
12/04/2016
Tot i que Ingmar Bergman encara treballaria com a director de telefilms i teatre, al 1982 signà el seu llegat cinematogràfic —un dels més llargs i importants de la història del cinema!— amb Fanny and Alexander (Fanny och Alexander
05/04/2016
En el món del cinema comercial estem dolgudament acostumats a tràilers on en dos minuts i mig se’ns diu tota la pel·lícula.
22/03/2016
Entre els pares del cinema trobem a Dinamarca un home amb un estil molt peculiar anomenat Carl Theodor Dreyer (1889-1968). No és exagerar dir que sense Dreyer la història del cinema podria haver estat molt diferent.
15/03/2016
Sempre resulta interessant anar als orígens de l’obra d’un artista i conèixer la seva opera prima.