Millennium Actress (2001)

Ja fa temps que tenia ganes de portar al blog alguna pel·lícula d’animació. Però quina per començar? I agradarà la idea? Hi ha un transit generacional evident on cada cop s’accepta més l’animació entre els nous joves com a producte artístic seriós. I de fet des d’uns inicis molt undergrounds fins avui en dia hi ha obres d’animació per a adults de gran qualitat i que mereixen ser posades al costat de produccions de culte de cinema de persones. Però quina pel·lícula podria recomanar? Animació? D’acord. Japonesa? I d’adults? Bé, provem-ho!

Satoshi Kon va morir a l’any 2010 als 46 anys d’un càncer pancreàtic terminal. Només va dirigir quatre pel·lícules i una sèrie. Les morts joves i inesperades sempre dolen, sobretot quan es tracten de grans talents que tot el que toquen esdevé or. Satoshi Kon era un geni, i heretge qui ho posi en dubte! Les seves obres, d’una gran càrrega psicològica, simbòlica i onírica, són una referència per a tot amant i treballador en el món de l’animació i també una influència clara per a directors americans tan coneguts com són els aclamats Christopher Nolan i Darren Aronofsky. No només han estat influenciats pel geni japonès sinó que ja qui els acusa fins i tot de plagi: a Nolan per Inception (2010) respecte a Paprika (2006); i a Aranofsky per Black Swan (2010) i Requiem for a Dream (2000) respecte a Perfect Blue (1997). Realment hi ha plagi? Jo crec que tant com plagi no, però la influència és tal que és inevitable trobar alguna escena calcada com podem apreciar a continuació:

Sense treure mèrits i qualitat a les obres de Aranofsky, s’ha de dir en contra sobretot de Nolan que Satoshi Kon va tenir la virtut d’explicar coses complicades de manera simple, de tractar la condició humana, el sentit de la vida, les pors i obsessions de forma intuïtiva, molts cops extravagant, però sempre amb sentit. Nolan en canvi, i aquest no és un defecte només de Inception sinó també present a la resta del seu metratge, sap fer pel·lícules bones en molts terrenys, però absolutament buides en el camp de la història, que busca sonar i fer-se complicades perquè no tenen en veritat gran cosa a dir.

Ara potser sóc jo qui sona com un heretge, però encantat de ser llançat a la foguera, m’he quedat molt a gust dient el que penso sobre un cinema majoritàriament americà que es llueix molt bonic o profund però que només és aparença per a fer sentir falsament a l’audiència intel·ligent, sempre obnubilada dels problemes i injustícies del sistema.

Però va, procedim a parlar breument de Millennium Actress, que avui és mal dia per a parlar de política amb tant de patriota pel carrer.

Millennium Actress tracta sobre la vida de Chiyoko Fujiwara, una gran estrella del cinema japonès ara retirada en la seva vellesa que porta 30 anys aïllada de la societat vivint sola en una casa en mig del bosc. Genya Tachibana, un realitzador de documentals i admirador devot de l’actriu, decideix fer un documental sobre Chiyoko portant amb ell una clau, l’objecte més estimat de l’actriu, el qual va perdre abans de deixar d’actuar. Què significa per a Chiyoko aquesta clau és un misteri fins llavors. El retrobament amb aquest objecte obre en ella la caixa dels records i comença a relatar la història de la seva vida, un viatge de dècades de pobresa, guerra, èxit, amor pel cinema i cerca d’un amor de joventut que Chiyoko encara persegueix fins als llindars de la mort.

La segona de les quatres pel·lícules de Satoshi Kon és segurament la menys coneguda de l’autor, i és per això que l’he avui volgut reivindicar. És una història argumentalment senzilla, explicada però amb molta originalitat i el·lipsis brusques que reflecteixen la inestabilitat i fins i tot incoherència de la memòria. El dibuix, seriós i detallista, ens trasllada per diferents èpoques i sentiments. La música és composada per Susumu Hirasawa, un dels sons japonesos més fascinants i difícils a l’oïda desprevinguda, conegut sobretot per la música que composà també per a Paprika i les moltes adaptacions d’animació i videojocs del manga Berserk.

Millennium Actress és una oda a l’amor més romàntic i sofert, a la indústria del cinema (l’escena de l’enderrocament inicial podria ser un homenatge a Cinema Paradiso, de 1988), el canvi de la societat i el seu paisatge al llarg del temps i una reflexió sobre el sentit de la vida. Una història senzilla, explicada amb intel·ligència i talentosa execució d’estil, una pel·lícula exemplar —com són totes les de Satoski Kon junt a la seva sèrie Paranoia Agent (2004)—, que aquest era un artista jove que qui sap què podria haver arribat a crear. Malauradament mai ho sabrem, però el que ens ha deixat és paradigma d'excel·lència.