Ossessione (1943)

Sempre resulta interessant anar als orígens de l’obra d’un artista i conèixer la seva opera prima. Quant es tracta d’un director com Luchino Visconti, ja no només es tracta d’apreciar la primera pel·lícula d’un director italià emblemàtic, sinó la que potser és la primera pel·lícula del neorealisme italià, anterior en dos anys a la oficialment primera pel·lícula neorealista i obra monumental Roma, città aperta (1945), de Roberto Rossellini.

Ossessione és una pel·lícula que estava destinada des de la seva concepció a ser problemàtica. Rodada durant 1943 en una Itàlia commoguda per una guerra cada cop més a prop de casa i el règim feixista de Mussolini, aquesta pel·lícula patí per un costat la censura del règim i per l’altre la fúria dels editors de James M. Cain, ja que Ossessione és una adaptació no permesa del thriller literari The Postman Always Rings Twice. Segurament a molts us sonarà aquesta obra. James M. Cain fou un escriptor americà de novel·la negra portat a la gran pantalla en moltes ocasions. Visconti descobreix la novel·la per Jean Renoir, amb qui havia treballat d’ajudant. The Postman Always Rings Twice de fet té dues versions americanes, ambdues molt vistes, la de 1946 de Tay Garnett amb Lana Turner i John Garfield, la “clàssica”, i la de 1981 de Bob Rafelson amb Jessica Lange i Jack Nicholson, versió la qual es va fer molt famosa pel seu alt contingut eròtic i la química entre els seus actors.

Així doncs, Ossessione neix entre el feixisme, la guerra i la vulneracions de drets d’autor. Neix en un temps difícil, es veu retallada i finalment prohibida per la censura i no es projecta als Estats Units fins a 1976 pel tema dels drets, moment en el qual es presenta al públic revisada i muntada tal i com Visconti l’havia concebut.

És un exercici curiós i divertit comparar Ossessione amb The Postman Always Rings Twice (1946), obres de la mateixa època però que en res s’assemblen tot i compartir en gran mesura el mateix argument. La història és la d’un home, Gio (Massimo Girotti), viatger o rodamón que arriba a un bar (una trattoria) a peu de carretera i que atret i atrapat per la muller del propietari, Giovanna (Clara Calamai), es queda a treballar per a poder estar amb ella com a amants d’amagat del marit (Juan De Landa). Ell és una au migratòria, està en la seva naturalesa viatjar sense fi, sense romandre per gaires dies en el mateix lloc. Ella desitja una vida millor, una posició benestant i estable i a la vegada l’amor d’aquest viatger que tan li fa de què treballa, on dorm o fins i tot si pot menjar. La influència d’ella farà que ell també senti la contradicció entre seguir o quedar-se amb ella, manipulant-lo per a què acabi cometent l’assassinat del marit i es quedi. La culpa, la paranoia, la tristesa, la gelosia, l’obsessió! i desconfiança de l’un i l’altre farà que el seu amor es vagi ensorrant a la vegada que la policia està cada cop més a prop.

Ossessione beu del thriller americà i el reconverteix Visconti en un drama centrat en els sentiments i relacions personals, un joc de mirades, culpa i desig acompanyat de bells paisatges influenciats per Renoir i una gran quantitat de persones pul·lulant per la pantalla com seria propi del neorealisme. La pel·lícula és viva de persones que voletegen per la pantalla, plans llargs amb nombrosos i lleugers contrapicats (per a ressaltar la presència i sentiments dels personatges a la vegada que produir composicions estèticament interessants) on la càmera segueix els protagonistes com uns més del paisatge humà ple de vida i costums, bruts i imperfectes lluny de la idealització del cinema de Hollywood. També tenim el primer pla breu, la càmera ràpida que salta d’una mirada a una altra, però majoritàriament trobem plans distanciats i llargs, on els personatges treballen junts a la manera teatral i que busca l’autenticitat en escenes quotidianes i íntimes, que no necessàriament busquen resultar cinematogràficament econòmiques. La música, de melodies populars i sons dramàtics i breus quan quelcom crucial succeeix, acompanya sense restar en la nostra memòria en aquesta història d’amor i traïció que mereix ser reivindicada per la seva qualitat i sensibilitat com una de les grans del neorealisme italià, Visconti i la història del cinema.