Under the skin (2013)

Després d’haver fet un breu recorregut pels Oscars d’aquest any amb dues pel·lícules fantàstiques, tenia moltes ganes de compartir una obra com és Under the skin, de Jonathan Glazer, pel·lícula que tot i la seva excel·lència no ha rebut cap nominació als Oscars. A més a més, de les seves nominacions a millor pel·lícula, actriu, banda sonora, etc., tant per part dels BAFTA com d’altres festivals menors, només ha rebut premis per la seva música tant especial, suggestiva i a la vegada inquietant composada per Mica Levi, com són els temes Love i Death, peces molt influenciades per György Ligeti ( gran compositor de música culta del segle XX donat a conèixer a un nivell més popular gràcies a Kubrick, qui n’utilitzà les seves obres per a 2001: A Space Odyssey (1968), The Shining (1980) i Eyes Wide Shut (1999) ). A aquest panorama també se li ha d’afegir el fet trist que no ha tingut cap transcendència a nivell de grans audiències excepte pel fet que Scarlett Johansson surt nua en una escena. Lluny de mostrar-nos aquestes dades que no és una pel·lícula de qualitat donada la falta d’interès generat, aquest fet pel contrari sembla prometre que és una obra destinada a convertir-se en una pel·lícula de culte (sigui el que sigui el que vulgui dir això).

Abans de parlar directament de Under the skin, però, m’agradaria explicar un conte que potser ajuda a introduir-nos a una obra que no resulta fàcil des de la perspectiva convencional de fer cinema:

I

En les primeres passes de la vida del cinema a França, aquest ja va presentar en la seva voluntat una –com a mínim aparent– dicotomia. Per una banda, els germans Lumière representaven el cinema com un medi artístic inclinat al documental, a l’aprenentatge de l’espectador; i per l’altra banda tenim a Méliès, pare de la màgia en i del cinema amb l’aspiració de transportar al cel·luloide els nostres somnis, conduint en el seu cas els passos del nadó cinema en direcció a l’espectacle.

Aquesta dicotomia és un conte poc precís i que presenta una classificació binària potser simplista i ingènua, però com a mite ens serveix molt bé per a il·lustrar dues tendències del cinema –i potser tot art– que estan sempre en conflicte en una gran complexitat de situacions i formes. Tot i haver-se depassat el segle des que la criatura va fer les seves primeres passes, sembla ser que el cinema respon encara al tracte d’infant per una majoria que busca en aquest art el mer panem et circenses, la radicalització del concepte del cinema com a espectacle mostrant-se pobres o nul·les idees, fent de les obres que busquen aspirar a la categoria intel·lectual d’una literatura complexa i intel·ligent les marginades del setè art.

Sota aquesta presentació, Under the skin és una pel·lícula que rebutja la participació usualment passiva de l’audiència. De la mateixa manera que, a mesura que les corrents artístiques clàssiques han evolucionat, exigint-se en un principi zero esforç i background o preparació prèvia per part de l’audiència i després sofisticant-se i exigint per a apreciar-les la implicació activa, essent aquest el problema de la incomprensió de l’audiència respecte l’art contemporani culte que expecta comprendre, per a poder apreciar l’obra, sense cap esforç per part seva (fenomen usualment vinculat a la música o les arts plàstiques però que curiosament aquesta necessitat d’aprenentatge entenem i apreciem en la literatura), Under the skin de la mateixa manera és una pel·lícula que si hom espera que li donin tota la informació mastegada, rebrà pel contrari un bon mastegot.

Amb aquest discurs no pretenc que el lector s’espanti i se senti reticent a veure-la, sinó que pel contrari s’animi a donar-se una oportunitat. Per tal de no deixar-lo en la intempèrie en aquest viatge cinematogràfic, la meva intenció és fer-ne unes petites pinzellades per a ajudar a caminar entre les corrents d’aquesta preciosa pel·lícula sobre la naturalesa i condició humana.

II

Per a començar, fem-ne una petita sinopsi: Scarlett Johanson interpreta a un ens extraterrestre que ha estat enviat a la terra disfressat d’humana per a seduir barons i robar-los-hi la pell. Dit així, a qualsevol persona li vindrà justament la imatge de pel·lícules de cinema B de ciència ficció. Totalment allunyat aquest concepte de la realitat que és aquesta pel·lícula, Under the skin és una cinta de ciència ficció intencionadament de mínims, que no té efectes especials a excepció d’alguns moments claus com és la primera seqüència onírica-espacial fortament influenciada per Kubrick. A més a més, aquesta obra cinematogràfica aposta per un diàleg també mínim, deixant que siguin els propis actes els que narrin la història.

El repte pel director radica precisament en que els actes que narren aquesta història son duts a terme per un ésser que aparentment resulta inexpressiu; i tot i així podem apreciar una gran evolució psicològica del personatge i narració interior a través d’un rostre profundament expressiu des de la seva inexpressivitat. Així és: la nostra protagonista parla poc i gesticula menys i tot i així s’aconsegueix, si un observa bé, una gran intensitat narrativa i expressiva per part de Scarlett Johansson, qui veient-la actuar es descobreix que no ha estat triada pel fet de ser famosa, sinó perquè la seva actuació és increïble. Sóc conscient que sona fortament contradictori però és així i ho repeteixo: Scarlett Johansson expressa grans emocions i pensaments sense pràcticament parlar ni mostrar expressions efusives, genuïnament humanes. El secret està en els seus ulls, en els seus microgestos, en els detalls, en l’evolució subtil del seu comportament a través de la seva travessia interior per un planeta desconegut per a ella i que d’alguna manera se’ns fa desconegut també per a nosaltres sota l’òptica de la càmera.

Johansson és una consciència adormida en un lloc desconegut i inhòspit, que aprèn del que observa al seu voltant i desenvolupa coneixements i hàbits propis de l’ésser humà per a caçar-lo; però a la vegada assimila, sota la pell on es troba, inquietuds i emocions humanes, una consciència moral, sobre sí mateixa, desitjos, pors i finalment quan fuig a les muntanyes, en una aura fílmica heretada de Tarkovsy, envoltada de natura se sent part d’aquest món, dels seus plaers i dolors, crucificada per l’infinit de ser una criatura més que no pertany enlloc i que ha de fer el seu propi camí fugint de quelcom invisible.

Amb aquestes idees en ment, val la pena parar especial atenció a l’escena de Johansson que transcendí els medis on aquesta surt nua de cos sencer davant un mirall sense cap tipus de filtre o retoc a excepció d’un clarobscur vermellós. Johansson és l’actriu, l’extraterrestre, allò estrany; i de sobte es despulla, es mira, es descobreix a sí mateixa i davant els nostres ulls ja no veiem una actriu sinó a una persona, no a un extraterrestre sinó a un ésser humà. És meravellós quan el cinema és capaç de trencar amb els seus tabús i empra el cos nu d’aquesta manera. El trencador no és a través d’una nuesa ensenyar un objecte de desig, un producte sexual; el trencador és mostrar a través d’una nuesa una persona. Estem tant acostumats al nostre cos, a ser i estar sota la nostra pell, que oblidem que tots estem despullats sota la roba, i quan hi ha una nuesa davant els ulls aquesta és un reclam sexual, un espectacle. En canvi, poques vegades tenim en la societat la pròpia percepció del cos nu com a cos humà, natural, íntim, el jo sincer, sense cap pensament ni intenció d’estar veient quelcom obscè. L’extraterrestre mirant-se al mirall es descobreix persona.

Hi ha en Under the skin moltes imatges i escenes plenes de símbols i detalls que demanen ésser descoberts, digerits més d’un cop per a tal d’aprehendre’n el seu sabor i apreciar-lo en la seva totalitat. Tot i veure’m temptat a fer-ne un assaig exhaustiu i exageradament extens, escena a escena i seqüència a seqüència, per sort del lector tal exercici no seria apropiat per a aquest blog. A més a més, per a què dir-ho jo? Resultaria un crim terrible mastegar per al futur espectador les imatges que presenciarà! Que miri ell mateix la pel·lícula, jo ja he fet la meva funció. Aquest és el meu discurs, la meva lectura, un petit esbós de la meva experiència personal respecte aquesta pel·lícula. L’interessant serà saber si aquest relat serà d’utilitat i si tot això que he defensat és cert o les dèries d’un cinèfil emmetzinat de filosofia que ha trobat sota la pell de Johansson, la direcció de Glazer i la música de Levi, la humanitat ingènua i innocent llançada al món, una petita consciència, un despertar progressiu, l’ésser humà sol i insignificant davant l’Univers, una estètica existencialista, viatge de descobriment i construcció del que ens fa humans.