,
06/04/2015
Cinema i Art

Une partie de campagne (1936)

Pel·lícula inacabada esdevinguda migmetratge, Une partie de campagne és un homenatge de Jean Renoir a l’Impressionisme i al seu pare Pierre-Auguste Renoir, una breu història, traçada amb senzillesa, d’amor, comèdia, contrastos i naturalesa, i una elegia al pas del temps i allò que no ha estat.

Une partie de campagne és una adaptació  del relat homònim de 1881 de Guy de Maupassant, pare del conte modern. Extremadament fidel al relat (amb l’excepció de petits afegits i l’articulació de diàlegs que atorguen més profunditat als personatges que en l’obra original), Renoir compensa la pèrdua de les riques descripcions de Maupassant amb precioses imatges bucòliques que inunden la pantalla com un personatge més, de tal manera que sembla que sigui Maupassant qui hagi escrit el relat basant-se en la pel·lícula i no a la inversa.

La història de Une partie de campagne tracta sobre una família petitburgesa de ciutat que passa el dia al camp, tal i com havien planejat des de feia cinc mesos. Els membres que la componen són el pare, home gras i fanfarró, distret i ridícul; la mare, dona grassoneta i riallera, capriciosa i que encara se sent jove; la filla, innocent i romàntica; l’aprenent de negoci del pare i futur marit de la filla, jove despistat i simple; i l’àvia, de qui poca cosa podríem dir d’ella amb l’excepció que pateix de sordesa. En aquest dia festiu, de primavera, mare i filla sentiran la natura en les seves carns i la temptació de dos joves barquers.

La idea de Maupessant, tan bé traslladada al cinema, és la de jugar amb una sèrie de contrastos, a saber, ciutat/camp, joventut/vellesa, home/dona, brutalitat/finesa, innocència/experiència, timidesa/gosadia, comèdia/drama, etc. La pel·lícula, de fet, se centra sobretot en mostrar aquest contrastos entorn a la filla (Sylvia Bataille), qui se sent víctima d’un món bucòlic desconegut per ella, envoltada des de petita de ciutat. La noia sent la primavera, li batega la calor, el vi del dinar, la mirada del barquer que li dóna la mà; se sent confosa per emocions noves, vulnerable i insegura, contradictòria per l’esperit dionisíac que li ha estat insuflat. Aquest escenari de vida, amor i comèdia (divertidíssims pare i gendre al més pur estil Laurel i Hardy), viu el seu contrapunt amb una immensa tristesa melancòlica amb un dels el·lipsis més bonics del cinema en forma del vent agitant les fulles, el moviment eteri i immens dels núvols i la pluja sobre el riu.

El moviment és precisament un element clau en Une partie de campagne. L’Impressionisme, moviment pictòric avantguardista de la segona meitat del segle XIX, tenia com a intenció pintar la realitat no com a quelcom fixat i objectiu sinó canviant i subjecte a l’ull de qui ho pinta. És per això que, tot i tractar-se de pintura, imatges fixades en una tela, es pot apreciar la voluntat de moviment i jocs de llum. La llum, la natura, l’aigua, són elements propis de l’Impressionisme.

 

 

No és d’estranyar doncs que en una pel·lícula on participen tres dels fills de l’impressionista Pierre-Auguste Renoir hi trobem a nivell cinematogràfic els motius de l’Impressionisme i referències a diferents quadres tant de Renoir com de Manet, Monet, etc. Hi ha en aquesta pel·lícula un paisatge constant, un estudi del moviment del vent agitant les fulles, de l’aigua canviant, una oda a la primavera i també al concepte del relat de Maupessant i l’Impressionisme: que tot canvia (panta rei) i el temps fuig (tempus fugit).

Amb una gran senzillesa i efectivitat, Renoir aconsegueix en 40 min més que suficients transportar a la pantalla l’essència del relat de Maupessant, el romanticisme, la bellesa, l’alegria i la calor amorosa que escalda les galtes, i també la melancolia, el pas del temps i el sospir per allò que podria i no va ser que es perd en l’infinit i s’esvaeix. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

24/05/2016
Fa poc vaig veure —gràcies a l’estimat cinema Truffaut— la guanyadora de l’últim festival de Sitges: The Invitation. No n’havia sentit a parlar gens.
10/05/2016
Vuit mesos enrere (que lluny queda!) vaig parlar a Seqüència de Fritzcarraldo (1982) http://surtdecasa.cat/girona/blogs/sequencia/fritzcarraldo-1982.
04/05/2016
Takashi Miike, enfant terrible del cinema, no deixa mai de sorprendre tant a aficionats com a estranys.
12/04/2016
Tot i que Ingmar Bergman encara treballaria com a director de telefilms i teatre, al 1982 signà el seu llegat cinematogràfic —un dels més llargs i importants de la història del cinema!— amb Fanny and Alexander (Fanny och Alexander
05/04/2016
En el món del cinema comercial estem dolgudament acostumats a tràilers on en dos minuts i mig se’ns diu tota la pel·lícula.
22/03/2016
Entre els pares del cinema trobem a Dinamarca un home amb un estil molt peculiar anomenat Carl Theodor Dreyer (1889-1968). No és exagerar dir que sense Dreyer la història del cinema podria haver estat molt diferent.
15/03/2016
Sempre resulta interessant anar als orígens de l’obra d’un artista i conèixer la seva opera prima.