Vampyr (1932)

Entre els pares del cinema trobem a Dinamarca un home amb un estil molt peculiar anomenat Carl Theodor Dreyer (1889-1968). No és exagerar dir que sense Dreyer la història del cinema podria haver estat molt diferent. Bergman, Godard, Lars von Trier, són molts els cineastes coneguts que foren fascinats per l’obra difícil de classificar en la seva totalitat de Dreyer. Nascut en la terra de Kierkegaard, aquest és un director que tractà en gran part de la seva filmografia la intolerància i crueltat humana des de la mirada del Déu protestant i l’existencialisme religiós. Amb un estil inicial naturalista als primers anys de la dècada muda dels anys 20, es veié influenciat per les avantguardes franceses i l’expressionisme alemany, arribant a la seva culminació amb a seva gran obra La passion de Jeanne d'Arc (1928). Al 32 filmà Vampyr, i fou tal el seu fracàs que no tornà a rodar res fins a l’any 1942, moment des del qual aparegueren les seves grans obres sonores Vredens dag o Dies Irae (1943), Ordet (1955) i Geltrud (1964), el seu cant de cigne; obres encara avui admirades i que a la vegada resultaren un retorn a un estil formalment primitiu, que paradoxalment fa que les seves primeres obres semblin formalment més d’avantguarda que aquestes últimes.

Que Vampyr – Der Traum des Allan Grey fos un fracàs en la seva estrena no ha d’estranyar en tant que a mesura que ha avançat el temps s’ha anat considerant amb més força una obra mestra del gènere de terror. Són moltes les obres –no només cinematogràfiques– que s’avançaren al seu temps i que en conseqüència foren menyspreades pels seus coetanis. Vampyr és injustament la gran decepció de Dreyer. És també la seva última pel·lícula muda i la seva primera sonora, gravació silent amb els seus recursos narratius propis i a la vegada amb alguns efectes sonors i alguns diàlegs parlats.

Dreyer va fer poques pel·lícules atès que mai va acceptar les propostes que li feien per més suculentes que fossin. Ell només feia el que volia fer encara que li comportés molts sacrificis. És per això que quan un jove baró alemany li va dir en una festa que li donaria tots els diners que volgués per a fer el que volgués a canvi que ell fos el protagonista, Dreyer no va dubtar en arriscar-se i crear una obra única en tota la seva carrera que no s’assembla a res del què va fer abans o després, dins el gènere de terror i que explota el joc d’ombres i formes de l’expressionisme alemany, el món oníric i la llibertat de la càmera com no s’havia fet mai.

Vampyr tracta sobre Allan Grey, un home fascinat per allò paranormal que arriba a un poble francès. Al caure la nit, s’haurà d’enfrontar a una història de vampirs, fantasmes i ocultisme i procurar sobreviure fins que surti el sol. El revolucionari de la proposta de Dreyer es troba en com treballa la càmera, la llum, els personatges. Els efectes especials que va idear en 1932 segueixen essent impressionants avui en dia, suggeridors i que encara ens embadaliden. La càmera al seu torn va per lliure, ignorant fins i tot al nostre protagonista, anat amunt i avall per arquitectures impossibles on s’amaga el mal. La narració també resulta discontinua, fent-nos dubtar què està passant i què és part d’un somni del protagonista. La figura malvada personificada, el vampir, no es tracta dels icònics prínceps de les tenebres Dracula de 1931 ni el Nosferatu de 1922. El vampir és una dona vella que ens recorda més aviat a les bruixes de les històries del vodú. El terror de Dreyer juga amb allò que s’amaga en les ombres, rere els somnis, allò màgic, ocult, inefable. El misteri es construeix en el desconegut i no en l’explícit, i es recorre a les històries i costums populars.

Potser pot semblar Vampyr una proposta avui en dia antiquada, però això no és perquè no sigui una pel·lícula revolucionària, sinó perquè el cinema de terror ha begut molt de les idees d’aquesta obra tan diferent i única dins la filmografia de Dreyer. Un divertimento sense dubte de qualitat de gran imaginació i inventiva amb moments que encara avui en dia aconsegueixen fascinar.