,
13/07/2015
Cinema i Art

The Virgin Spring (1960)

Diu una llegenda sueca medieval que si una donzella virginal és violada i assassinada, d’allà on morí el cos sorgirà una deu d’aigua pura. Ingmar Bergman, un dels mestres imprescindibles del cinema europeu, dirigeix a partir d’aquesta llegenda un conte senzill però filosòficament profund sobre la culpa, la religió, Déu, la Natura, el mal i la puresa.

Guanyadora de l’Oscar a millor pel·lícula de llengua estrangera l’any 1960, The virgin spring (o Jungfrukällan) ens mostra la història de Karin (Birgitta Pettersson), una jove innocent i alegre que és enviada pel seu pare i rei Töre (Max von Sydow) a portar espelmes a l’altar de la Verge com a ofrena. Complint el desig del seu pare, Karin travessarà el bosc, on es trobarà amb tres pastors atrets per la seva bellesa que l’inviten a desviar-se del camí per a menjar amb ells.

Com amb altres obres de Bergman, The virgin spring posa en qüestió a Déu, el com un ésser que tot ho pot i és tot bo permet el mal i la mort d’aquells innocents. Apartant-se d’altres obres psicològicament complexes de l’autor o de grans al·legories i metafísica, The virgin spirng se’ns presenta com una obra senzilla, com un conte, on s’oposen i confronten de manera natural i fluida, sense grans discursos ni pretensions, temes universal de la religió, l’art i la filosofia.

Ja des del inici, podem apreciar una clara dicotomia entre la presència del déu pagà Odin i la nova religió dels nobles, el Déu cristià. Odin, déu de la guerra, la sang, d’allò obscur, ens representa l’estat de Naturalesa, allò salvatge i caòtic descrit per Hobbes. Déu, per altra banda, és el perdó, la penitència, la culpa constant, l’ésser invisible que ens jutja pels nostres pecats i imperfeccions però que no fa res pels bons ni tampoc sembla que castigui els malvats. Déu resulta en tota la pel·lícula una absència, un silenci etern, mentre que Odin és els arbres, la terra, els animals, els corbs, i els dolents. És de fet en els paisatges on aquesta pel·lícula meravella estèticament. Amb una fotografia preciosa i de clarobscur mil·limetrat, veiem uns paisatges rurals i forestals encisadors, de cels immensos i benaurats. No obstant, és en aquesta mateixa Naturalesa, bella i farcida de vitalitat, on també hi ha les passions dolentes i obscures de l’home, que sense alterar l’escenari, l’esquincen fatalment en l’ull humà.

The virgin spring és un conte sobre la disparitat entre allò que hauria de ser i el que és. L’esperit cristià desitja un món just i ordenat moralment, mentre la Naturalesa, que no entén de ciutats i temples, es presenta com un carnaval de les passions, tan bones com dolentes, de la bellesa i la lletjor, la salut i la malaltia, de déus de la dansa i el vi, i cap déu, sobre un tro d’or entre els núvols i les estrelles, que jutgi i estigui preocupat pel que facin simples pollets de corral corretejant pel món.

Essent potser una de les obres de Bergman més senzilles i accessible, o la que més, The virgin spring és una pel·lícula altament recomanable tant per ella mateixa com per a començar a conèixer, si no s’ha fet, un dels directors més influents i complexos del cinema, sempre obsessionat amb la ment humana, Déu i la mort.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

09/01/2017
El cinema fantàstic i de terror des de fa molt (o potser des de sempre) que es basa en la seva majoria en trucs previsibles i senzills, amb un guió simple que permeti un gaudi fast-food.
12/12/2016
Al llibre VII de la República, Plató ens explica a través de Sòcrates la universal Al·legoria de la caverna.
28/11/2016
Ahir vaig veure l’última pel·lícula del banyolí Albert Serra, un dels cineastes més innovadors del panorama europeu, i també potser dels més difícils de veure.
17/11/2016
Com a amant de terror, sóc una víctima més de la cantarella “ja res fa por”. El consum de pel·lícules del gènere al llarg dels anys ha fet que la por passés a ser espants i els espants a sorpreses ridícules i previsibles.
03/11/2016
Resulta enutjós no saber de certes pel·lícules que en teoria estan projectant en el cinema mentre em menjo els mocs sense saber de la seva existència.
19/10/2016
Sense que fos la meva intenció seguim en terres nipones, aquesta vegada retornant al director Takashi Miike, una de les bèsties negres del món del cinema.
12/10/2016
Ja fa temps que tenia ganes de portar al blog alguna pel·lícula d’animació. Però quina per començar? I agradarà la idea?