Whiplash (2014)

Seguint la línia dels Oscars, hom amant de la música no es pot perdre Whiplash, obra d’un desconegut Damien Chazelle que ha entrat amb molta força en la indústria del cinema. Aquest director, apassionat de la música i en especial del jazz, ens presenta la història d’Andrew (Miles Teller), un jove bateria estudiant en un prestigiós conservatori elitista que aspira a ser el millor. Un dia és escollit per a formar part de les classes i banda de Terence Fletcher (J.K. Simmons), home admirat i temut cèlebre pels seus mètodes d’ensenyament poc ortodoxos, fins i tot perillosos.

Si Birdman (2014) tracta sobre la fama, essent el talent un mal necessari o prescindible, la motivació del protagonista de Whiplash és ser genuïnament el millor. Aquesta és una pel·lícula de suor, sang i de sonoritat intensa que s’allunya voluntàriament de subtrames i personatges secundaris i se centra quasi exclusivament en els assajos i conflictes que viu Andrew amb el seu professor; cosa d’agrair i que resulta coherent amb el relat que se’ns presenta. A l’inici de la pel·lícula coneixem a un Andrew tímid, insegur, però amb un somni. Conviu amb el seu pare, espera la seva oportunitat i està interessat en la venedora de crispetes del cinema a on va habitualment amb el seu pare. Quan és acceptat pel fosc Fletcher, Andrew guanya la confiança per a demanar una cita a la noia i se sent energètic i il·lusionat com mai s’havia sentit. Però no ens enganyem. Comencen les classes amb el professor i a mesura que passa el temps l’agressivitat, ansietat i reclusió d’Andrew creixen. Ràpidament, Andrew deixa a la noia, i tampoc veiem gaire més al seu pare o qualsevol altre aspecte de la seva vida que no sigui la bateria i les classes. Ser el millor exigeix sacrificis, i la ràbia creix paral·lela al virtuosisme del jove músic i el radicalisme pedagògic de Fletcher.

A Whiplash trobem altre cop el concepte de aut caesar aut nihil, l’obsessió perillosa per un ideal. No són poques les veus que en fan una comparativa amb Black Swan (2010), d’Arren Aronofsky; pel·lícula sobre una ballarina obsessionada amb la perfecció que quan arriba la seva oportunitat d’interpretar el dual paper protagonista de l’obra El llac dels cignes de Txaikovski, comença el seu personal descens dantesc als inferns on realitat i fantasia sinistre es mesclen i confonen. (Resulta interessant o si més no curiós el fet que és també bastant comparada Black Swan amb Birdman, a la vegada que Birdman també té certs punts de semblança amb Whiplash, entre ells a nivell formal una banda sonora on predomina la bateria. No en dubto pas que és una simple coincidència i que, tot i que parteixen de bases argumentals semblants, aquestes tres pel·lícules es desenvolupen en camins molt diferents entre sí tant en forma com en intenció). No obstant els possibles paral·lelismes que es puguin trobar, doncs, a diferència de l’univers estèticament fosc, de demència i de thriller psicològic de Black Swan, Whiplash ens presenta una història objectiva i versemblant sobre l’evolució física i psicològica d’un personatge –amb el qual podríem identificar-nos– a través de la pressió a la qual es veu sotmès.

Si haguéssim de comparar doncs el personatge d’Andrew amb alguna altra obra o personatge crec que seria idònia la figura de Niccolò Paganini (1782-1840), l’extravagant i virtuós compositor i violinista que originà l’imaginari popular del Diable tocant el violí. Si per una cosa és recordada Paganini és per la seva aparença malaltissa: degudes les seves afeccions, el seu rostre apareixia cadavèric, la seva silueta extremadament prima i les seves extremitats inusualment allargades. De fet, es creu que part de la seva capacitat per tocar com tocava el violí era a causa de les seves mans estranyes amb uns dits inusitadament llargs i flexibles. Però aquesta no és pas l'única raó. Els seus biògrafs relaten com horroritzava a l’audiència amb la seva forma deshumanitzada de tocar. La seva aspiració al perfeccionisme era tal que contusionava i deformava el cos en postures que podien resultar tan irrisòries com grotesques. Paganini arribà a un extrem tal que condicionà el seu cos malaltís a les necessitats del violí en detriment de tots aquells músculs que no necessitava amb la finalitat única de tocar com cap humà podia tocar. Òbviament no és aquest l’extrem on arriba Andrew, però quan el veiem amb els seus dits literalment sagnant i tremolant amb la ment en blanc, percudint frenèticament amb les baquetes, a hom li és evocat Paganini posseït pel Diable a través de la deshumanització que comporta l’especialització a la que se sotmet Andrew en nom de la tècnica.

La pregunta de si val la pena fer tals sacrificis en nom de la perfecció troba la seva contrapart de la mateixa moneda en el professor Fletcher, qui ens suggereix a l’espectador la qüestió d’on es troben els límits que ha d’imposar i imposar-se un professor en nom d’aquesta anhelada perfecció. J.K. Simmons, guanyador de l’Oscar a millor actor secundari amb la seva viva i agressiva interpretació, encarna a un home que no reconeix els límits ètics que hom s’ha d’imposar com a docent i com a ésser humà. Només cal posar un tràiler de la pel·lícula per a fer-nos una idea clara de com Fletcher trenca les normes atacant verbalment als seus alumnes, cometent una gran pressió i arribant fins i tot a la vexació i agressió física. No obstant, Fletxer es justifica, tal i com ell mateix expressa, amb que si es posés límits potser no acabaria amb les aspiracions de molts, però per culpa d’això potser no alliberaria de la closca al pròxim gran jazzista. Andrew en la mateixa escena se li enfronta preguntant-li que què passaria si per culpa de no posar límits destruís l’ambició d’un Charlie Parker en potència. (Com a nota addicional recordem que Charlie Parker, considerat el millor saxofonista de la història, morí als 34 anys a causa de la seva turbulenta vida estretament lligada al consum de cocaïna i heroïna).

Wihplash no només ha rebut l’Oscar a millor actor secundari, sinó que també ha guanyat merescudament els Oscars a millor muntatge i so. De fet, és en aquests apartats tècnics on la pel·lícula ressona amb força en l’aparell visual i auditiu de l’espectador. Podem apreciar una articulació orgànica entre la imatge i el so que aporta de manera dinàmica una perfecta comunicació dels diferents sons i parts que componen la bateria. A diferència d’altres pel·lícules musicals o sobre música, en aquesta l’instrument absolut es tracta de la bateria, instrument el qual, tot i no ser culturalment tan popular com una guitarra o un piano, resulta espectacular, complex i viu. Gran part d’aquesta força, com hem dit, és gràcies al musicalment sofisticat jazz, que aporta una profunditat a la bateria que no trobaríem en altres gèneres musicals, i la passió que li ha posat en la direcció d’aquesta obra Damien Chazelle, qui esperem que ens torni a sorprendre en un futur.

Sense desvelar res, respecte el final he de dir que ha estat més satisfactori del que esperava gràcies a uns últims minuts trepidants i espectaculars. En un principi temia que l’argument s’arreglés amb un final fàcil i gratuït dels que tant agraden a Hollywood. Lluny d’això, m’he topat amb una conclusió que no traeix la filosofia versemblant i madura de la pel·lícula.

Sempre és d’agrair un cinema d’històries simples però ben explicades, amb missatges clars però profunds. Siguis músic, escriptor, pintor, fotògraf, dissenyador, el que sigui, fins a on estaries disposat a arribar pel teu art, per les teves creacions? És aquesta passió creativa quelcom més de la teva vida o el pilar fonamental que s’ha de posar per sobre de tot? Què està disposat a sacrificar un a canvi del virtuosisme? En aquest hi ha realment la felicitat? I si no hi és, per què ho fem?