Jump to navigation
Posem per cas que ses satàniques majestats estan de gira i toquen a la nostra ciutat. Com a bons seguidors de la banda, decidim invertir part dels nostres estalvis per tal de tornar, en essència, a can setanta i fer-nos sentir, per uns instants, els mestres i senyors de la finca aquella que tenia en Richards a Nellcôte.
«Un cop vist els Rollings, ja em puc morir» li sento dir a la majoria. Jo, particularment, no els he vist, així que vaig prou tranquil per la vida, per això de la immortalitat.
Un cop acabat el concert, molts tornareu a casa amb ínfules de rockstar i és molt possible que acabeu detectant un subtil canvi d’actitud en el vostre estil de vida: comprareu una furgoneta d’ocasió, l’emplenareu de pa, embotit, cervesa i sacs de dormir, i fugireu a la francesa amb l’objectiu de trobar una racó idílic on poder consumar una obra musical a l’alçada del “Exile on the main street”. Però com que us heu deixat els instruments a casa, ho deixeu córrer. Tornem a la vida real.
Ara, imaginem-nos que som un prestigiós periodista músical català que fa acte de presència a l’esdeveniment per tal d’escriure una crónica del concert. Com que ho petes molt fort en la teva professió i ets molt colega dels teus colegues, en plena funció, en Keith Richards es gira i d’esquenes al públic et dedica el solo del “Time is on my side”, i tu, en un acte de pura estupefacció, mires al teu darrera, no fos cas que hi hagués la dona, o el camell. Però no, te’l dedica a tu. For you, man. El temps està al teu favor -o en el seu, tan se val- Paraula de Stone.
Jordi Tardà i Castells (Mataró, 1955) va morir el passat diumenge 1 de març després d’una vida sencera lligada a la ràdio i al rock’n’roll, i com que els tòpics tipus «fou un gran professional i millor persona» o «en Jordi sempre saludava» em semblen el súmmum de la vulgaritat i el mal gust, només diré que pocs divulgadors de la cultura rock han esdevingut tan importants en el panorama mundial, ensabonades a part. Una mena d’enciclopèdia musical -ara en diem Google i/o Spotify- que s’abastia de la informació, documents i contactes que feia viatjant a l’estranger.
El màxim guru de la promoció Gay Mercader, amb qui Jordi Tardà havia treballat durant els anys setanta, resumeix l’aportació del periodista mataroní a l’escena rock com una autèntica «animalada» i lamenta la pèrdua del seu amic recordant que «el més important a destacar és la passió. Un tio bojament apassionat, inclús boig, però és que en Tardà ho estava al cub» En cas contrari, mai se li hauria acudit portar els Rollings a Cambrils, o a Granollers. No ho va aconseguir, però en canvi, a la Monumental de Barcelona, sí. «Va sortir de Mataró com un bolet i d’allà, directe al gran salt».
El “Tarda Tardà” estrenava recentment la seva trentena temporada a Catalunya Ràdio -amb el pertinent mareig que aquesta dada comporta- convertint-se així en el programa més veterà d’Europa. ¿Sabeu quants anys porta Jordi Hurtado presentant el “Saber y Ganar”? Divuit minúsculs anys. Així que menys conyeta, que trenta anys dirigint i presentant el mateix programa radiofònic hauria de convalidar una estrella al Hall of Fame.
Generalment, els artistes solen associar els periodistes musicals a l’enemic. Aquell agitador d’opinions que colpeja a base de bé -i de mala llet- l’orgull de les bandes. No era el cas d’en Jordi. Ell era un promotor nat; cultivava les relacions, empatitzava amb els músics, els portava al seu terreny i si trobava un forat a l’agenda, es prenia un cafetó amb l’Iggy Pop. Més que envoltar-se d’estrelles, Jordi Tardà tenia l’estrella. Una mena de Lester Bangs a l'europea, però amb unes condicions diplomàtiques força més desenvolupades -tot i els símils impossibles-
De fet, estic completament convençut que el crític americà per antonomàsia hauria lloat la seva tasca amb els ulls tancats.
Insaciable i polifacètic, Tardà va escriure vàries obres d’obligada lectura per a nostàlgics i despistats: John Lennon, la biografia d'un geni (1987), Paraula de Stone (1996), Diari d'un col·leccionista (2002) i La porta de l'infern (2007)
També era un professional impetuós i tossut. Al ser preguntat, en una entrevista al diari ARA, per la decisió d’emetre el programa exclusivament per internet, Tardà feia una declaració de principis: «És la manera d’evitar els problemes amb les transmissions esportives. Un dia tenia una entrevista concertada amb l’Eric Clapton, que en dóna poquíssimes i només en directe. Doncs el dia abans va haver-hi un canvi d’horari d’un partit entre l’Espanyol i l’Albacete i vaig haver de trucar al mànager i anul·lar-la. Em va dir: “No em diguis que la teva emissora dóna més importància a un Espanyol-Albacete que a una entrevista única a Europa amb l’Eric Clapton?» N’hi ha per llogar-hi cadires, i ansiolítics. I malgrat totes les amputacions, podies seguir ballant amb el seu programa.
Un home que no defallia davant l’adversitat de la malaltia, i que tampoc ho feia quan certs projectes que ell encapçalava fracassaven, com l’efímer Museu del Rock de Barcelona. Viure és compartir i compartir és portar al gran públic el museu que tens a casa. Clar que sí, siguem agraïts. Trenta anys ballant amb la germana tonta de la cultura són suficients per reunir un milió de documents, vuitanta mil vinils o l'últim piano de John Lennon, així, per riure una mica. Però no, vosaltres agafeu i aneu al Museu del Barça. A vegades fracassem com a país i el tancament del Museu del Rock n’és un exemple. PAM.
¿Qui no ha passat hores a la Fira del Disc buscant aquell disc en directe, japan edition, on Van Morrison es posa a cantar en xinès a Tòquio? O apostant fort en la subhasta al cabell de John Lennon i als pantis que duia la Madonna al rodatge de “Like a virgin”. No ens enganyem, allò era el Chiquipark dels musicòmans, i com no, ell era l’amfitrió de la festa.
Aquests dies que estem de dol, Keith Richards -en detriment de les drogues i l’alcohol- es fot un bol de llet amb cereals, escolta via podcast l’últim programa en vida de Jordi Tardà i pensa: «Quina gran putada». Mentrestant, en George Harrison i l’Elvis ja es freguen les mans, la Janis crida embogida i en Jimmy assaja la performance “Crematori d’una guitarra caríssima. Part II”. El festival està a punt de començar. No us preocupeu, en Jordi ja ho té tot lligat.
La seva pèrdua ens deixa una veritat irrefutable: no hi ha res que doblegui el rock. Ni tan sols la mort.
Sempre Tardà.
Nascut a Barcelona el 1988 però amb reputació de gironí de la ceba. Fou membre de la mítica i flamant The Forrest Band i en l’actualitat és guionista -d’estar per casa- i co-presentador del “Disculpin les molèsties” a Ràdio Salt. Així com aquesta plataforma, no es fa responsable de res del que escriu.
