Gàbies...

“Todo el mundo quiere ser libre, dale que dale con la libertad individual. Y ven a un individuo libre… y se cagan de miedo.”

Easy Rider, 1972

Quan, refugiats a dins d'un taxi, mentre a fora plou a bots i barrals, Audrey Hepburn li diu a George Peper que no vol deixar-se engabiar perquè ella és com un ocell, tan lliure, ell li respon amb una de les frases més boniques de la història del cinema: jo no vull tancar-te a cap gàbia, jo només vull estimar-te. Les persones es pertanyen unes a les altres, continua, i per molt lluny que vagis, per molt lluny que fugis, sempre toparàs amb tu mateixa. Tu sola t'has construït el teu parany.

No crec que es tracti de posseir, de manar o de decidir pels altres -molt lluny de tot això-, sinó més aviat de viure d'una manera sincera amb el que ens envolta, sense por a demanar i a ser reclamats. Fa poc vaig tornar a llegir la novel·la de Truman Capote, Esmorzar a Tiffany's, i em va fer pensar en el pànic que ens paralitza a molts de nosaltres quan hem d'entregar-nos, de viure plenament amb els altres, d'obrir la part més fonda i deixar veure que sí, que som vulnerables i que sí, ens necessitem mútuament.

I és ben curiós que passi això justament ara quan estem tan connectats, quan podem parlar sempre que vulguem, quan tenim tanta facilitat per l'imput i l'estímul constant amb qualsevol individu. No és nou percebre que podem comunicar-nos fins la sacietat però que ens comprenem ben poc, sobretot quan les coses van maldades. Elogiem la llibertat però no pas per ser lliures sinó per no deure res. Volem ser ocells però no pas per volar, sinó per no haver de tocar de peus a terra. Que no ens exigeixin res, que no haguem de donar explicacions, que no hi hagi massa principis ni moral, que tot sigui relatiu i que jo pugui escapar-me quan convingui. Que res és per sempre, que tot caduca i que jo ja vaig avisar-te que quan trobés una drecera marxaria...

Dubto molt que aquestes maneres d'actuar (més aviat mogudes per un egoisme innocent i una por terrible al fracàs) ens facin lliures de veritat. Ja ho deia Morgan Freeman a Cadena Perpètua que, malgrat viure tancat entre quatre parets, ell se sentia lliure, justament perquè havia escollit estimar, jugar sense fer trampes.

No considero que l'individualisme, les presses, el recolliment emocional constant, la no confrontació, el rebuig fàcil o la fugida endavant siguin cap signe de valentia malgrat, a primera vista, puguin semblar-ho. Penso, per contra, que justament ens allunyen d'allò que som i del que podríem arribar a ser. Bàsicament perquè, quan apareix el mirall, girem cua. Quan trobem el camí a la cova, a les nostres profunditats, preferim donar voltes a la superfície. El pou és dolorós però jo estic segura que només des de les arrels podem sembrar tiges sanes.

I a vegades, en realitat, potser només caldria mirar-nos una mica més, sortir de nosaltres mateixos, deixar-nos plorar i tocar-nos, tocar-nos molt més. És aquesta, diria, la millor manera d'obrir una gàbia.

Podeu llegir més textos de l'autora en el seu blog personal