Blogs:

Versió original...

30/11/2016
Gran Torino, Clint Eastwood (2008)

Ja em passa, de tant en tant, que necessito en Clint Eastwood. Petites dosis de classicisme sarcàstic i músculs de muntanya, lluny de gimnasos i de barbes retallades a l'estil arbust de Versalles. Em va venir de gust mirar 'Gran Torino', el que havia de ser el darrer film protagonitzat per l'actor, una espècie de comiat cinematogràfic, i se'm va ocórrer un petit experiment: activar el doblatge (en català, no patiu). Recordava que una bona amiga m'havia dit que no li havia agradat gens la pel·lícula i que, en comptes de semblar-li dramàtica i profunda (que ho és, i molt) li havia resultat una caricatura patètica i grotesca, totalment estereotipada. Es va quedar curta: era realment horrorós. Un film on justament el quid de la qüestió rau en el xoc dialectal i en la convivència i barreja d'argots. Fins aquí molts puristes podrien dir-me que si el film es subtitula la trama verbal queda alterada igualment, però no fotem: les patades semàntiques són molt més ofensives escoltades que llegides. A banda d'això, ja no es tracta només de petits acudits de filòleg. Parlo, també, d'accents i tonalitats, de deixos i entonacions. Doblats al català, els veïns sud-americans del protagonista, semblaven analfabets absoluts i, més aviat, curts de gambals. Els xinesos, una colla d'individus sota els efectes crònics d'algun estupefaent. Sincerament, acaba sent racista sense voler-ho i, òbviament, perdent tota la força i potència que té originàriament.

 

Justament després d'això, m'assabento d'un manifest que córre actualment per les xarxes convidant-nos a tots i a totes a firmar en suport del doblatge en català. Jo no dono el meu suport perquè no ho suporto (no pas la llengua, sinó el doblatge). Tenim dret a veure-ho en català, diu. No entraré en si s'ha de firmar o no (la gent que faci el que vulgui), però jo penso, principalment, que més que dret, el que tenim és el deure de ser intel·ligents i utilitzar el sentit comú. Amb això no vull dir, ni molt menys (i ho aclareixo perquè s'acostuma a confondre ràpidament, per allò de llegir en diagonal) que no haguem de cuidar la llengua, estimar-la o, fins i tot, fer-ne gala. De fet, em considero una gran lectora en català, escric en català i procuro conèixer l'art fet al territori (si pot ser per dones, millor. No pas perquè em senti orgullosa de ser-ne, com deia la poeta, sinó per un tema de justícia, purament, que és com entenc jo el feminisme). Ara bé, això no significa que tot s'hi valgui sota el pretext de preservar la llengua. La llengua es preservarà sola si actuem amb normalitat, que no és l'habitual. El doblatge, bé sigui en castellà, català o swahili, és un atemptat artístic i una mostra més de la comoditat i peresa intel·lectual en la que estem immersos. Certament, tots tenim els nostres moments aberrants, és clar, i els nostres petits plaers culpables, però els assumim sense fer-ne apologia. Hauríem d'obrir manifestos a favor de la versió original, a favor de la lectura (perquè sí, es pot mirar i llegir alhora, els humans hi arribem) i, en tot cas, potenciar i recolzar els cineastes, actors i artistes de Catalunya, que en són uns quants i n'hi ha de molt bons.

 

Però posats que el que triomfa és el doblatge, més val que sigui en català, no? Crec que aquesta no ha de ser la premissa ni l'argument, més aviat hauríem de fugir-ne, d'aquestes excuses barates. Posats que la violència existeix, almenys que es basi en l'insult i no pas en l'extermini. Home, doncs no, posem que no existeixi i llestos. No podem partir del que és menys dolent o del que és menys perjudicial. Siguem ambiciosos, lluitem pel que cal i destinem cada batalla al lloc que li pertoca. La manera de potenciar i normalitzar una llengua és creant individus flexibles, sensibles i oberts de mires. És evident que la situació lingüística és anòmala i que la tessitura del català és molt vulnerable, però crec que seria molt més sensat, per exemple, exigir un paper clar i ferm a les institucions i administracions públiques i deixar que l'art, per favor, es limiti a sacsejar, meravellar i colpejar-nos l'esperit. L'art ha de ser de qualitat, no pas català per nassos. L'art ha de salvar-nos del món i de nosaltres mateixos, no pas d'Espanya.

 

Deia el gran Ovidi: 'Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense' . I si analitzem la cita, preciosa per cert, sense ràbia, sense nerviosismes ni passions polítiques de barretina, entendrem, potser i d'una vegada per totes, el que significa en profunditat. Que el que ens importa, moltes vegades i més sovint del que ens agradaria, no és el realment important.

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.