,
04/10/2017
Lletres i pensament
Un camp de Castella

Ja tomba...

Hi ha una dona prima i menuda que té el cabell molt blanc. Viu en un petit poble de Castella. Davant de casa seva s’hi estén un camp d’oliveres que sempre he imaginat infinit i per on camino sovint, fins i tot en somnis. És un camí sec i rotund on s’hi arrelen els arbres més poderosos que he vist mai. La llum és pràcticament taronja.

Aquests dies han atacat el lloc on visc, i on habito. És a dir, l’indret que cultivo i protegeixo. Han maltractat els nostres ideals, els nostres cossos i el nostre orgull. Aquests dies han volgut abatre’ns en pro d’una idea caduca i d’un concepte ja obsolet. És per això que fa tres dies que penso en aquest camp de Castella, i m’asserena. M’hi estiro i m’empastifo de terra, oloro els arbres. Dormo i torno a ser petita. Visualitzo aquella doneta: és la meva àvia. Parla amb les seves dues filles: esveltes, de somriure gran i contagiós. Canten cançons típiques en castellà.

Quan obro els ulls em sé plorosa. Han intentat esquinçar els nostres records i embrutar-nos la terra. Pobles d’Espanya, homes i dones de rialla contagiosa, allibereu-vos. Pobles d’Espanya, que no veieu l’estaca a la que també esteu tots lligats? Pobles d’Espanya, tibeu amb nosaltres perquè ja és a punt de tombar. I és que ha tornat la fera ferotge, hem descobert els fills del monstre, ha reaparegut el nostre pitjor mal, el mateix que, anys enrere, va colpejar-vos a vosaltres. Pobles d’Espanya, volem marxar perquè li hem vist el rostre a la bèstia, ara més que mai. Volem marxar per viure lliures, sense restriccions socials, sense amenaces retrògrades. Marxem perquè no ens hi van voler mai, perquè van intentar doblegar-nos, perquè pretenien silenciar-nos la veu i la llengua. Pobles d’Espanya que ens mostreu el vostre amor, marxem perquè creiem en una terra promesa i avançarem sense desànim.

La mateixa cotilla que ens oprimia us fuetejarà a vosaltres, és qüestió de temps. La mateixa vara que ens mantenia a ratlla us posarà límits i us aniquilarà el caràcter. Us llevareu un dia i haureu oblidat les cançons, els himnes, les idees… Un dia haureu oblidat els avis, aquells ‘Rojos’ que van morir a la guerra, aquells civils innocents víctimes d’una pandèmia immunda. Oblidareu les mares, la lluita obrera i la llet que us va donar vida. Viureu presos d’un pare que no us estima i que tan sols compta diners. Deambulareu morts en vida.

Pobles d’Espanya, que no veieu les muralles? Que no diviseu el castell a la muntanya? Hi ha un rei que empresona joves i tot el que es veu és seu: terres, pous, arbres i cases. No li queda amor, ho pesa tot amb les balances. Pobles d’Espanya, que no sentiu els cops i les patacades? Feu memòria, pobles d’Espanya, esbataneu aquest patró que us compadeix amb molles, que se sentin els vostres cants, que ballin tots els dialectes i que espeteguin les guitarres. Mireu el futur, pobles d’Espanya, convertiu-vos amb qui sou.

Tanco els ulls de nou i veig com marxem sense odi, amb pas ferm, per esfondrar vells fonaments i posar les lleis al servei del poble. Marxem per dignitat. Tanco els ulls i veig com tomba. Torno a ser al mateix camp d’oliveres de Castella. Hi passegen tres dones que canten en castellà. Sota el tronc més ample m’ajec per parir el meu fill. És lliure.

 

(Trobareu també aquest text al diari Malarrassa: http://malarrassa.cat/2017/10/04/ja-tomba/)

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Anna Fernández (Sabadell, 1986) Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. 'Cova' és el seu primer poemari.

19/02/2018
Diu el comitè invisible que vivim embrincant possibles, com si la nostra existència irremeiable no fos suficient o prou fiable, com si haguéssim de construir hipòtesis constantment sobre totes les vivències provables o sobre el
11/12/2017
Se'n parla molt, últimament, d'aprendre a curar-nos, a fer pinya, a cuidar-nos en tribu.
10/11/2017
La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, la certesa de que alguna cosa no quadrava, va ser un Nadal de fa tres anys.
04/10/2017
Hi ha una dona prima i menuda que té el cabell molt blanc. Viu en un petit poble de Castella. Davant de casa seva s’hi estén un camp d’oliveres que sempre he imaginat infinit i per on camino sovint, fins i tot en somnis.
09/08/2017
Escoltes el que et diuen les onades: que els qui t’estimaran, voldran que et moris. Perquè els estimaràs, voldràs morir-te. La lògica implacable de l’amor. La lògica implacable de la mort.
12/07/2017
Últimament he llegit força a diverses dones a qui se'ls hi atribueix l'etiqueta de feministes. N'hi ha una que em captiva especialment perquè es nota, al llegir-la, que ha reflexionat força sobre el que escriu i comunica.
07/05/2017
“Cada forat pot ser ferida o finestra”(Laura López Granell)