Ara...

Diu el comitè invisible que vivim embrincant possibles, com si la nostra existència irremeiable no fos suficient o prou fiable, com si haguéssim de construir hipòtesis constantment sobre totes les vivències provables o sobre el record difús de les passades, sempre millors. I no es tracta només de no gaudir del present, sinó d'una ansietat famèlica per aconseguir qualsevol meta que ens allunyi de l'ara, de la confrontació palpable amb l'entorn. Pot semblar un tòpic o un discurs conegut, però no ho és en absolut. No habitar el present és molt més perillós del que sembla. Promou les confabulacions absurdes, mercantilitza les relacions en tant que espera i preveu recompenses, ens converteix en éssers vulnerables, poc perspicaços. Posa preu a les coses, menteix, angoixa...

És un dels triomfs del liberalisme crear homes suposadament lliures en constant rendiment. Individus sense patró, amos d'ells mateixos, subjectes a una producció incessant. Ens activem i ens busquem tasques sense treva per superar-nos a la feina, per arribar a ser nosaltres mateixos (com si no ho fóssim encara, com si poguéssim ser una altra cosa, de fet), per plantar-nos a tot arreu i amb tothom, amb tots, tothora. La víctima neoliberal viu cansada i no sap perquè. Plora i no sap perquè, es queixa constantment però és incapaç de responsabilitzar-se dels seus actes. Té por i no reconeix el monstre. Habita en societat, civilitzadament, però té pànic a les comunes. No sap que només la comunitat podria salvar-lo i que només parant, habitant el present, hi podria veure clar.

Escriu Byung-Chul Han que l'home postmodern viu deprimit però no aprecia el dolor. Li té pànic. Els vincles són tan flexibles, tan diluïts, que la pèrdua no té mai nom, ni importància. La depressió és la falta de pressió. És apàtica, mancada de caràcter, gris. Ens la diagnostiquen molt ràpid i ens inflen de pastilles, fent-nos callar. La tristesa o la ira per la pèrdua tenen una causa concreta i, a diferència de la depressió (o contràriament fins i tot), denoten un interès determinat i inevitable vers l'altre, per allò que hem perdut. El dol ens remet a una vida apassionada, a una voluntat de ser-hi, d'acceptar la negativitat. Em fa l'afecte que la nostra existència, amagada rere la pàtina de la tolerància i l'acceptació totals, pateix d'hel·lenisme crònic. Ja no lluitem contra els límits, sinó contra la fortalesa. Tot acte violent o dissident és eradicat en nom de la inclusió, malgrat a nosaltres ens maltracten cada dia, sense compassió, sense pietat. L'ordre preval, l'eslògan, la pantomima estatal, el victimisme patològic, la necessitat d'un altre món fet a mida. La fugida eterna, l'espera d'una vida que no existeix, la creació d'un món imaginari on regni la seguretat, on els nostres desitjos s'acompleixin, on ens protegeixin sempre.

Diuen que estan atacant el nostre poble, que volen eliminar-nos la llengua. Diuen que ens volen mal i que segueixen trucant de matinada. Diuen que feres porugues ens domen i que encara portem corretja. I parlen d'una revolució pacífica. Em fa pensar en les paraules d'Angela Davis quan li preguntaven sobre la violència del moviment Black Power. És que l'autoritat no és violenta? No són violents els sous? No és violent el cànon estètic? No és violenta l'industria alimentària, l'home blanc? No és violenta la llei judicial? No era prou messiànic el crit de Munch? Jo dic que ens cal més orgull, més pressió, més felicitat indòmita, més energia, més consciència. Més presència. Ara.