,
11/12/2017
Lletres i pensament
Emma Goldman, durant la seva intervenció a Union Square

L'Anarquisme era això...

Se'n parla molt, últimament, d'aprendre a curar-nos, a fer pinya, a cuidar-nos en tribu. Però en realitat, penso que això de curar (tant en el sentit guaridor com d'acompanyament) és una cosa força difícil perquè demana que acceptem a l'altre tal com és, que l'estimem tal com és. Demana, de fet, que ens acceptem i ens estimem a nosaltres mateixos tal com som i malgrat la voluntat de fer-ho, que segurament hi és, aquesta tasca és la més àrdua de totes perquè en aquest sistema hi ha molt poc marge per ser un mateix.

Fa poc he acabat un llibre força polèmic escrit per Jessa Crispin, una d'aquestes feministes repudiades, on exposa per què no és feminista en un manifest feminista. Diu que li cal un canvi radical, quelcom que veritablement incomodi, un qüestionament total i absolut. Quin sentit té una lluita per tal que la dona tingui els mateixos drets que l'home en un sistema intrínsecament pervers? Què hi ha de revolucionari o progressista en formar part d'una estructura podrida? No hi ha res que les dones puguem netejar, ni res que esdevingui més pur amb la nostra incidència. La cultura de la indignació no ens aporta res, a banda de ser un dels símptomes més clars d'una ment obtusament capitalista, filla d'un Estat paternal. Diu Jessa Crispin que ens cal tornar a un coneixement profund de la filosofia feminista en comptes de fer-ne una campanya de màrqueting adaptable a tothom. Si el feminisme no ha de servir per trencar d'arrel amb l'autoritat que ens encotilla, més val plegar veles.

Escrivia fa temps Emma Goldman que l'únic que pot alliberar-nos és l'amor, l'amor lliure que s'entrega sense reserves, sense condicions ni restriccions. Allà on les lleis de mercat no hi tenen cap cabuda, on res és meu ni res és un deure. Permetre que els altres siguin qui són és la vertadera cura, deixar que ens estimin quan i com vulguin, estimar i donar-se pel simple fet de rebre plaer en fer-ho. No esperar res a canvi. Deixar d'utilitzar expressions, o almenys reconèixer-ne la trampa, com 'això no em compensa', 'm'aporta o m'omple moltíssim', 'sé gestionar emocions', 't'estimo'.... Estimar és donar valor a quelcom, reconèixer el seu mèrit, en certa manera posar-hi un preu. Amar, en canvi, és sentir amor per una persona, donar sense atribuir, entregar-se a pesar de tot. No cal que allò que valoro tingui un valor social per ser valorat per mi.

Emma Goldman fou una pionera (i encara ho és, en molts aspectes) en la lluita anarquista i feminista a principis de S.XX. També va ser marginada i rebutjada per les seves companyes de batalla. Ja ens ho deia aquell Crist de Passolini que seran els nostres germans qui ens foragitaran de casa sense pietat. Emma Goldman deia que només dins les ànimes dels homes podem trobar la vertadera llibertat. No és emancipant-nos de les llars, no és votant desesperades, no és formant part de la vida pública o activista i, naturalment, no és treballant. És, principalment i imprescindiblement, reconstruint les relacions humanes. Esbatanant-ho tot, reconeixent el vertader enemic: l'autoritat, el puritanisme, la hipocresia i la ignorància. Tot és la mateixa cosa i té forma d'Estat, d'església o de matrimoni.

Cal fugir, doncs, a les muntanyes i viure del vent i dels animals salvatges? Jo penso que no és precís, com tampoc és precís deixar de casar-nos o cremar temples com posseïts. Penso, més aviat, que ens fa falta un canvi intern que no s'ajusta amb eslògans, amb pancartes o amb 'masculinitats tòxiques'. Tornem a qüestionar-ho tot sabent que si aprenem a desviar-nos del camí recte no rebrem la recompensa esperada, tenir clara aquesta premissa i afrontar-la. Ser humils, deixar de dibuixar víctimes i botxins. Jo vull deixar d'esperar que l'exterior em valori i em nodreixi, em protegeixi i m'acaroni el rostre.

En aquestes festes nadalenques voldria encoratjar a totes les veganes que s'oposaran a aquests dinars criminals, a totes les valentes que refusaran, fins i tot, assistir-hi, i a tots els homes que han decidit viure al marge i que no responen a cap concepte de família o propietat. Els encoratjo i els planyo, però sobretot voldria que fossin valents per entomar les males cares, el menyspreu, la incomprensió més ingènua. Jo vull tenir presents, també, els que no em comprenen i fer-ho sense condescendència, sense exigir que combreguin amb mi. Si la revolució és pacífica no és efectiva, si la revolució és universal i de caràcter missioner aleshores s'anomena adoctrinament i perd tot el seu valor i significat. Potser aquest era el preu de curar i ser curats. Potser és que l'anarquisme no és cosa fàcil.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Anna Fernández (Sabadell, 1986) Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. 'Cova' és el seu primer poemari.

11/11/2016
La setmana passada vaig acostar-me al MNAC per veure l'exposició dedicada a Lluïsa Vidal (1876-1918), pintora, dibuixant i il·lustradora catalana, una joia artística poc coneguda fins el moment.
17/10/2016
  “Todo el mundo quiere ser libre, dale que dale con la libertad individual. Y ven a un individuo libre… y se cagan de miedo.” Easy Rider, 1972