Jump to navigation
La setmana passada vaig acostar-me al MNAC per veure l'exposició dedicada a Lluïsa Vidal (1876-1918), pintora, dibuixant i il·lustradora catalana, una joia artística poc coneguda fins el moment. A banda de quedar meravellada per la bellesa expressiva de la seva obra, sobretot en la clarividència dels retrats, va venir-me al cap, altre cop, el rol de la dona en la societat de Vidal. Una vida domèstica, íntima, que es contrau cap a l'interior mentre veu com l'home marxa, disposat a menjar-se el món. L'artista va morir als 42 anys, sense descendència, mancada d'una vida convencional, i deixant un llegat artístic absolutament envejable.
Em vaig aturar davant d'una maternitat preciosa durant una bona estona i vaig pensar que, en realitat, ben poques coses havien canviat. Potser, de cara a la galeria, sí, però no en profunditat: una dona de més de trenta anys, soltera, sense fills ni marit és vista i reconeguda d'una manera totalment diferent a un home en iguals condicions. I una dona, amb menys de trenta anys, complint amb les expectatives, amb fills i un marit continua carregant amb el pes més important de la llar: cuidar, donar, reguardar, fer caliu...
Encara es veu com a progressista una dona que, com la pintora, decideix prescindir d'aquestes normes i marxar a París per formar-se com ho fan els seus coetanis. No és tan sols que això es vegi trencador i atrevit sinó que, l'acte de restar a casa (cuidant, donant, resguardant i fent caliu), és vist com quelcom avorrit, poc colpidor i conformista. I és ben curiosa aquesta percepció perquè jo sempre he cregut que no hi ha cosa més brutal i revolucionaria que relacionar-se amorosament, i fer-ho de veritat, que no és fàcil.
La dona no té dues cares, ni l'home, òbviament. No hi ha dues maneres de relacionar-se amb el món. El carrer i la casa no viuen renyits i la tendresa del refugi no és responsabilitat de cap gènere. Considero que, a part de permetre a la dona fer la seva com ho fan els homes, el que cal, més aviat, és veure i comprendre les persones en la seva totalitat, deixar que siguin, simplement, sense haver d'estar a cap lloc concret movent-se d'una o altre manera. Deixar-nos ser, en totes les nostres capes i facetes, contradiccions i matisos, fent el possible per no jutjar-nos i concebre el temps d'una manera menys limitada.
És veritat que el sistema s'encarrega prou (i massa) de que tot això ens sigui complicadíssim, per tal que haguem de catalogar, col·locar i fer requadres, però jo sempre he estat convençuda que hi ha coses molt més potents que qualsevol sistema econòmic: la llum, el color, la força de les textures, la carn, el tacte de la pell, la revelació d'un retrat impressionista...
La setmana que ve faig trenta anys: no tinc marit, no tinc fills, no tinc grans ambicions laborals i cobro pràcticament el mateix que fa deu anys, però alguna cosa en mi diu que, a dins, hi ha la mateixa potència latent d'aquesta maternitat exposada al museu. Perquè, com vaig aprendre d'un bon llibre, no som el que ens passa.
Anna Fernández (Sabadell, 1986) Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. 'Cova' és el seu primer poemari.