Orquídia...

Tinc una amiga que diu que aquest segon confinament ens ha pas tancat a casa, sinó a dins el cap. I és cert: sortim ‘a fora’, ens passegem, però sempre sem a dins, dins la ment, la ment que crea espirals concèntrics, pensaments obtusos, quadres tancats, figures planes... Els espais de vida s’han vist tan reduïts que els murs del cervell sembla com si es tanquessin i anessin formant dins nostre una cambra cada cop més petita, més estreta i angoixant.

És amb aquest segon confinament que m’adono que l’exterior no ens allibera. Poder caminar una hora al dia, anar a treballar, agafar l'autobús, comprar... Res de tot això té a veure amb la llibertat, ni molt menys amb ser feliç. Rebre estímuls d'arreu, anar d’un lloc a l’altre, ser útil... Res de tot això té a veure amb la llibertat, ni molt menys amb ser feliç. Perquè el paradís són els altres, això ja ho sabíem, però per ser en els altres ens manca temps, espai mental, naturalitat expressiva... L’amor que ens nodreix no sobreviu en indrets limitats, en horaris marcats, en trucades prèviament programades. L’amor simplement esdevé, com tot allò que batega. Però, com a qualsevol ésser vivent, li manca espontaneïtat i sorpresa per fer-se gran i poderós. L’amor creix, i es fa fort, a base d’una subtil hospitalitat tan coneguda com inesperada. És com aquell amic que saps que hi és però del qual no esperaves carta a la bústia.

Fa dies que temo pensant que tot això que escric pot morir d’enyor, o d’inanició, com una planta sense aigua, innocentment abandonada al sol. I llavors encara em tanco més dins el meu cap tot pensant que aquest garbuix d’emocions serà mal comprès, esquinçat a través d’una pantalla. És llavors quan pateixo pensant que cada cop sem més lluny, que les trucades no són suficients, que sense tacte no hi ha consol i que sem sols davant la pèrdua, el dolor, l’angúnia d’un cervell que empetiteix...

Anne Dufourmantelle, una autora que he descobert fa poc, diu que tot allò que creiem contrari a l’amor (la desesperació, la solitud, la violència...) ve també amb l’amor. Per tant, les coses que rebutgem o defugim per falta d’amorositat són, molt probablement, matèria amorosa. Saber discernir la dolçor en aquest amarg aïllament resulta una tasca quasi titànica. Però potser ens n’hem de fer el càrrec perquè fer-se responsable d’això tan dur, tan poc amè, també deu ser amor. 

De cop i volta, truca l’amiga, que també sent com la ment l’oprimeix, i ens ho diem per telèfon, ens ho fem saber, mig riem mig plorem i, potser, només potser, sentim el petit alleujament que causa tota pena compartida. Quan penjo, visualitzo una orquídia, sobrevivint per immersió, sense gaire aigua. Penso en aquelles plantes que reguem equivocadament pensant que tot ésser viu respira el mateix aire. I les acabem ofegant perquè de tanta sed que tenim oblidem com de nutritiva n'és la terra.

Tinguem paciència que l’amor, a vegades, és un tubercle.