Prefereixo la meva vida...

Aquests darrers dies he hagut de sentir, de nou, certes afirmacions masculines sobre la complexitat del meu caràcter. Contra tot pronòstic, són frases que he escoltat d'homes d'edat avançada però ja se sap que la maduresa biològica no és garantia de res. Són auguris que es basen quasi sempre en criticar de manera aparentment afectuosa la meva (nostra) sensibilitat, sentimentalisme i personalitat en general. Aquest fenomen, a banda d'afectar directament l'autoestima de qui les rep (habitualment les dones), és molt perillós perquè, entre altres coses, perpetua la separació emocional dels gèneres d'una forma pràcticament innegociable. La dona com a ésser purament emotiu, abandonat a les llàgrimes i a les reaccions sense control, i l'home com a imatge impertorbable de la racionalitat i el pragmatisme. En aquesta divisió esclava, però, existeixen algunes variants: la dona, a banda de ser molt emocional, pot ser també molt intel·ligent i culta, fet que (alerta), en comptes de sumar punts, que seria el més lògic, els resta, perquè aleshores estem davant d'una criatura excepcional i extraordinària destinada a viure fora de l'ordre establert. En definitiva, una desgraciada. Sigui com sigui, les dones acabem sent excessives d'una o altra manera. Massa emocionals, amb massa personalitat, massa intel·ligents, massa complicades... Massa per a què? I per a qui?

'Si segueixes així, acabaràs sola', 'és difícil conviure amb tu', 'amb aquesta manera de ser no és còmode tenir-te al costat'. Realment esparvera perquè aquestes sentències, a part d'injustes per la seva pròpia naturalesa inamovible i taxativa, s'etziben normalment quan hom descobreix que allò tan meravellós que havia trobat resulta que té una creu darrera la cara. Home, doncs és clar, què us esparàveu?

La sensibilitat i l'entrega, així com una personalitat exigent, no són característics ni propietat de cap gènere concret i penso que és injust col·locar a les dones en aquesta tessitura, i als homes de retruc. Crec que ningú hauria de dir-nos totes les coses que som o fem en excés, no només perquè pot resultar humiliant, sinó perquè una de les tasques que tenim com a persones i com a societat és comprendre que alliberar-nos no ha de fer-nos por i que les coses que es desborden, que es trenquen o que es desmunten poden reconstruir-se de nou i transformar-se sempre. Si l'home aparentment madur que tinc davant li té por a allò que sóc té dues opcions molt clares i legítimes: canviar alguna cosa o marxar, però alliçonar-me rere la pàtina de la galanteria paternalista i condescendent em sembla un acte pedant i típicament masclista, a banda de ser molt poc original.

Recordo que un dia, en un cinefòrum on una pel·lícula em feia plorar, l'home que tenia al costat em va interpel·lar amb la següent ocurrència: per què plores tant si és una pel·lícula? A mi em va sortir de l'ànima contestar-li així: si estigués rient segurament ni se t'hagués ocorregut una observació tan poc empàtica. Sento, a vegades, que li tenim cert rebuig a les manifestacions emocionals considerades negatives -la ràbia, el plor, el crit...-, i que tendim a amagar-les per continuar fent veure que tot va bé i que res ens afecta gaire (una mica sí, per no semblar psicòpates. Ara bé, sense massa dificultat hem de passar a una altra cosa per no incordiar als demés amb la nostra tristesa). No vull ni pensar què en fan de tot això la gent que no s'expressa o que no canalitza i que, a més, jutja als altres per no saber controlar-se. En qualsevol cas, i a causa d'una educació compartimentada, les dones ens hem quedat amb la pitjor part del pastís: el sentimentalisme extrem com una creu a l'espatlla, la complexitat com una dificultat per fer-nos entendre, la maternitat abnegada com un deure inqüestionable... He de ser femenina però no massa, he de ser sensible però no massa, he de ser culta però no massa. Amb mesura i moderació. És a dir: he de ser i estar a l'ombra. Doncs jo no sóc ni estic a l'ombra, jo visc en la meva pròpia llum i foscor quan vull i quan puc.

Quan arriben aquestes dates nadalenques sempre m'envaeix una por molt profunda (sortosament la d'engreixar-me ja l'hem anat superant). És la d'aparèixer al dinar de torn i continuar sent la cosina estranya que no porta mai parella i que no està mai embarassada. No tinc pas una creuada contra la vida domèstica, al contrari, però crec que és feina meva (i de totes) deixar de sentir-me estranya per un fet així, deixar de sentir-me culpable per ser qui sóc. Em ve al cap una escena de 'Diamantes de sangre'. És una frase que Jennifer Connelly li diu a DiCaprio, del qual està profundament enamorada, al veure que ell li suggereix que hauria de buscar-se un bon home, calmar-se una mica i dur una vida tranquil·la:

¿Sabes? Yo...tengo tres hermanas. Todas están casadas con buenos hombres. Prefiero mi vida. Así que aquí están el teléfono de mi oficina, el teléfono de mi casa, y mi móvil. Normalmente soy más difícil, pero qué diablos...